Algú explicava anit que anit podíem viure tranquils i confiants, a valència i castelló, en qualsevol de les seues comarques, podies deixar les claus al pany de casa, com féiem abans, o deixar les finestretetes del cotxe baixades, perquè et respectarien la propietat i la festa. Sí, els creminals són de reunió, i la resta de mortals, els valencians almenys, vivím tranquils. Tot de malfactors i corruptes s'han aplegat per orquestra una nova estratègia gasteril i política. Una pena que algú no pogués canviar-los la conrasenya de la cova i no es quedaren tancats per sempre, que de segur que ens estalviaríem maldat i fetxoria.
Si no ho remediem, aquells quaranta mil d'espasa i trabuc n'ordiran per salvar-se, per continuar robant-nos, per continuar saquejant-nos de la ruïna i la misèria on ens han conduït: amb la carota de qui es pensa net i polit d'allò que realment ens passa, amb el seu protagonisme: vivim a punta de pocavergonya, els valencians, legal i política, que és com dir sense esme per posar-los tots en una barca i llençar-los a mar, a vore si n'hi ha cap sultà que els vulga comprar.
Post: anit baixà l'índex de creminalitat a tot el país valencià, que fa dos dies que passa i no durarà gaire més.
Venim del II Aplec de corals que organitzava la Fundació @escolalamasia al centre Cultural de Museros, Horta Nord. Ens hem aplegat quatre corals dues de l'Horta sud i dues de l'Horta nord per cantar: els honors els explicava un històric de l'escola i el cooperativisme, Enric Alcoriza, que ha explicat la importància del treball cooperatiu, del compromís de l'escola, del treball voluntari, i ha fet reconeixement del mestre Freinet en diversos moments de la vesprada. Ell diu que es jubilarà enguany, però sembla que encara té molta corda, i el mateix bigot de sempre.
Uns quants detalls que fan del directe i del treball escolar una professió divertida i incansable; Anna, que és directora de la primera escola cooperativista d'aquest país, no em deixarà que explique que, justament quan li tocava dirigir el seu cor, havia extraviat la carpeta de les cançons, així que no ho faré públic, com no diré res, tampoc, d'un pedal de bateria que mig poble ens hem posat a buscar, que no hi havia manera de trobar-lo, de cap manera, i ens ha tocat improvisar un pedal manual sobre una caixa flamenca, que no ha quedat gaire malament… Enric continuava parlant de Freinet i l'auditori encara estava corprés pel cor d'Albalat, que han fet una cantata de la rondalla I queixalets també, d'Enric Valor, amb una narració d'un jove que tots volíem emportar-nos a casa, perquè ensenyés a llegir a les nostres respectives escoles. Aquest segon aplec de corals catalanistes (ho podem dir així?) o valencianistes, pagava la pena la vesprà de divendres. El cor de veus blanques també era de Picanya…
És un un cap de setmana de cant: demà, a Massalfassar, a la porta de l'infern, nova edició de Cant al Ras, amb una mostra del millor i del pitjor dels músics valencians i els cantants, naturalment: ja veuràs com l'armaran grossa, amb el mestre de cerimònies Josep Vicent, que anirà decidint qui passa primer i segon i després per aquell entaulat de proeses i heroïcitats. Uf, hi haurà els millors, de segur, però no pots començar a dir qui serà i qui no, perquè no vols deixar de dir ningú, bé, potser serà Toni de L'hsotal, però aquest és imprescindible, i de segur que serà el Botifarra, que també són paraules majors.
Sí, també ho deia Enric, que aquest país hauria de cantar més, molt més, per espantar tot els furtamantes i vividors del pp, que quan programen els estius i les festotes dels seus pobles, obliden el país i la terra, ves si arriben a fillsdeputa.
Enhorabona a la Fundació la Masia, i a l'organització de l'encontre. Xe, que l'orxata era bona, malgrat que els fartons pegaven en secs. Què voleu, si no hi havia jaume, el rei de la cuina.
Ha arribat l'apocalipsi, i no era el dimoni ni el papa ni la ressurrecció, era l'economia, collons, que fa fallida per tots els forats del cos. Vint anys d'anar tirant els diners i vivint a cos de reis mags per pagar el puterio borbònic, mamant del pot i de l'ansa, pagant miracles i misses, umflant els comptes, i ara resulta que tot plegat és més fàcil: si podem eixir de l'euro tan fàcil, també podem eixir d'espana d'un colp, i que cadascú pose les gallines que li semble, amb cresta o crosta, al seu corral particular.
Sí, fa molts anys que veníem dient-ho, els apocalíptics, els integrats i els híbrids: no tenim remei, el món s'acaba demà i la ruïna ja és un cel que agafa mitja europa, la pobra, la perifèrica, la desmaiada, la morta de fam… la de sempre. Que no ens inventem res, que tenim més trens de velocitat alta per passejar tot de mediocres i inútils cap a la manxa, cap a extremadura, cap a sibília… tant se val els trens, fa cent anys que els perden, que no agafen el que toca.
No tenim idees, sobretot, perquè solament que tenim grenyes, beates, caspa, la iguala, i potser un pitxeret d'orxata per arremullar l'all porro, o porrat…, també quedaria demanar als joves que es tiren al mar, que renuncien a ser el que són, o almenys que es posaren a treballar en oficis nobles, però de franc cent anys, en oficis que vagen inventant, però que no destorben, collons, ni ocupen les places, ni facen el merdaseca.
Els espanols ja no tenen el control econòmic. I què! No saben què fer, ni política ni econòmica ni futbolística. No han sabut sinó xuplar, fer el carcamal, i fer d'espanols: xe, l'apocalipsi, i una mirinda per si ens entra sed mentre ens colguen. Als valencians ja no ens queda ni terra per tapar-nos els peus, ni brasser, ni conqueta… Sort que ja arriba l'estiu i els fills deputa que tenen pagat l'aire condicionat ens pegaran pel cul amb el sirollet dels ventilaors senheiser.
Quants milions va costar provar d'organitzar les olimpíades a madrit capital única de la fallida? Quants milions la fórmula 1 d'enguany, del nord i del sud?, quant ens costa cada dia pagar els corruptes d'emarsa i de qualsevol ajuntament valencià governat pel pp? Tant se val que avui hagen perdonat una comissió del seu mateix partit, tant se val, unteu-los de l'home del bigot i que rebenten de coentor. Si tot plegat és menudall, xavalla, cèntims de no res. Segons aquell parell d'economistes a Singulars, briillant Barberà, malgrat que en algun moment va perdre la llengua, ara els euros que ens queden els portarem a Bancaixa i ens posaran un segell o estampeta que podrem bescanviar per una mesureta de pipes a la paradeta del tio Enrique: sí, caldrà reinventar vells oficis: tafurs, gàsters, tramposos, furtamantes, xiuladors del pinyol, estanyadors, pelafaves, llepaculs, granerers, per oferir faena als cent quaranta mil militants del partidet, tan llestos i intel·ligents.
Uuuu, arriba l'apocalipsi, bufa el vent, mentre l'alcalde no para de follar-nos vius, ara apujant el 100% el rebut de l'aigua! L?any passat i l'altre ja apujà el 240% la contribució… Redéu, n'hi ha que sempre té la mànega preparada per estacar-la fins al mànec. -Aquells ja han desistit d'organitzar les olimpíades, o encara voldran que les paguems els valencians amb les taronges socarrades de fontestat?
És una bona nova, avui, enmig de la tristor de què va passant al nostre país, a Europa i al món. Sobretot a Europa, però també al nostre país. La jove somriu, com si sabés que algú l'ha agafada en aquella festa, per l'escola i per la llengua, a cobert d'un sol infernal, que la beator de la maedéu ens va enviar per castigar-nos la gosadia de baixar a València, des de la perifèria. Veníem a reconquerir la ciutat uns pocs milers de valencians, malgrat que n'esperàvem més, però diumenge i aquell sol, i uns altres miratges que no volem explicar, van desviar una part dels valencians cap a la muntanya o cap a la platja (ja hem descomptat els ciclistes, els diumengers acèrrims de Portaceli, els asidus de les casetes, els jubilats, les mestresses de casa, i els militants del pp que tenen prohibit de venir a festejar l'escola i la llengua. La jove porta el parasol amb aquell art que li van ensenyar de menuda, al poble, perquè ja tenen hàbit les joves veïnes del seu poble quan són a punt de festeig, de passejar-se davall parasols que són art pur, enjoiats, brodats de fil d'or i més filigranes, sí, la jove somriu perquè sap que contempla un dia ple, amb els seus, i ho viu com solament podem viure el goig, els valencians benparits, a punt de menjar-mos el món, de tornar a ser al món, l'endemà que feia cinquanta anys que Joan Fuster publicava la nostra pròpia bíblia, la dels valencians, amb maedéu o sense, en favor de la ciència, de la cultura, de la fe en l'home racional i noble. Sí, la jove és ací, mirant-nos, contemplant el fruit d'escola valenciana i els arbres d'una albereda ufanosa i espectacular. Casualment, algú m'ha dit que ens mirava, que ens esperava, per protegir-nos d'aital infern, i convidar-nos a l'aixopluc. Nosaltres també veníem amb un paraigua semblant, que volia imitar el mateix parasol, blanc, net, que havíem comprat en un viatge a Itàlia. Solament una gernació enfebrida, apunten que seixanta mil sense exagerar, ens va impedir de trobar-nos. Ara tenim vint-i-cinc anys per endavant, per un nou encontre, atzarós i casual. O cinquanta, per retrobar-nos tots els valencians.
València: escola valenciana ocupa els carrers i l'avinguda de l'Albereda. Milers de valencians que venim a reivindicar l'escola, la llengua, l'educació: nosaltres els valencians! Cercaviles, tallers, actuacions, muixerangues, bandes, jazz fins i tot, ritmes caribenys, tabals i dolçaines, una festota de ca l'ample, en favor del futur dels valencians, tan malforjat a posta per polítics, banquers, empresaris i mitjans que durant anys han fet els pocavergonya. Naturalment que hi ha execpcions, moltes excepcions, però el resultat del que som ara els valencians el devem sobretot a una gran part de la societat civil, que ha sabut bastir, de les cendres, de la ruïna, de la vexació i l'insult que hem rebut continuadament, una esperança i un futur ple de coratge i horitzó: sí, ens han governat i encara ens governen pocapenes, desgraciats i llepaculs, però això de València, avui ( a prendre pel sac els beatos) és una lliçó del sud, que també té gent honesta, culta, preparada, lliure. Per molts anys escolavalenciana!
