M'ha arribat a través de correu, la passe per fer-la córrer
22 de gener de 2012 20:32 Proposta d'acció:
Raonament. Com que estem farts que ens facen pagar les disbauxes, robatoris i males gestions d’altres i veient que ara sembla que la banca ja no té cap responsabilitat al respecte i la culpa de tot està en un estat del benestar que no ens mereixem (o no ens podem permetre), ací teniu una proposta . Es fonamenta en el nostre poder (la quantitat de gent que som) i en atacar directament un dels responsables de la crisi i les retallades: els bancs. A veure què els sembla tenir menys diners.
Mesura. Consistiria a retirar 1000 euros del nostre compte el dia 1 de febrer. No es tracta de perdre mil euros. Simplement: en lloc de traure diners del caixer diverses vegades al mes, ho traurem tot de colp. En lloc de pagar amb targeta, pagarem en metàŀlic. En definitiva: en lloc de prestar-li al banc aquests 1000 euros (perquè amb ells facen les maleses que acostumen), els gestionarem des de casa.
Uns números (o el conte de la lletera). Al País Valencià hi ha 53.000 docents (quants n'hi ha al país sencer?). Només que la meitat se sumen a la iniciativa, tenim 26 milions d'euros. Millor dit: els bancs deixen de tenir 26 milions d'euros per fer maldats. Si més no, això sí ho aconseguiríem.
Què obtenim? -acció senzilla, -legal, -contundent i cridanera, -guanyar-nos la simpatia de la societat per ser una mesura que afecta els causants en lloc de molestar només els usuaris. Per tant no ampliem la mala imatge, injusta, que té la societat de nosaltres -assenyalem directament amb la nostra acció uns dels grans culpables de la crisi -la banca- (a banda dels gestors públics ineficients i que se n'han aprofitat) que, a més, continua amb beneficis i està al darrere d'aquesta destrucció del sistema públic, tot buscant encara més guanys. Imagineu la mateixa mesura... - si la seguim més de la meitat dels docents, - si s'hi afegira el personal sanitari, bombers, personal de les administracions, de jutjats, etc., - si s'hi afegira més població que no siguen treballadors/es públics però estiguen farts/es dels bancs, de les seues gestions i dels seus guanys vergonyosos, - si ho continuàrem fent cada mes, cada mes, cada mes...
Si ho considereu oportú: passeu la veu. Com més serem, més riurem.
Els polítics del pp fa anys que van ordir una conxorxa contra els valencians. Conscientment. Per al partit popular valencià, governar-nos era el mateix que guanyar diners a cabassos, per als seus sacs particulars, naturalment; el que era el mateix, buidar les reserves dels valencians, en caixes o bancs, deixar-los a la ruïna. L'objectiu es completava liquidant qualsevol identitat, cultural, econòmica, social… I prou que ho han aconseguit, amb males arts, sí, però el resutat ens ha deixat en el cul dels pobles d'Europa. Alguns mitjans internacionals situen València i els valencians davant la pitjor valoració en tots els sentits. Malgrat els valencians. Que ens ho hem guanyat a pols, jo ho dubte. Dubte que la voluntat de la majoria de valencians siga autodestruir-nos. Som meninfotistes, i desqueferats, fallers que construim grans projectes i els calem foc en un bufit. Però d'ací a desitjar-nos el pitjor n'hi ha camí i, sobretot, algú que ens ha guiat o malguiat a perdre.
Els valencians patim doncs una doble crisi que ens ha atrapat cagant: la crisi internacional i la pròpia crisi autodestructiva orquestrada pel pp: un robatori calculat, que no ve de quatre dies, i va anys que ha anat plomant-nos fins a la carn viva. No és la primera vegada que ens manifestem contra algunes accions polítiques que ja apuntaven en aquest desastre. Anit, l'escola va plantar-se al carrer per necessitats bàsiques: aigua, llum, gas, paper higiènic, el mínim per obrir la porta i poder funcionar. Això ens feu aplegar-nos una gernació que ni els propis organitzadors no esperaven. Més de dues-centes mil persones (dues hores plantats a Sant Agustí sense poder ni moure'ns). Un crit i una protesta que en un país democràtic, civilitzat, posaria la pell de gallina els governants, els trauria la vergonya, els faria dimitir en un colp en sec. Però això fóra un país amb els ets i uts de la responsabilitat i les obligacions. El govern valencià no dimitirà. Com ho ho ha fet en altres ocasions, per qüestions ben grosses (accions feixistes contra mitjans de comunicació, contra persones, contra institucins resposnables, per corrupció…): els anys que practiquen les males arts els ha convertit la pell en una cona impermeable, els anys de corrupció i robatori els ha portat a pleitejar contra la democràcia mateix: ells són amos d'un club, triats legalment, és ver, però a partir de subterfugis i negociots que els permeten de guanyar eleccions amb trampa: que els permeten de no passar comptes si no volen, que els permeten d'amagar la hisenda, els contractes, la transparència, a conveniència, la pròpia i particular, contra els valencians mateix.
Amb aquests intèrprets d'una democràcia descafeinada (recordem que van ser protagonistes de la dictadura feixista qui van posar les regles de joc de com havia de ser la democràcia espanyola per sempre, amb consentiment d'uns quants titelles que es pensaven pares i patriotes amb drets exclussius), no ha sigut difícil orquestrar el que ha passat a València. És veritat que calia gent pocavergonya, homes i dones sense principis ni valors, egoïstes i egòlatres sense mesura, però és que són així, els polítics valencians dels últims vint anys, que ens han governat. I la jugada els ha eixit perfecta per als seus interessos, dissortadament. Per això, amb accions democràtiques exclusivament, no aconseguirem de capgirar què ens passa, als valencians. No ens faran cas, com ha passat altres vegades. Perquè la democràcia que ells tenen atenallada els permet de no fer cas, de burlar-se'n, d'insultar-nos, si cal, en favor del seu únic interés i rèdit. - Que què caldria fer, doncs? - Quina cosa, caldria fer?
Mestres i alumnes, i afegiria famílies, més units que mai, és el nou article d'Un bloc educat, que ens augura un conflicte de colp i de nou entre mestres d'escola. Els governs valencià i espanol s'acarnissen amb retallades de recursos, d'humans i de materials, perquè l'escola pague els plats trencats d'un desficaci que no hem produït, ben al contrari, que provem de salvar fa anys a través de l'educació i el coneixement. Com els finlandesos, ho recordeu? fa anys que els mitjans i els polítics malparlen de l'escola, però l'escola sempre és qui rep, l'ase dels colps, i ara apunten que rebrà fort i dur. Molt bé, ja ho tenim, fort i dur i el burro en l'herba.
Així que l'escola es revoltarà, mínimament: tres manifestacions, dos crits, poqueta cosa, al remat, perquè els mestres no peguen en caçadors ni tenen corbelles ni forques, que és el que caldria, fer rodar tres caps principals per saber que, quan es roba, s'insulta i es fa didàctica de la corrupció i el lladrocini, tallar-los mans i cua no fóra tan barrafustat.
Un bloc educat ens parla d'un experiment sensacional que es va fer a Ohio, Amèrica, sobre com arriben a entrar en conflicte dos grups: el mestre Francesc Raga demana perspectiva i avisa què passarà, en la nova etapa conflictiva de l'escola, amb l'amenaça de les retallades. Demana també intel·ligència i ens convida a tenir perspectiva i seny, per no enfrontar-nos entre els mestres. Doncs bé, ahir mateix, va aparèixer a València el primer d'aquests conflictes, que no serà poca cosa. I segons expliquen els nostres participants de la reunió, els ulls com a plats d'alguns mestres, són una prova de com de fàcil és caure en la trampa: en una reunió de mestres organitzada per GUAIX, que a l'Horta Sud organitza les Trobades i totes les activitast del curs relacionades amb escolavalenciana, Ohio i la Cova dels Lladres tornaven a la càrrega. En aqueixa reunió, uns quants mestres van manifestar que es negaven a col·laborar en res d'escolavalenciana, si això significava treball, perquè després de les amenaces de l'administració, solament faltava carregar-nos de feina. Els claustres avisaven que no mourien ni un pèl que no fóra cosa estricta i governada. Ep! Ho heu llegit bé. Mestres que es neguen a col·laborar altruïstament (això és escolavalenciana, altruïsme i voluntariat per la llengua l'escola i el país, que no és governança), que es neguen per tant a continuar fent escola i país. Fotre! La Generalitat ens nega el pa i la sal, als mestres, i els mestres focalitzem la revenja contra escolavalenciana. Ui, Vicent Font encara ara ha d'estar fent-se creus, un home tot entusiasme, treball i il·lusió, per una resposta tan atinada als interessos del pp, que ni estudiada ni feta a posta (!).
Ho deixe ací, però sembla que tindrem un hivern mogut, de nevarsejar sobre l'enteniment d'uns quants homes, polítics i mestres. L'experiment de la Cova dels Lladres, a Amèrica, ja el podem anar estudiant amb detall, i demanar ajut a aquell parell de psicòlegs, Cave i Park, perquè ens il·luminen la didàctica. Dels grups de mestres contra mestres, no sé qui serà al bàndol de les serpents de cascavell, i qui serà a les àguiles. Bo i sabent com som els valencians, per errar trets, potser que haurem de passar-nos a la banda de colombaires.
Paisatge valorià: els detalls, els fins i els grossos, el treball, el procés d'un gran esforç col·lectiu, immens, en favor d'un home que ho mereixia, que ens va regalar molt més que no això. La riquesa d'una llengua culta, fresca, sòlida. Un repte i una setmana increïble, per als mestres i per als xiquets: el treball ja era fet, i calia eixir a gaudir-lo. Sí, havia estat dur, en alguns moments, però ha pagat la pena en tots els sentits. La disciplina, les hores d'escenari, la repetició, els ritmes, el siroll, l'adaptació de les partitures, les lletres noves, quatre-centes veus agraeixen a l'escriptor Enric Valor que puguem ser l'escola que som. Per molts anys.
Un homenatge de sis hores, polièdric, immens, en favor d'Enric Valor, va vestir l'escola d'emoció, d'un esperit que apareix els dies especials. Dissabte, ho va ser sens dubte, un dels dies especials de la història de l'escola. Gràcies a un equip de mestres formidable, lliurat amb coratge a la feina, a un equip de cuina i d'administració que són també mestres d'escola, per com viuen la dedicació i l'ensenyament, per l'esforç i l'entusiasme dels alumnes que ens fa de ser especials, per un compromís de les famílies que és un regal, tot plegat va contribuir a viure l'emoció en directe, a estimar-nos l'escola, a viure-la plenament. GRÀCIES.
Ahir vaig llegir en l'inici del nostre claustre de mestres un tros de l'apunt de Joan Josep Isern, que escrivia sobre Joan Triadú mestre:
«El dia 3 de novembre de 1938 Triadú escriu: "Quan sóc a l'escola treballant, a dins de classe, sóc feliç. Sembla que una professió aixi ha d'omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l'ànima del mestre, coses impalpables que han d'arribar als alumnes. La classe és el resultat d'una col·laboració constant. El mestre ha d'escalfar els refredaments, ha d'animar els desanimats, ha d'ajudar els reressagats, i ha de donar vida a la classe, i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l'escola i estimar els infants."
És un text modern, setanta anys després, i el primer que vaig tenir en descobrir-lo, és el deler de cridar a Proa perquè ens envien uns quants exemplars d'aquesta reedició. Com també esperaré amb passió el treball encomanat a JJIsern sobre el pedagog i mestre. En un text breu de 1938, hi ha el fardell del que devia d'ésser i fer un mestre a l'aula, que lliga amb les invariants del mestre Freinet, indubtablement, i amb tota la literatura actual sobre les competències. La modernitat es farà més punyent en passar ara uns dies, quan aparega la nova intencionalitat del pp sobre l'educació i sobre la funció de l'escola espanola en el segle XXI. Llavors Triadú mestre es farà rabiosament modern, europeu, finlandés si molt m'apureu. Tot el contrari del que ens proposaran els nous responsables d'educació de ponent, que tan directament afecten al nostre país, a l'escola en particular.
L'emoció del text és doblement sentida, perquè la nostra escola és premi Joan Triadú al treball pedagògic de mots anys, i vam rebre la distinció de mans de l'escriptor i mestre a Pedralbes. El nostre agraïment i admiració.
[Durant unes hores hi havia el topònim Pedralba escrit erròniament. Ves que tenim el poble dels Serrans a tocar del Camp de Túria, i encara entre Bétera i Olocau hi ha la partida de Pedralbilla, de pedra o pedres blanques. Ací, potser allò més correcte fóra Pedralbeta, però la castellanització toponímica valenciana no és sinó un altre dels deures pendents a treballar amb major rigor.]
