adasi |
regals |
dissabte, 28 de gener de 2012 | 14:09h
O comença per Burjassot, que serà hui la part més meridional d'Occitània: ca Bassot organitza amb altres pobles del país la dictada occitana, amb l'excusa d'escampar o reivindicar aquest agermanament, per la llengua, per la terra, per tocar la fava als imperis de la idiotesa o la borbonia. La festa haurà començat de matí, amb balls i tallers, i continuarà de vesprada amb el dictat propi, i una xerrada de Jem Cabanes que, ell, ja avisa que podria obrir una escletxa entre ortodoxos i moralistes de la llengua: la cosa promet, pel contingut, malgrat que el mateix Jem diu que seran cinquanta minuts austers, de rigor, i això de les llengües, t'ha d'agradar. La festa continuarà amb l'actuació de grups occitans i valencians i un sopar valencià de duro, barat i popular. Tot plegat promet més que no ens pensem, perquè al darrere de l'organització hi ha el Toni de l'Hostal, garantia sens dubte, i els homes de Gàlim, així que vindrem a farolejar que es cou en el perol occità de l'Horta, per Burjassot, aproximadament. A més això de ca Bassot és a l'antiga carretera de Bétera.
adasi |
males arts |
divendres, 27 de gener de 2012 | 09:25h
Entre més crits, dels milers de manifestans a València, aquest que declarava culpable l'exhonorable Camps era dels més repetits. València va tornar al clam, indignada, de tanta corrupció i lladrocini: la periodista Xelo Miralles, a peu dret dalt d'un camió que simulava una unitat mòbil de Canal 9 (un altra mostra del lladrocini econòmic i moral contra els valencians), informava que n'érem cent cinquanta mil als carrers de València, sobretot del gremi de l'educació i de la sanitat, potser per més vistosos i cridaners, tret de les bandes de percussió i l'esmentada unitat mòbil, que semblava demostrar que una altra realitat informativa era possible. Cinc dies després del gran clam de l'escola contra les retallades, contra la corrupció i en favor de la qualitat i l'escola pública, els valencians tornàvem anit al carrer, contra allò tan repetit dels polítics del pp, quin desastre!, i quina conxorxa tan ben orquestrada: que ens han deixat sense paper del vàter, a l'escola i als hospitals, i sense llum, ni gas, ni aigua, els instituts… I les retallades ja faran la resta, mentre continua la impunitat més subrealista: sous milionaris, pensions vitalícies milionaris, perdó general als gestors d'empreses públiques assaltades, munts d'exemples per investigar o confessar, impunitat de càrrecs, desaparició i eliminació de proves incriminatòries, insults i mostres de prepotència…
Milers de valencians ja saben que la democràcia valenciana no és suficient per aturar el desficaci, i la justícia n'és part. Bo i sabent els detalls de la desfeta, es mostren impotents (inconscients?) per aturar-la o per castigar-la. I les lleis, i molts dels mitjans… sense saber-ne respondre, en aquest nescafé de democràcia punjada, amortida, disfressada. Què caldrà? Una acció més contudent? Un colp d'efecte que els faça entendre que, si no hi ha justícia, la societat no els perdone aquesta conversió valenciana en el major desastre dels últims cent anys de la política europea? Home, si traieu les gueres mundials i la guerra dels Balcans, en democràcia, València som el show! Perquè això valencià és la conseqüència feixista del franquisme: de fet, ni Rita, ni Carlos Fabra, ni Camps, ni Rus ni cap dels cràpules sense moral, no han renunciat mai al cabdill: mentre València clama contra els corruptes, ells es neguen a negar-li a l'assassí Franco la medalla de la ciutat i més honors usurpats.
Això és, sense paper del vàter als hospitals i a l'escola, per torcar-nos tanta diarrera.
La vergonya també fa justícia. Sobretot perrquè quan algú és un pocavergonya, tant se val el teatret o l'escenificació. Corríem el perill que un jurat determinés declarar no culpables els governants del pp: molts dels valencians ja ho havien fet en repetides eleccions, malgrat que ens han portat a la ruïna econòmica i moral. Així que no era d'estranyar que, malgrat els enregistraments, malgrat que no van pagar mai cap vestit, malgrat el que va dir un pobre sastre valent (ell ja coneix l'estil d'aqueixos homes, i no s'estranyarà ara de res), malgrat les relacions amb els mafiosos Gúrtel, una part majoritària del jurat declara no culpable els pinxos Camps i Costa. Perquè hi mantenien la possibilitat que un govern popular de valencians es decidís d'aqueixa manera. Increïble, subrealista, però possible. I factible, alerta! La justícia espanola és d'aqueix estil, que el feixisme franquista va preparar com havia de ser l'estat, en morir-se el dictador, i les coses, tret de detalls menors, han canviat poc: en la policia, en la política, en l'església, en els militars, en els bancs…, i en la justícia. A Europa es fan creus de com organitzem tots aquests teatrets ridículs, que ens fa passar per xitxarel·los. Bé, els valencians sabíem que podia passar: els lladres del pp, els polítics com Rita, Camps, Costa, Blasco, Fabra i tota la companyia, que necessitaríem dues coves d'Alibabà, ja saben què és fer d'espavilats i passar de puntetes amb els gots plens. Si els la bufa l'ètica i la moral, i la majoria vol aqueixa ruïna, qui som nosaltres per demanar una justícia que no siga de vergonya.
La lògica mafiosa s'imposa. I el ridícul és internacional. I saber que fins i tot la justícia empara segons els homes, perquè n'hi ha de categories diferents.
Anit, al tanatori de Bétera xerràvem d'això i d'allò, de morts, sobretot, però també de taronges; fins i tot davant la mort, parlem de taronges. Potser per això, divendres organitzem una jornada sobre la crisi de la taronja, a l'Ateneu de Bétera. Havia faltat ma tia Amparín i el meu cosí havia anat a preparar la caseta d'acollida, on reposava el pare feia deu anys: ell volia veure-ho, això, un ritual, que els matrimonis, un colp morts, descansen junts, i per això s'ha de preparar adequadament. Aleshores, Paco, l'enterrador, li diu que ja ho farà ell, obrir la caixa i posar-lo en un sac, que s'aparten si volen, però el meu cosí diu que vol veure son pare, i m'ho conta tranquil, tan seré, que l'admire amb aquella veu greu pausada. Després ja apareixen tot de comentaris més socràtics: òstia, n'hi ha que es mouen, calla!, sí, després d'anys n'hi ha que es mouen, i algú explica com la mare d'un amic es movia després d'anys, com si estigués viva: això ho fan els medicaments, què portava algun tractament de químio?, cortisones?, van apareixen més exemples i jo, què voleu, em sembla que no em sentava bé, la conversa, avui encara em fa mal de panxa, n'hi havia que explicava casos amb tan de detall; amb noms propis, que els cucs pegaven a fugir, de tan carregat de medicaments com l'haviin enterrat, fotre, jo notava això i allò, allà baix, a l'estòmac, però no em veia amb cor de defugir el rogle, collons, hi havia tan de detall escatològic, monyos, mans, ecs, sort que de sobte va aparèixer un tema tan recurrent: la taronja. Salvat! Salvat per la campana, i per la taronja: almenys, enguany, encara m'haurà fet paper. Sí, m'avisen que aquest matí collien sis fanecades de clemenules a euro l'arrova, vaja, deu cèntims el quilo. Un desastre, un autèntic desastre, el camp, però en aquell moment, m'havia salvat la vida, la taronja i la seua crisi, la malaputa!
M'ha arribat a través de correu, la passe per fer-la córrer
22 de gener de 2012 20:32 Proposta d'acció:
Raonament. Com que estem farts que ens facen pagar les disbauxes, robatoris i males gestions d’altres i veient que ara sembla que la banca ja no té cap responsabilitat al respecte i la culpa de tot està en un estat del benestar que no ens mereixem (o no ens podem permetre), ací teniu una proposta . Es fonamenta en el nostre poder (la quantitat de gent que som) i en atacar directament un dels responsables de la crisi i les retallades: els bancs. A veure què els sembla tenir menys diners.
Mesura. Consistiria a retirar 1000 euros del nostre compte el dia 1 de febrer. No es tracta de perdre mil euros. Simplement: en lloc de traure diners del caixer diverses vegades al mes, ho traurem tot de colp. En lloc de pagar amb targeta, pagarem en metàŀlic. En definitiva: en lloc de prestar-li al banc aquests 1000 euros (perquè amb ells facen les maleses que acostumen), els gestionarem des de casa.
Uns números (o el conte de la lletera). Al País Valencià hi ha 53.000 docents (quants n'hi ha al país sencer?). Només que la meitat se sumen a la iniciativa, tenim 26 milions d'euros. Millor dit: els bancs deixen de tenir 26 milions d'euros per fer maldats. Si més no, això sí ho aconseguiríem.
Què obtenim? -acció senzilla, -legal, -contundent i cridanera, -guanyar-nos la simpatia de la societat per ser una mesura que afecta els causants en lloc de molestar només els usuaris. Per tant no ampliem la mala imatge, injusta, que té la societat de nosaltres -assenyalem directament amb la nostra acció uns dels grans culpables de la crisi -la banca- (a banda dels gestors públics ineficients i que se n'han aprofitat) que, a més, continua amb beneficis i està al darrere d'aquesta destrucció del sistema públic, tot buscant encara més guanys. Imagineu la mateixa mesura... - si la seguim més de la meitat dels docents, - si s'hi afegira el personal sanitari, bombers, personal de les administracions, de jutjats, etc., - si s'hi afegira més població que no siguen treballadors/es públics però estiguen farts/es dels bancs, de les seues gestions i dels seus guanys vergonyosos, - si ho continuàrem fent cada mes, cada mes, cada mes...
Si ho considereu oportú: passeu la veu. Com més serem, més riurem.
