Els polítics del pp fa anys que van ordir una conxorxa contra els valencians. Conscientment. Per al partit popular valencià, governar-nos era el mateix que guanyar diners a cabassos, per als seus sacs particulars, naturalment; el que era el mateix, buidar les reserves dels valencians, en caixes o bancs, deixar-los a la ruïna. L'objectiu es completava liquidant qualsevol identitat, cultural, econòmica, social… I prou que ho han aconseguit, amb males arts, sí, però el resutat ens ha deixat en el cul dels pobles d'Europa. Alguns mitjans internacionals situen València i els valencians davant la pitjor valoració en tots els sentits. Malgrat els valencians. Que ens ho hem guanyat a pols, jo ho dubte. Dubte que la voluntat de la majoria de valencians siga autodestruir-nos. Som meninfotistes, i desqueferats, fallers que construim grans projectes i els calem foc en un bufit. Però d'ací a desitjar-nos el pitjor n'hi ha camí i, sobretot, algú que ens ha guiat o malguiat a perdre.
Els valencians patim doncs una doble crisi que ens ha atrapat cagant: la crisi internacional i la pròpia crisi autodestructiva orquestrada pel pp: un robatori calculat, que no ve de quatre dies, i va anys que ha anat plomant-nos fins a la carn viva. No és la primera vegada que ens manifestem contra algunes accions polítiques que ja apuntaven en aquest desastre. Anit, l'escola va plantar-se al carrer per necessitats bàsiques: aigua, llum, gas, paper higiènic, el mínim per obrir la porta i poder funcionar. Això ens feu aplegar-nos una gernació que ni els propis organitzadors no esperaven. Més de dues-centes mil persones (dues hores plantats a Sant Agustí sense poder ni moure'ns). Un crit i una protesta que en un país democràtic, civilitzat, posaria la pell de gallina els governants, els trauria la vergonya, els faria dimitir en un colp en sec. Però això fóra un país amb els ets i uts de la responsabilitat i les obligacions. El govern valencià no dimitirà. Com ho ho ha fet en altres ocasions, per qüestions ben grosses (accions feixistes contra mitjans de comunicació, contra persones, contra institucins resposnables, per corrupció…): els anys que practiquen les males arts els ha convertit la pell en una cona impermeable, els anys de corrupció i robatori els ha portat a pleitejar contra la democràcia mateix: ells són amos d'un club, triats legalment, és ver, però a partir de subterfugis i negociots que els permeten de guanyar eleccions amb trampa: que els permeten de no passar comptes si no volen, que els permeten d'amagar la hisenda, els contractes, la transparència, a conveniència, la pròpia i particular, contra els valencians mateix.
Amb aquests intèrprets d'una democràcia descafeinada (recordem que van ser protagonistes de la dictadura feixista qui van posar les regles de joc de com havia de ser la democràcia espanyola per sempre, amb consentiment d'uns quants titelles que es pensaven pares i patriotes amb drets exclussius), no ha sigut difícil orquestrar el que ha passat a València. És veritat que calia gent pocavergonya, homes i dones sense principis ni valors, egoïstes i egòlatres sense mesura, però és que són així, els polítics valencians dels últims vint anys, que ens han governat. I la jugada els ha eixit perfecta per als seus interessos, dissortadament. Per això, amb accions democràtiques exclusivament, no aconseguirem de capgirar què ens passa, als valencians. No ens faran cas, com ha passat altres vegades. Perquè la democràcia que ells tenen atenallada els permet de no fer cas, de burlar-se'n, d'insultar-nos, si cal, en favor del seu únic interés i rèdit. - Que què caldria fer, doncs? - Quina cosa, caldria fer?
adasi |
males arts |
divendres, 20 de gener de 2012 | 14:03h
Qui ens goverrna, encara, caguenmi! A les acaballes del judici contra l'expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, o contra Matas, o contra Urdangarín, o contra aquesta patuleia de senyorets, retorots, i persones de tan poca qualitat, tant se val, podem construir amb detall quina classe d'homes ens ha governat durant anys. Pel que diuen, per com es mouen i gesticulen, pel que escoltem en les seues converses privades… Però, home, com es pot parlar d'aqueixa manera, quina talla mostren, no solament intel·lectual, sinó personal poden tenir aquests dissortats! On han estudiat i què han aprés! Que no són adolescents, senyors Camps, Costa, i companyia, no són uns xiquets que puguen comportar-se com uns cràpules, com uns idiotes, tan carregats d'estupidesa verbal! NO són en un bar de carretera, o en un mercat de ximples… Aquests ens han governant i encara formen part de la política present dels valencians. I encara hi ha aquell ogre de Rita, Blasco, Rus, Fabra… Quins verbs! Pura intel·ligència verbal, d'oratòria grega, autèntics platonians i esperits socràtics! Mare meua quin percal És veritat, ens han robat, a manta que ho han fet, com han volgut, per fill de putes ells en són responsables, nosaltres no; però aquestes maneres, aquesta cultura que ens mostren i ens demostren, les formalitats, quina vergonya!
-És veritat allò que deia aquell lider americà, Malcom X, que qualsevol xitxarel·lo pot arribar a ser president d'un país, i això és el que ens ha passat als valencians. Camps, com pot arribar a ser tan inútil, un president? Tan buit? Tan no-res? I aquest era el cap… com seran i són, no ho oblidem, la resta.
sobre la imatge, rita sembla que diga: Furgan…, així de gros serà el sac de diners que guanyaràs amb noos(altres)!
Els mamons del pp són una pesta, ara mateix. Però no són uns pobrets, ni uns esgerrats. Són malparits, si voleu, però no són cap morts de fam. Ara, l'imperi s'ensorra, més de pressa que no ens pensàvem. Les informacions que van apareguen dels múltiples casos en els quals són imputats i jutjats, pel robatori de tots els diners, absolutament tots els diners dels valencians, accelera la caiguda d'una conxorxa ordida contra els valencians durant molts anys; fins i tot la presó de Picassent pot quedar-se petita, davant les acusacions entre ells mateix, per tantes torpeses. Ja comencen a acusar-se entre ells, d'escàndol i robatori col·lectiu, calculat: fins i tot de mantenir silencis i complicitats, pot fer caure alcaldesses, que es pensen més enllà del bé i del mal, si arriben a ser pocavergonyes.
Ara tot els molesta, els torba i els destorba, no tindre un gallet, sobretot, però també la fórmula 1, els regals, les imputacions, els enregistraments, Canal 9, els impagaments, tota la merda que ells han provocat ara els representa una forca al cul… Fins i tot aquell moniato d'estàtua d'un mig-artista faller de Castelló és ara mateix una burla general fora i dins de Castelló: una burla al gust i a l'estètica també, i un insult a l'art del segle XX. De retop, que aquell franquista d'en Fabra vulga veure's en aquell cagarró de vint metres és els deler de dictadors o emperadors de repúbliques bananeres. És això en el que ens han convertit, precissament: un bunyol empobrit, valència, un nyap ridícul com aquell bonyigo esperpèntic d'en floreta.
Ací també tenen la culpa els jutges, que fa anys perdonen a Carlos Fabra tot d'il·legalitats. Més de sis o set jutges no van voler saber res, del cas, que haguera evitat almenys alguns mobles i la ruïna absoluta amb aquest disbarat capriciós d'un aeroport que seveix, exclusivament, perquè es follen, els conills, les conilles de castelló.
Això de València donarà per llibres i pel·lícules. I si n'hi ha diners o negoci, els del pp que queden vius vindran a robar-los. Els últims vint anys dels valencians són la història completa d'un robatori anunciat, declarat, i permés. De fet, Zaplana i els seus ho van anunciar amb temps, a través d'un atabó de telèfon: venim a forrar-nos. I un jutge que els tenia a mà va dir que això era broma, que no es podien tenir en compte segons quins acudits, a quin sant aquests homes, que semblaven honrats, feixistots però homes amb família, arribarien a obrir la nostra particular caixa de pandora. A quin sant, ho podia imaginar aquell jutge, com es deia?, que la seua decisió tan justa, de perdonar sempre als febles, als indefensos, als dèbils del món, acabaria arruinant la majoria dels valencians, excepte els feixistots i els homenics del pp, naturalment. No, el jutge no ho podia saber, que el robatori faria història, que fins i tot vindrien d'espana, de les illes, o de la casa reial a robar-nos: el rei, la infanta, els parlamentaris, els diputats, els alcaldes, els presidents, els regidors, fotre, un estol d'estornells i de blanques, per cert, com és que hi ha tantes blanques, al país, no vos ho heu demanat?, són els fantasmes i els esprits de cadascun dels robatoris, dels milions pispats.
La dita genuïna deia a robar a la Calderona, però aquell jutge va ser benevolent: ca, si són homes del partit, de dretes, espanols acèrrims, cerrils, diria, com poden fer res de mal! Aquest jutje sí que es va menjar el fetge dels penjats, de tants milions de valencians com ens hem quedat amb el cul a l'aire, el fill de puta: com es deia?
Després del Zaplana i l'altre, van venir els beatos, els paralímpics de la intel·ligència, els aprofitats, les vellardes, els ricots que en volien més, la notícia es va escampar enllà, que a València es robava tan fàcilment, tan àgilment, que fins i tot la justícia ho pemetia, el jutge malparit, recordeu? Com una decisió pot canviar el signe de les coses, fins i tot va venir el malparit del papa a traure'n tallada, i la infanta i el furtarín que diu josep guia, i el reiot, que ja feia anys que robava a valència i a mallorca, aquest legalment autoritzat per jutges, polítics i més mitjans: valència era terra de lladres, que fins i tot ho vam retransmetre per televisió i ràdio: una altra tapadora, uan empresa preparada per furtar a manta, a cabassos, entraven en camions a valència i s'ho emportaven, el bigots, però el blasco també, i els cotino, i els serafín, i la rita, fins i tot agafaven subvencions d'onegés, o subvencions europees, i quan no en quedaven, obrien els bancs, perquè ells mateix eren directors o executius, i au, quants en voleu, agafeu-ne més, no feu curt, els estornells cridaven uns altres estornells, voltors, mafiosos, i aquell jutge, home sí, el jutge que va començar a autoritzar que robar i forrar-se no eren el mateix, que la llibertat d'aquests homes era per damunt dels enregistraments telefònics, i quan van acabar-se els bancs, les caixes, la hisenda pública valenciana, van tirar mà de les nòmines dels metges, dels infermers, dels mestres, dels farmacèutics, dels professors d'universitat, vingueu a robar, cridaven, a valència no passa res, som els amos, som divins, som la maedéu de la rita tapà, agafeu-ne, agafeu-ne més, encara queden les nòmines dels funcionaris, dels llibreters, dles editors, de les escoletes infantils, de les cooperatives, de les ajudes al camp, de la indústria, quan en quedava, encara hi ha els fons de la seguretat social, i el cupon regalo, i la casa del xavo, i la finca roja, i la finca de ferro, sí, valència era inacable, insaciable, sempre n'hi havia, sempre, per convidar amigots a sopar… Com es deia el jutge? Perquè no hi ha endevinalla, ni moralina; la realitat és pitjor que qualsevol mala ficció, la realitat valenciana fa mal, a l'esperit i a l'ànima. I ves que l'església, responsable també del lladrocini, no solament ha mirat a una altra banda, ha ficat també la mà, n'ha cobrat en espècies, ens diners, en sumes importants del mateix pecat.
Caldrà començar a pensar com ens cobrarem l'ànima dels lladres, ara que el vampirisme es mou entre la literatura i el cinema, com els farem pagar l'infern on ens han portat. Perquè per voluntat no tornaran res, ni se'n penediran, ni admetran cap falta, al contrari, declararan que han dedicat la seua vida al bé públic, altruïstes i graciosos. -No ens hauria de tremolar el pols en carregar les escopetes. No hi ha cap exemple, cap a Europa, d'un saqueig ordit i preparat d'aital manera i contundència; un país sencer birlat, sota l'atenta mirada i decisió personal d'un jutge, un de sol.
-Ah, i un dels amigots principal dels lladregots és president d'un estat europeu veí, que es pensa el llanero de la lliberat i els principis… Fotre, sort que un percentatge mínim són abusadors sexuals, que encara ens follarien pels set forats del cos.
Anit vaig veure el documental 'La doctrina del Xoc' o Shock, trobe que realment paga la pena. A l'escola, a l'institut… Fins i tot al cinema a la fresca de qualsevol ateneu. Basat en el llibre de Naomi Klein, explica la implantació de les doctrines ultraliberals en economia, de la qual un dels exponents més rabiós és un feixistot americà, economista, Milton Friedman, partidari de la desregulació absoluta, i de les dictadures sagnants de Xile i d'Argentina, per exemple. De tot plegat, al documental ixen imatges d'aquells dies amb policies aterroritzant la gent. Són imatges d'una època, que també és aquesta època: aquells soldats que es pixen damunt els morts, que encara tenen aquells presos d'aquella manera ací enllà, i et dius, aquests policies, i aquests militarots, no ens defensen. A nosaltres, de segur que no. Són els policies que colpegen al Cabanyal, en un desallotjament d'una plaça, entrenats a l'us i abús de la força contra la mateixa gent de sempre. No, tant se val el nom dels policies, quin cos representen, què diuen que defensen. Quan amollen la ràbia, o l'ofici, per disparar, per pegar, per colpejar, per atemorir, tant se val el nom. Sabem que no és per la nostra seguretat, ni per evitar-nos un risc. A nosaltres no ens defensen. De cap manera. Així que és com si, cada vegada que vivim aqueixa situació, tornàrem a aquella època que feien por, por de veritat. De les dictadures i de les falses democràcies. Així que ara, quan uns quants mossos han tret la bandera i han atacat la llengua, ja ens esperàvem més o menys què podria passar, que el cos policial pega per aquest cantó. Que no els faran fora, ni els acomiadaran, que és el que caldria fer, de colp i sense tremolar. Al carrer. Perquè estem farts de patir, de saber que no ens defensaran, que no són per protegir-nos, ni a nosaltres ni als nostres valors. Al carrer, a trobar feina. Que n'hi ha que es voldran creure la llengua, els valors, els drets. Ja va bé de pensar que ells tenen la força, que en poden abusar. Al segle XXI, encara es pixen damunt els morts, ací a Barcelona, a València, a Amèrica… Són els cossos als quals se'ls permet de fer-ho.
Sí, ara n'eixiran que tots no són iguals. És veritat, ja passa, amb tots els corporativismes: amb els mestres, amb els funcionaris, amb els pilots d'avió, ja passa que n'hi ha de dolents i de més dolents. I de bons, també n'hi ha. Tots no som iguals. Però sempre acabem rebent els mateixos: encara sort, que fa temps que vam baixar dels arbres. Que són més civilitzats. Però solament que ho sembla, que ho són. Ho són de veritat? - No ho sé, quantes vegades ens han colpejat? Quantes? I quantes vegades han colpejat homes com Fraga, o aquell altre d'ulleres de pasta grosses, Martín Villa… Al remat, què colpegen, per què colpegen, per què es pixen…
