La frase ve a compte d'un comentari de Miquel Calvet: home, que no som Barcelona, calia organitzar dos actes a Bétera, a la mateixa hora i gairebé al mateix lloc? Doncs tens raó, Miquel, però les coses van venir així; d'una banda el lliurament dels premis de poesia escolar Francesc Peris i Valls, de l'altra, la projecció del documental 'Foc sobre el Màrmara', de David Segarra, un document esborronador sobre aquella petita flota de vaixells que volien arribar a Gaza i van ser abordats pels militars d'Israel amb el resultat de molts ferits i uns quants morts. La poesia dels xiquets i la mort a mans de soldats que mataven discrecionalment per plaer de matar: sí, tenia raó Calvet: Bétera no és gran, però ahir va oferir dos tasts del que podem arribar a ser, els homes, del blanc al negre, del roig al blau, i després d'allò que ha passat a València aquesta setmana, ja sabem que aquells que han de portar la seguretat, porten el terror i el pànic. I el doble tast en un únic lloc també apama l'ambivalència de la bestiesa o la cultura, en una sola civilització.
Ara, cap a València, ves què passarà amb aquest encontre sindical que clama per l'escola: i els joves per postres guiant-nos, als mestres, i als sindicalistes. A vore si n'aprenem.
adasi |
regals |
dijous, 23 de febrer de 2012 | 14:41h
Anit vam ser a València, amb milers de joves, pares i mestres. El jovent va ocupar el centre de la ciutat i els grans volíem ser acompanyant-los: per diverses raons. La primera en solidaritat per una lluita comuna, l'educació. La segona, per admiració. La resistència d'uns dies crus, en els quals han provat la duresa de la resposta policial i política, l'han sabuda gestionar i ensenyar al món. Ens han fet veure, a la resta, les mancances democràtiques, l'escassetat de recursos de molts polítics, la indefensió en la qual s'han trobat per part dels governants valencians: ni la consellera no els ha adreçat unes paraules de caliu, i el president dels valencians encara els ha bonegat per expressar-se. Anit en canvi hi havia ordres expresses que ningú no els toqués, ni els espantés. Malgrat que, a última hora, uns quants joves esparsos van pagar el pato, d'uns quants policies que no podien aguantar la ràbia, i l'ofici de pegar. N'hi ha més lectures, com ara l'abundant publicitat espanola, la instrumentalització d'uns quants perquè les línies en valencià s'expressen amb una única llengua que, fins i tot en la proetsta i la queixa, es manifesta més imperial i omnipresent. Anit n'hi havia molts mitjans en directe: TV3, per exemple, prohibida entre els valencians pel mateix govern i la mateixa política que ordenà de pegar als joves. No hi era, en canvi, Canal9, que va destapant-se com un mitjà feixista, per omissió, per ocultar informació, per amagar-se de la realitat valenciana de molts milers. Per defugir la informació. La irresponsabilitat informativa també és una forma de feixisme, consentit i atiat pel govern valencià de Fabra. Però amb les actituds reiterades del president de les Corts, un Cotino, no podem esperar sinó aqueixa altra lliçó: els joves valencians de l'IESLluísVives i tants milers com els fan suport, van mostrant al món la insuficiència valenciana. El fracàs valencià s'aireja arreu de fronteres i de mitjans. Vet ací què han fet en aquest territori quinze anys de majories absolutes, o més anys encara, si afegim a la dissortada etapa del PP, els anys de PSOE, igualment dissortat. Avui els joves eren davant la Conselleria d'educació, que ja fa massa dies que la consellera fa la muda, en tot aquests despropòsit. I dissabte ens trobem de nou, pels carrers de València, en aquesta festota de #primaveravalenciana que encara si va definint-se què vol, amb els joves al capdavant.
adasi |
regals |
dimarts, 21 de febrer de 2012 | 22:13h
Veiem els nostres joves demanant recursos, millores, en favor de l'escola i de l'educació i no podem sinó estar preocupats. Contents de la seua lluita, perquè això vol dir que són vius i reclamen pel seu futur. Però són enmig d'una situació difícil, entre policies, que no deixa de ser paradoxalment, una amenaça. Allà on havien de ser més segurs, justament, comença la por de què pot passar, entre bastonades i pilotes de goma. La indiscriminació policial és lluny d'una societat democràtica. I tenim una història reblerta d'aqueixa arbitrarietat. Patim pels nostres joves, però sabem que han de ser allà, pel seu futur, per la seua educació, per la seua ciutat. Els hem deixat poca espectativa, realment, als joves: desocupació, un model corruptiu com no es coneix a Europa, un desencant professional aterridor, i ara els demanem que defensen els seus drets més elementals, enmig d'accions policials descontrolades i impunes. Sí, és així de fort i de salvatge, la majoria de les accions policials són impunitat i agressió intolerable. Les imatges no enganyen, ni les xarxes socials, ni una part dels nostres joves que ens expliquen que va passant, a València, a tarvés els correus i de les piulades. Si l'única resposta a la queixa responsable dels joves és la repressió, la detenció i la citació judicial amb nocturnitat i traïdoria, nosaltres també demanem la dimissió de tots els responsables polítics que atien la violència institucional com a alternativa: fa molts anys que fem escola per pensar que el debat amb els joves ha de ser la violència. Senyora de León, senyor Fabra, la dictadura no és el nostre camí. Ni una ciutat policial. Ni la corrupció política, ni el robatori legalitzat. Pel lladrocini del futur dels joves, els joves tenen tot el dret legal i moral de protestar, amb més ètica responsable que el govern ha demostrat aquests dies d'hivern pelat i cru.[primera part a l'editorial d'escolagavina del matí]
La vesprada l'hem seguida atents a través de les xarxes i Vilaweb, i la reunió de direcció anava encalmant-se, perquè el suport dels estudiants universitaris ha convertit el centre de la ciutat i aquella zona de l'IESLluísVives en una força vibrant i entusiasta. Hem viscut allò que vivien els joves amb goig de saber-los segurs, contents de la seua lluita, satisfets del seu triomf particular en favor de la democràcia, els drets mínims i la llibertat. Érem de reunió a l'escola però estàvem atents al que passava al món dels valencians, que avui era una atenció mundial tensa: potser per això la dreta reaccionària no ha tret els escolans a repartir llenya indiscriminadament. I tot ha rodat pacíficament, amb la senzillesa de les coses belles, joves, que naixen a cada primavera.
[Demà hem ajornat algunes reunions per afegir-nos als joves del Vives, en favor de l'escola, de l'educació, del futur quan tot recomença. Serem a València a les sis de la vesprada.]
Els joves de l'IES Lluís Vives han posat color a la ciutat, en encendre una flama contra la violència, en favor de la dignitat… Clamen per uns recursos mínims, contra els abusos i les mentides d'una política que, a València, fa anys que enganya els ciutadans. Tot plegat, tres o quatre-cents joves d'un institut posen contra les cordes la ciutat sencera. Tothom en parla, alguns ben malament, dels joves. La SER per exemple, aquesta nit acusava que hi havia infiltrats professionals que atiaven la violència, venien a justificar una part de l'acció policial, alguns contertulians que ja sabem quin periodisme practiquen, si no és que vas a favor d'espana i i la seua península. Això de la barceló, no és el primer cas d'un periodisme que enllà és una cosa i ací és diferent: barceló, francino, i aquell il·lustre que dirigí un programa a Canal9, com es deia…
N'hi ha mitjans que es queixen que els joves posen cul per amunt la ciutat, que les retallades sobre l'educació no són excusa suficient per destapar tanta força i il·lusió, entre els joves,i demostrar-nos com som de dissortats realment, una majoria. Això d'espana, qui ho vulga que ho compre, no ho volem ni regalat.
Naturalment, que els sindicats, els partits i tants alliberats que xuplen del sistema ho viuen des de lluny, còmodament. N'hi ha excepcions, i uns quants polítics que van rebent en canvi de defensar el jovent. Però, n'hi ha motius perquè tres-cents, cinc-cents, mil joves, siguen capaços de tenir mig món atent al que passa a València? N'hi ha res que puga concentrar l'atenció mundial sobre un institut de joves, el Lluís Vives, que arrossegava fama d'immobilista i cementeri d'elefants? Evidentment que sí, que n'hi ha raons, perquè aquesta primavera de València, o segona batalla de València, puga obrir els ulls de milers de valencians cecs i idiotitzats.
A València fa anys que ens roben. A la llum del dia, ens birlaren la caixa pública, que s'han begut els diners de l'educació, la sanitat, l'assistència, la cultura, el camp i no han deixat sinó deutes i obligacions que ja no podem atendre: i això ho han provocat polítics del pp que són al govern de la generalitat, a les conselleries, als ajuntaments, a les diputacions… Fa anys que València és saquejada amb la passivitat i la tolerància de tothom: jutges, policia, empresaris, polítics en la seua majoria del pp… Tothom veia com furtaven i res no passava. I ves que uns joves, en veient com els quedava l'aula, amb aquest fred d'un hivern cru, van començar per portar unes mantes, per eixir a explicar al carrer què tenien, què volien, i els polítics de pp no han sabut sinó enviar-los els gossos, els lladrucs de sempre, per respondre a una exigència tan elemental com senzilla: tenim fred, tenim pocs recursos, i vosaltres encara ens pegueu per explicar-ho. Els joves han entés que el pp els ha robat el futur, i per això se'n queixen i tenen tot el dret de fer-ho. I el dret d'acusar amb noms propis els protagonistes del lladrocini.
Els mitjans oficials no volen veure que els joves destapen els draps bruts de la societat valenciana: no volen topar-se amb la realitat d'una ciutat corrupta, i troben que ja els va bé, l'enviament de tropes policials (un exèrcit sencer) a rescatar l'ordre públic i l'honor dels Urdangarín, que és l'honor del rei, Rita, Rajoy (que explicava no fa gaire que València era un model a seguir i imitar), els Cuesta, Fabra, Rus, Blasco i encara centenars de noms propis corruptes: directius de la CAM, banc de València, Bancaixa… Sí, uns joves posen cul per amunt la ciutat i el món s'assabenta que València és un sac carregat de merda: quins temps de la copa amèrica, la fórmula Ú, la visita del papa, que servien per desviar diners, congriar negocis en paradisos fiscals, o vestir-se a compte dels valencians… Quins temps, quan érem rics i follàvem drets.
Però ves que, uns quants joves d'institut, han dit prou.
Anit vam ser a Castelló. Un viatge curt, com de venir a berenar, i cap a casa: la nostra colla tenia guàrdia a l'ateneubétera: carnestoltes, amb la colla Xe quina burrà, música en directe, un sopar entre amics i coneguts, la casa plena, i festota d'envergadura. Però Castelló ens va acollir primer, en aquella plaça: arribem a l'hora de l'eixida, ens acostem fins al cap de la mani i retratem això i allò: de primer no n'érem gaires, però després ja arriben els milers que esperàvem: el primer aniversari sense TV3 al País Valencià manté una lluita reivindicativa de qualitat, sòlida, no tan nombrosa com esperàvem, però som en una ciutat dura, plaça forta de la corrupció malaltissa del pp, i els que som en som prou pre revindicar-nos, davant de centenars de persones que ens observen atònits: qui són aquests valencians que passegen pels nostres carrers?, es demanen. Home, som valencians com vosaltres, i hem vingut per salvar-vos els mots, els carrers, la identitat, i l'única TV que atén la llengua amb una certa qualitat, mínima. Quan arribem a la plaça de l'Ajuntament, Vicent Pitarch ja llegeix el parlament en favor de rebre TV3 a tot el país: n'hi ha molts valencians que no l'escolten, molts valencians de Castelló, però també n'hi ha molts catalans de Barcelona, de Lleida, que no l'escolten, aquest missatge del professor Pitarch. De vegades, ni la mateixa TV3 no escolta aquest clam dels valencians en favor de tot el país. Ens trobem uns quants amics del Camp de Túria, de Llíria, de Benaguasil, d'Algemesí, de Picanya… Tornem cap a Bétera, a sopar. Entrepans de llom amb pimentó (pebrots), en unes hores de festa carnestolesca sembla que oblidem que som sense senyal, fa un any exactament que ens van desconnectar, com si no passés res. Veritablement, la ruïna cultural i xenòfoba amb la qual actua el pp, en l'època Camps i en l'època Fabra, és patètica, d'empobriment moral i ètic. És com entenen la democràcia els partits espanols que govenen els valencians fa massa temps. Perquè els valencians, malgrat els cinquanta anys de Nosaltres, encara no hem fet la majoria d'edat. Ni a Castelló, ni a València, ni a Barcelona.
