Al llaurador li ix a compte, el canvi, perquè encara compta amb pessetes, malgrat que els euros campen més de deu anys, que ells compten en pessetes. Home, el mercat els ho posa ben fàcil. Una clemenules, una pesseta. Redó. Compte redó. Un conte, realment, el preu que rep per tanta feinada i tanta despesa. Ara mateix, el camp valencià de les taronges va d'aqueixa manera: - Gener serà el darrer mes que comercialitzarem clemenules. De fet ja van de cap a caiguda. No en volen ni en pintura. El preu que s'ha pagat? Un euro l'arrova. Un desastre comercial. Mon tio Taronger (és el cognom d'un home que en sap barbaritats del camp, que se l'estima i s'hi ha dedicat tota la vida, la vida sencera, i els ànims, i l'esperit, tota lànima dedicada al camp), doncs mon tio ja ho deia feia anys: arranqueu les clemenules, gireu els arbres d'una altra varietat. Com ho sabia? Com endevinava fa anys el desastre que ens passaria. No ho sé. Ell ho sap i no s'amaga. Al meu cosí ja li han collit les nàvels, perquè no s'esperava a tenir un desastre també amb les grosses, després del que ha passat amb les clementines. Li les han pagades, segons que em conta mon pare, a 250 pessetes l'arrova: pessetes, eh!, pessetes!, em repeteix mon pare perquè em faça la idea i els comptes d'un altre desastre anunciat: amb això no traiem ni per a pagar l'aigua ni les polvoritzades. Però s'assegura de traure uns mínims, un any que pinta ben malament per al camp. Ahir, l'Emili em deia que serà dels pitjors anys que coneix. Potser que tinga raó. No les volen ni donades, algunes varietats. Emili és dels llauradors djoves, dels joves que ha preferit de dedicar-se al camp. Jo en porte a l'escola i els xiquets diuen que són boníssimes, millor que els plàtans, les peres, les pomes, però no les volen ni donades, els comerços, i els xiquets se les mengen a grapats. Em sembla que la campanya que fem a l'escola, que en mengen les que vulguen, és també en favor de la taronja, d'una dieta correcta. La Unió i i l'AVA, sindicats d'esquerres i de dretes del pp, han fet una moguda queixant-se del que passa: la moguda consistia a plantar-se davant els supers Aldi i Lidel, i tirar en terra uns quants basquets de taronges, perquè es notés la queixa valenciana contra els supers que regalen taronges en canvi de reclam per a més productes. Els sindicats no han decidit, per pressions, de queixar-se davant el govern valencià, que tolera les males pràctiques, ni davant els grans comerços que compren taronja de fora per etiquetar-la com a valenciana. Així rebenten els preus i la nostra es queda als arbres, perquè no podem competir ni amb jornals, ni amb costos. I les cooperatives sembla que tampoc no poden competir amb el capital d'alguns comerços, que són els que, al remat, marquen preus i criteris de venda.
Com hem legalitzat les males arts i la corrupció des de dalt de tot (monarquia, governs, ajuntaments, diputacions…), qualsevol diu res. Resultat, cada terme municipal va perdent fanecades de conreu en cavi d'erms, de camps abandonats, d'un paisatge desgraciat, contra els valencians i la seua fama gunayada a pols: visca la fórmula 1, camps! -Per cert, què fa realment una consellera d'agricultura? A què dedica el seu temps? I el seu equip? I la gent que hi treballa de funcionària en el seu departament? Quan va al mercat, a quin preu compra la taronja? O potser també li la regalen els corruptes de Fontestat i la resta de gringos?
Mestres i alumnes, i afegiria famílies, més units que mai, és el nou article d'Un bloc educat, que ens augura un conflicte de colp i de nou entre mestres d'escola. Els governs valencià i espanol s'acarnissen amb retallades de recursos, d'humans i de materials, perquè l'escola pague els plats trencats d'un desficaci que no hem produït, ben al contrari, que provem de salvar fa anys a través de l'educació i el coneixement. Com els finlandesos, ho recordeu? fa anys que els mitjans i els polítics malparlen de l'escola, però l'escola sempre és qui rep, l'ase dels colps, i ara apunten que rebrà fort i dur. Molt bé, ja ho tenim, fort i dur i el burro en l'herba.
Així que l'escola es revoltarà, mínimament: tres manifestacions, dos crits, poqueta cosa, al remat, perquè els mestres no peguen en caçadors ni tenen corbelles ni forques, que és el que caldria, fer rodar tres caps principals per saber que, quan es roba, s'insulta i es fa didàctica de la corrupció i el lladrocini, tallar-los mans i cua no fóra tan barrafustat.
Un bloc educat ens parla d'un experiment sensacional que es va fer a Ohio, Amèrica, sobre com arriben a entrar en conflicte dos grups: el mestre Francesc Raga demana perspectiva i avisa què passarà, en la nova etapa conflictiva de l'escola, amb l'amenaça de les retallades. Demana també intel·ligència i ens convida a tenir perspectiva i seny, per no enfrontar-nos entre els mestres. Doncs bé, ahir mateix, va aparèixer a València el primer d'aquests conflictes, que no serà poca cosa. I segons expliquen els nostres participants de la reunió, els ulls com a plats d'alguns mestres, són una prova de com de fàcil és caure en la trampa: en una reunió de mestres organitzada per GUAIX, que a l'Horta Sud organitza les Trobades i totes les activitast del curs relacionades amb escolavalenciana, Ohio i la Cova dels Lladres tornaven a la càrrega. En aqueixa reunió, uns quants mestres van manifestar que es negaven a col·laborar en res d'escolavalenciana, si això significava treball, perquè després de les amenaces de l'administració, solament faltava carregar-nos de feina. Els claustres avisaven que no mourien ni un pèl que no fóra cosa estricta i governada. Ep! Ho heu llegit bé. Mestres que es neguen a col·laborar altruïstament (això és escolavalenciana, altruïsme i voluntariat per la llengua l'escola i el país, que no és governança), que es neguen per tant a continuar fent escola i país. Fotre! La Generalitat ens nega el pa i la sal, als mestres, i els mestres focalitzem la revenja contra escolavalenciana. Ui, Vicent Font encara ara ha d'estar fent-se creus, un home tot entusiasme, treball i il·lusió, per una resposta tan atinada als interessos del pp, que ni estudiada ni feta a posta (!).
Ho deixe ací, però sembla que tindrem un hivern mogut, de nevarsejar sobre l'enteniment d'uns quants homes, polítics i mestres. L'experiment de la Cova dels Lladres, a Amèrica, ja el podem anar estudiant amb detall, i demanar ajut a aquell parell de psicòlegs, Cave i Park, perquè ens il·luminen la didàctica. Dels grups de mestres contra mestres, no sé qui serà al bàndol de les serpents de cascavell, i qui serà a les àguiles. Bo i sabent com som els valencians, per errar trets, potser que haurem de passar-nos a la banda de colombaires.
Els polítics del pp, que governen València fa mes de quinze anys, són uns irresponsables. I mesquins, també. Durant anys han jugat a ser rics, els europeus de major luxe, amb diners que no eren seus, ni dels valencians tampoc. Molts d'aquests diners eren subvencions europees, o eren privats, o eren de les caixes valencianes. Durant anys, Camps, Rita, Blasco i una còrrua d'homes i dones que es llepaven les idees i els bigots, ens venien que érem a la cresta de l'ona mundial, no solament europea, ens deien que calia organitzar tot d'esdeveniments per escampar al món com érem de ben parits, de ricots, una part de la societat valenciana. Perquè l'altra part d'aqueixa societat valenciana, la majoria, no vivia com ells deien; de primer, perquè no podien, i de segon i més important, perquè no els agradava. Una part molt important dels valencians no són com ells deien, i no volíem convertir-nos ni transvestir-nos. Aqueixa irresponsabilitat dels governants populars (Camps, Rita, Fabra, Blasco…) robava l'horta valenciana en canvi de fum, robava la costa en canvi de construccions abusives, robava terrenys rurals en canvi de PAIs per a amics i familiars. Tot li valia i s'adobava a la seua connivència, lleis, pagaments, mitjans de comunicació… Érem la millor terra del món, l'oportunitat mai no vista, l'únic territori occidental que lligava els gossos amb llonganisses, que donava duros a quatre pessetes… La cobdícia política i l'abús va arribar a convertir la mentida en religió i cada dia, RTVV (en fallida, sí, però no exempta de tapadora de corrupcions i negocis brutots) anunciava com de ben parits eren els valencians, adulava els polítics irresponsables, fomentava el secretisme i feia passar la mentida per informació: per ells, també els valencians eren millor que els alemanys, millor que els suïssos, millor que els moneguesos: érem l'òstia, els valencians, malgrat que milers i milers d'aquests valencians no sabien qui ho pagava tot… Els luxes, els esdeveniments. Com es pagava, i qui se'n beneficiava, sí, però en canvi de quina cosa i com, no ens ho explicàvem. Mai no ensenyaven els contractes. Encara ara es neguen a ensenyar què devem, a qui devem, fins a quant haurem de pagar.
Véiem el camp i ens déiem: d'ací no ixen els números. Véiem la indústria i ens déiem, d'ací no ixen els números. Véiem els serveis i ens déiem, d'ací tampoc no ixen els números… De fet, els demanàvem els números, els contractes, els compromisos, i mai no acceptàven d'ensenyar res. Home, ens queixàvem, allò que gestioenu són diners públics. Doncs no ho volem ensenyar! Perquè som el govern valencià i fem el que ens dóna la gana. La transparència no existia ni existeix en la seua manera de fer política. Perquè la responsabilitat no la coneixen. No en volen saber res, d'ètica professional, perquè la seua política exclusiva és d'una ètica fosca del segle passat: l'osbcurantisme en benefici propi. Calia afegir, a més, en aquesta didàctica particular de la política, la torpesa, la corrupció, i qui més puga que més robe. En pocs anys, aquell sistema que va iniciar Zaplana i va aprofundir i professionalitzar Camps, va vestir-se de les males arts de les majories absolutes i absolutistes: les mentides dels mitjans, la desviació de fons per a les campanyes, el secretisme, els pagaments encoberts, la permessivitat dels robatoris generalitzats; va contaminar no solament els polítics del partit, sinó una societat sencera que també volia viure d'aquella manera, fer-nos rics del no-res, ser ciutadans de Montecar-lo ací mateix, a Godella, a Xàtiva, a València o a Torrent. Qui no vol ser el melic del món, si t'ho regalen? Ara ja abnem descobrint allò que amagava la seua campanya política, qui ho pagava tot, com podrien la jove democràcia que ens créiem.
La malaltia valenciana és tan pregona i tan difícil de curar com el pàncrees: som en fase terminal generalitzada. No ho diem la gent independentista, o d'esquerres, o els barbuts, o els no-ningú, que és el que ens han considerat aquests irreponsables de la política i de la ciutadania. Ho diu mig món, que com a València enlloc de lladrocini, fins i tot els seus ho diuen: el Mundo, Moddys, alguns empresaris honestos, i milers de votants del pp, que s'han negat a comprar fins i tot les accions del partit, els bons de la generalitat, perquè ningú, ni els seus, no creuen en allò que han creat: un país ridícul, sobre fonaments de fang i de valors ridículs. El fem d'Europa, som els valencians, en això ens han convertit els pocavergonya de Camps, Rita, Rus, Gerardo, Rambla, o Fabra… La millor terreta del món, que vostés publicitaven, no pot pagar els mínims, ni els metges, ni els infermers, ni els mestres, ni els altres funcionaris, ni la neteja ni l'aigua de les escoles, ni la llum… Ni les medecines, ni els llibres. Vet ací en quina cosa ens han convertit, vostés, grans mestres de la política de la irresponsabilitat. I encara no hem destapat el pitjor. I encara ells viuen a cos de marquesos, mentre milers de valencians, centenars de milers, a penes sobreviuen. Ni s'ho expliquen, ni entenen gairebé res, com hem arribat tan avall. Així que la careta de corder degollat d'en Camps al jutjat és un postís. Per com ha fet i ha permés, aqueix homenic deshonorable mereix la perpètua, ell i la resta de xoriços que tan es bantaven, Rita, Blasco, Rus, Fabra el de la dipu i Rajoy, aquest pitjor, que no s'estava de dir com eren de fantàstics uns pocs valencians que governaven tots els valencians.
-Vols dir que amb la perpètua no exagerem? -Allò que patirem els valencians per la irresponsabilitat del pp ens durarà més de cent anys, de penitència. Però el despropòsit infringit és irrecuperable.
La portada d'ahir a Vilaweb, entre tanta calavera política, oferia un toc plàstic diferent, divertit i juganer: els calaveres s'han apoderat de les portades de gairebé tots els mitjans, per dret propi de malversació, corrupció, mala llet, mala fel o males arts, que no té res a veure amb intel·ligència, treball, honor i ètica professional. Almenys en els casos valencià, mallorquí i espanol, no té a veure res de res: ves i tria, i si encara et queda orgull, o capacitat de sorpresa o compassió, torna, escaldat com un pollastre o com un porc: els calaveres per desordre eren Matas, Bauzà, Camps, Riki Costa, Rajoy, Fabra el de les ulleres fosques, així que la coincidència de tan bona fesomia i bellesa, acompanyada d'aquelles postures folladores trencava l'avorriment al qual ens té tan acostumats la política, l'economia, que és l'habitual robatori d'espais mediàtics per part de mediocres i furtamantes.
Les imatges en qüestió tenien aquell cantó gimnàstic, d'equilibri, de risc i de repte, enmig de la inoperància política i econòmica de qui ens governa o ens roba, que ve a ser gairebé la mateixa cosa. Ara, potser que hi havia una segona intenció en la combinatòria proposada: que el 2012, que s'anuncia encara pitjor, el pitjor dels pitjors, ens agafe follats, però ben follats.
Lectura2: o potser volia dir-nos una altra cosa: pa lo que mos queda de convent… folleu-vos-els vosaltres, amb forques i corbelles, i tota l'altra ferramenta que pugueu afegir.
Per l'educació i per la sanitat. Les retallades del pp per disminuir la despesa han focalitzat l'atac sobre els dos grans esdeveniments bàsics d'un país que, segons aquests polítics d'intel·ligència superior, són l'educació i la sanitat. No són la fórmula 1 ni l'areoport fantasma de Castelló, per on retallaran, invents democràtics per desviar diners i inventariar empreses públiques corruptes. Per continuar desviant fons cap a amigots baixaran, de nou i repetidament, sous de metges, infermers i mestres. O deixaren de contractar-ne, o els demanaran més hores… Xe, de llums no ens en manquen, als pensadors de la política valenciana, ppera i espanola a mort amb els borbons. Mira que n'hi ha a manta de funcionaris que es furguen el nas, es rasquen el furó i com a molt, llegeixen el diari, en la casa reial, ministeris, diputacions i conselleries, de vegades consentits pels sindicats de dretes i d'esquerres. Tot de brigades de funcionaris que no fan res, però res de res, i han de pagar els plats bruts, els trencats i els escurats els mestres i els de la sanitat. Home! Justament acaben d'eixir les dades del País Valencià, amb un índex de desatenció mercurial: gairebé el 40% dels joves valencians no acaben els estudis. Som els primers en fracàs de tota Europa, els primers gairebé del món a dissenyar l'educació malament, però peguem per reduir sobretot en educació i en sanitat. Camps i Gerardo, i Blasco i Rita, i Rus i Fabra, i Serafín, i Pons, i tot aquest rastre de botifarres són les luxúries del pensament valencià que ens han portat al clot, ens han fet el forat, la mortalla, el taüt… Han mort la banca, la caixa, l'agricultura, la indústria, el camp, fins i tot el sexe i la líbido dels valencians, s'han carregat. Però ells, com si ploguera, xe: contra la sanitat i l'educació. Vaja, cada colp més lluny de ser finlandesos.
Ara quan acabe el variatet dels vestits, que comencen a jutjar tot el rastre per grans gestors, intel·ligència, i cara bonica, a veure si passant-los en tómboles de fira, de cos present i oberts en canal, que pa tirs d'escopeta o dard podem recuperar algun benefici. Cues de desficiosos i desqueferats de la venjança no en faltaran.
