Diu l'encara acaldessa de València, Rita Barberà, que mentre ella puga, no hi haurà més radicals d'esquerra al 'seu' ajuntament. A propòsit dels draps bruts municipals que esbomben jutges, mitjans, i parlamentàries, ella ha esclatat amb això: mentre ella puga, cap més radical no sera a l'ajuntament. No ha dit com ho aconseguirà, Rita, això d'impedir que entren solament radicals de dreta i d'extrema dreta, capaços de robar, furtar i lluir totes les riqueses manllevades, mentre ella tenia els ulls clucs, sense assabentar-se de res. Si no és que utilitza, com és habitual, tot de males arts, no democràtiques, per aconseguir els seus objectius. Deixar que et furten la caixa, que preparen campanyes de luxe, o tenir tot d'afiliats i amigots sense ofici ni benefici a compte de nòmines insultants, tampoc no és gaire democràtic ni exemplar, dona. Així que l'estirabot d'aquesta setmana, agafant un telèfon per demanar pel seu advocat, perquè tothom veiés com les gasta ella, l'alcaldessa fatxenda, no és una provocació, sinó un insult als drets i a la justícia en societats normals no valencianes. L'amenaça, madame, no és sinó l'arma quan no hi ha raons ni debat ni diàleg: que vosté no ha robat, diu? Dona, i com és que la màxima responsable municipal ha obviat que ens deixaren netets, endeutats i avergonyits d'aqueixa manera, en tot d'empreses i institucions municipals de les quals, vosté, n'és la màxima responsable? Vol dir que hem d'atribuir-ho tot a la torpesa, a la ceguesa, oa la irresponsabilitat populil? Que som l'exemple de ciutat a no imitar enlloc, senyora, segons mitja europa.
Va, dona, a mentir i a robar a la Calderona, com els lladregots de got i ganivet. O al balconet dels famosos, que per als valencians, és el mateix, l'índret de trobada i encontre per als assaltadors de camins i de ciutats.
La immersió assegura l'aprenentatge de la llengua, però no n'assegura l'ús. És una cosa que, ells, ja saben. Que juguen amb ventaja, de recursos i de formes. L'únic lloc clau que podem garantir que juguem en igualtat de condicions és l'escola. L'únic. I solament al nord (que a València encara som lluny). La resta juga un paper a la contra que fa por, i aconsegueix tot de fruits que l'escola, ella sola, no aconsegueix ni somia d'aconseguir. Doncs encara amb aqueixa austeritat i conformisme, l'únic lloc clau, contra l'escola els tribunals d'ells actuen amb impunitat i indecència. Tes famílies els són prous per moure cel i terra i els diners contra tots nosaltres. Tres solament. Heu calculat quantes famílies nostres, quants milers en necessitem per defensar-nos les engrunes? Un exemple, un de sol: milers de xiquets valencians es queden fora de l'ensenyament en valencià, per decisió política d'ells. Els tribunals, en canvi, encara no han mogut el cul ni la pansa, per defensar-nos res, amb aquest desequilibri. Res de res. Vet ací com funciona la seua immersió pura i dura. La seua justícia indecent.
[ara, el conformisme dels polítics per la sentència d'ahir, per tenir-nos atemorits que en qualsevol moment ens posen contra les cordes, també provoca vergonya. I impotència.]
Demà ho anunciaran, perquè ja ho tenen decidit, que aterraran la llengua, per caprici, per demostrar-nos qui mana. Tant se val que la immersió siga l'únic model que garanteix l'aprenentatge de llengües, de totes tres, realment. Tant se val, els jutges tenen un sol objectiu i el tiraran endavant caiga qui caiga.
Això ja ho esperem, i no ens enfadarem pas. Perquè és en la resposta on caldria posar l'esforç i la tensió. I el primer que hauria de dir alguna cosa és el govern català: no acomplirem la sentència dels jutges. De cap manera. No deixarem sols els mestres, mai de la vida. I ens neguem que els alumnes catalans no aprenguen com cal les llengües, que és el que finalment pretenen, els jutges del TSJC. Convertir-nos en ciutadans de segona.
Més encara, el govern català hauria de ser més valent: no acomplirem cap sentència que atempte contra la decisió dels catalans i, a més, farem un pas més envant: no perdrem cap hora d'escola ensenyant la llengua espanola. Cap ni una. En tota l'escolaritat obligatòria. Per tres raons de pes, malgrat que n'hi hauria més: L'una. Perquè els joves aprenguen espanol, no ens cal l'escola. N'hi ha prous recursos externs per aconseguir l'objectiu. Ho vulgues o no. La segona. El temps l'esmerçarem a reforçar l'aprenentage de llengües que no són en contacte, en trobar situacions d'aprenentatge real. Perquè solament així assegurem una formació com cal de la primera llengua del país, i una formació adequada d'una segona major, l'anglés. La tercera. Perquè és la decisió del govern català, i les jutges no hi són per damunt, ni per sobre. Si no és que prenen decisions polítiques (que és el que fan fa anys, molts anys).
Vet ací què hauria de dir demà el govern. Els mestres, i l'escola i la societat, n'estem convençuts que respondran. Amb qui no confiem gaire, dissortadament, és amb els polítics i la seua fluixera de cames i d'esperit.
Preparem-nos per al calvari: passat el carnestoltes, la quaresma serà dura contra l'enemic: no haver demanat ensortit en canvi d'independència!
Exemple 1. D'ací a unes hores el tribunal espanol decidirà de carregar-se l'ensenyament en català a l'escola. Exemple2. Malgrat que continuen munyint-nos fins a l'extenuació, ens prohibeixen d'endeutar-nos més enllà d'una quantitat ridícula. (jo no ho trobe mlament, això, que alguna vegada caldrà deixar d'estirar més el braç que la mànega.) Exemple3. Tots els balcons hauran de lluir la bandera d'ells, però n'hi haurà institucions que no estaran obligades a lluir la nostra. Exemple4. Això del corredor central anirà primer que el corredor lateral, costaner o mediterrani… Exemple4. Els catalans-valencians-illencs pagarem tots dos corredors, malgrat que el perifèric no sabem si s'acabarà mai. Exemple5. La pressió provoca caguera en el subgovern català, que no s'atreveixen a dir no. (D'on hem tret aquests pixacurta?) Exemple6. Els del futbol també passaran per l'adreçador dita selecció, federació, o àrbitres: el pep és massa culte per un país de pandereta (ells) i quatre regions provincianes (natros). Exemple7. Espana ens roba, i ho continuarà fent durant molt de temps, davant el coratge zero dels nostres polítics. Exemple8. #Laprimaveravalenciana incomoda el balconet de Rita i les falleretes: ens pixen des de dalt com si digueren (si no podeu menjar-vos la clotxina, beveu-vos el caldo). Han convocat xafarranxo del requeté. Exemple9. Assetjament intolerable des dels mitjans de dreta i esquerra i xovinisme espanol a ultrança. Exemple10. Ni Pirelela no aguantaria la pocavergonya de la monarquia i la justícia perdonavides: enviaria a prendre pel sac l'estat i s'emborratxarien de licor43. Exemple11. El requeté de La Razon es fa amb EFE (i què?). Exemple12. Per burros, bascos i catalans jugaran aquella finaleta monàrquica a espana: seran inútils! Exemple13. espana no accepta la dació i salva els bancs, com sempre. Exemple14. torna la doctrina, el espiritu nacional i la subvenció a l'església per fer missa a l'escola en contra de la convicció ciutadana. Arribaren a prohibir els condons a l'escola? Exemple15. La corrupció del pp continua consentida en els espais que encara governa el pp: consentida i perdonada. Exemple16. Enguany més de 150.000 xiquets valencians no podran fer ensenyament en valencià, per la dificultat i l'obstrucció del pp: en canvi, tres famílies bigudines provocaran un daltabaix polític, i tanquem el cercle de l'assetjament en tota regla. Exemple 17. Tenen les lleis, l'exèrcit, l'església, els jutges, els bancs, les caixes (també), la GC, la policia, l'institut servantes, el 99% de les televisions, la monarquia, noos, gürtel, ciegsa, brugal, en favor i a disposició… Però no els podem denunciar per assetjament, que no hi ha proves, segons la justícia. Exemple18. Mobbing sobre Acció cultural, l'Obra cultural i Omnium cultural… Exemple 19. Mobing sobre TV3 i TV de Mallorca i Canal9 (segrestat impunement fa vint anys). Exemple20. No ens enganyem, el setge de dèficit sobre l'autonomisme vol fer diana sobre cataluna: la resta els la bufa, o els és propi. Exemple21. Si la corrupció descoberta hagués sigut protagonitzada per nacionalistes bascos, o catalans, o valencians, esn hagueren enviat l'exèrcit. Això que ara passa, és demostrar-nos fins on pot arribar la seua immoralitat. Per això mateix, poden assetjan-nos amb la impunitat.
Xe, doncs nosaltres encara tenim més coses que no ells… per exemple:
«Els joves creixen, digitalment, però ho fan per a la distracció.» Titular del NYtimes. «Google ens fa estúpids.» Un altre titular de l'antologia distreta i mediocre. «La xarxa ens fa més superficials.» segons Nicholas Carr.
Però què passa quan els alumnes diuen que s'avorreixen a l'aula? Què passa quan els alumnes que, suposadament es pensen que poden, decideixen de no demostrar-se que, possiblement, poden menys que no es pensaven? I abandonen, s'abandonen a la seua misèria, que és la nostra misèria, la dels mestres. Què passa quan diuen: me la bufa no aprendre, no traure nota, no fer res, perquè sóc una víctima del món, i el món és contrameu i ningú no pot fer res més. No vull que feu res per mi. Res de res. Què passa? Que ens espantem i, naturalment, que no fem res, res de res de diferent a allò que ja féiem, i aquells s'abandonen al seu propi infern, que tampoc no és tan dolent, perquè viuen calentets, sopen, ixen de marxa cada cap de setmana, fumen, compren, si cal anem a per ells, ens deixem arrossegar i tota la pesca…
Una altra idea que va exposar Laura Borràs en aquell salonet d'actes de l'escola superior d'enginyeria informàtica sense connexió a la xarxa ni al món, és que alguns gurús diuen que la dècada 2010-2020 serà prodigiosa, com aquell grup de música deia, però en favor de l'educació, si és que l'escola sap empomar el repte: sabran els mestres adaptar-se als grans canvis del present? O els passarà com a Glòria Swanson al Crespuscle dels déus: vivim ara mateix el crepuscle de milers de mestres? Quin paper volen representar tots aquests mestres que no connectem, que ja no som d'aquest món que ells diuen que és seu?
El programa de MestresTV3 potser que en faça un apunt, en algun dels capítols. La pel·lícula 'L'artista' mostra alguna cosa d'aqueix crepuscle o final dels mestres, i de retop, potser, també de l'escola, si no ens espavilem. Quants mestres no voldrem passar-nos al sonor, a escoltar el siroll de la nostra pel·lícula muda a la classe, a formar-nos per a una nova època de l'aula amb el cinema en color, quants s'hi quedaran emparats en el XX i fins i tot en el XIX? Comenceu per destriar a les aules quants elements teniu que són del XX o del XIX i quants en són realment del XXI? perquè en aqueixa petita descripció tan senzilla, ja apamareu si heu fet el salt a la musicalitat del nou cinema.
El talent serà clau, ho és per a tot, va dir Laura Borràs, ho serà per al futur de l'escola. I va acabar tot dient, si el món dels joves es deslocalitza, que ara són a facebook, nosaltres, els mestres, haurem d'anar-hi. I jo vaig pensar: no, no, facebook, no, que és de la Fox. Que això és l'extrema dreta americana…
Però ací vaig perdre els papers i l'equilibri i vaig passar a la fase hipocondriaca: cap a esmorzar. A veure si tornem a pujar el sucre. (continuarà)
