Vinc de l'enterrament del tio Eugenio. He saludat unes quantes persones al cementeri, poques, perquè volia la màxima atenció en aquell moment, el final d’un gegant, com diu Vicent, sense evitar de repassar ràpidament noranta-set anys de lliçó intensa.
Finalment tampoc no m’he estalviat l'emoció, pensant-hi qui ensenyarà als joves, fins i tot als més joves, un model de vida íntegre com era el tio Eugenio, sindicalista de la Unió, humil, de discurs intens. Qui ens explicarà aquells models si van acabant-se els referents, els últims degotalls de qui ens pot explicar el segle XX, brutal i impagable. Perquè el segle XX, a Bétera, no s'explica sense els Pertegaz, el Vicent i l'Eugeni sobretot, dos germans que van saber destriar entre la grissor d'aquella fatalitat de guerra, i els cinquanta anys de dictadura per dret militar. Ells van triar la llibertat, sobretot l’Eugeni, i per aqueixa raó va ser un home vigilat, que s'estimava massa la llibertat com per anar-hi amb banalitats. Ací hi havia l'autèntic perill, d'aquells homes humils, senzills, llauradors, quin llaurador!, culte i amant de la terra i dels seus, compromés per l’ofici i els drets d’uns llauradors cada vegada més abandonats, però cada vegada més de dretes. Vet ací el pecat que van cometre aquells herois, gegants inqüestionables, el tio Eugenio particulament, estimar-se la llibertat dels homes per damunt d’afalags, mantenir-se anònim, honest, entusiasta de la lluita tots aquets noranta-set anys.
No he pogut estar-me d'una certa emoció final, amb aquella bandera, les paraules del fill, el sentiment, l'aplaudiment general, també d'uns quants feixistes o fariseus, mostra de com el tio Eugenio respectava tothom, fins al punt de convidar qui l'havia colpejat en l’esperit, que la República va rebre per tots costats, fins ací era lliure i deixava viure, l'últim dels herois a Bétera, o el penúltim, capaç d'aquesta gran maduresa de comprendre com de difícil és viure la llibertat, de guanyar-la cada dia.
Gràcies per la lliçó última, gegant Eugeni, de convidar-nos a viure en llibertat.
Jo em vaig incorporar el 2005, els dos primers anys de manera tèbia, però després ja vaig anar agafant més pràctica. Fins al punt de passar-m'ho molt bé, escrivint. De fet, això del bloc és una via per airejar, per fer anar fins i tot els propis dimonis, per trobar de vegades la infantesa, els records, o fins i tot per parlar amb mon pare de manera virtual, d'una manera com no havíem arribat a fer abans. Dilluns vaig estar temptat de pujar a Barcelona, un altre viatge rellamp, com aquell de fa uns dies, amb el xic, per veure-hi AC/DC, viatge i concert que no agrairé mai prou (gràcies, Josep, per les entrades). Però diumenge, mentre dinàvem, mon pare amollà una de les seues frases que ja són oracions sentència: –Al camí d'Alcubles se t'ha fet un munt de cànem bord, que no tenies una maquineta de segar, una desbrossadora? Diumenge vaig comneçar la feina, i ahir dilluns vaig deixar el camp gairebé enllestit. Avui ho acabe. Així que millor que m'haja quedat: pel que expliqueu en alguns blocs, l'encontre va ser una festa que pagava la pena en molts sentits. És veritat que hem conformat un corpus de blocs de molt d'interés. I fer una passada cada dia, per molts d'ells, és una alenada; de notícies, d'opinions, de saber que hi ha un grapat de gent que cada dia té coses a dir-nos, d'anar fent país amb garantia, malgrat el que ja sabem. El Coc d'avui ja ho reflexa, i altres blocs també. Per molts anys, Vilaweb, sobretot als treballadors de la casa que ho feu possible. Que feu possible que nosaltres també siguem una part de vosaltres.
Aquest és un altre apunt sobre falles. Després d'una sèrie que em va fer goig d'escriure l'any passat. Despús-anit vam baixar a València per recórrer el barri de Campanar amb els amics. La festa ben bé paga la pena per això, per ser amb els amics. Vam complir uns quants tòpics: els bunyols (els havia fet l ameua sogra a casa), la xocolata que va fer Pep, boníssima, una revisió de dues falles de la secció especial, l'Antiga i la Nova, el castell de focs de Ricardo Caballer 'fill', i la tornada a casa de matinada. Avui, en canvi, sense eixir del poble, hem visitat una de les falles de més tradició, la Barraca. Una comissió d'uns quants fallers que, darrerament, no han tingut sort. Han desplaçat l'emplaçament de la falla diverses vegades, i ara mateix, després d'un fum d'avatars, són als afores del poble, a l'altra banda del barranquet, entre dos erms que, antigament, eren carxofars de l'Horta vella. Allà els han plantat una barraca i han passat la festa, lluny de la resta de comissions. Són, com algú els ha batejat, la falla dels palestins, perquè, com aquell poble, tampoc no tenen territori propi. Ningú no els vol aprop, potser perquè una part del mateix poble no viu la festa com ells voldrien, potser perquè els canvis brutals de població demanen també d'altres canvis. Fet i fet, si ho saben aprofitar, podem eixir guanyant amb la llunyania, sempre que hi posen noves idees. De menut, tenia amics que vivien amb molta passió aquella falla, amb la voluntat de fer una festa popular i entusiasta. Almenys recorde sis emplaçaments diferents de la falla. O set. Ara em sembla que ja han tocat el límit. Solament que els caldrà de demanar Estat propi. Visca Palestina!
Llegesc el bloc del Gàlim i els seus homes. Llegesc l'Hipàtia de Vicent. Em mire el vídeo que han penjat sobre el dinar a ca Montes, extraordinari sens dubte, amb arròs i arnadí, paella i postre il·lustre com els convidats mereixen, aquells homes de veu extraordinària, Pep Gimeno i Miquel Gil. Han estat a uns metres de casa, però jo m'ho he perdut, perquè en aquella hora era pel port de Querol, perdut entre la boira i l'aigua d'hivern. No hi era, malgrat que un dinar d'aqueix calibre pagava qualsevol esforç i sacrifici. Pep Botifarra i Miquel Gil són les veus més autèntiques d'un corral que, fa anys, provà de ser un país, però vet ací les mostres, entre més exemples, de la qualitat que podem atènyer, en uns anys. Són veus d'una qualitat especial, un regal que ahir mateix va caure a Bétera, per dinar en una casa noble, en el millor dels sentits, ca Montes, amb les veus de la terra, del Sud, de força i sentiment, que et trasllada cinquanta anys enrere, quan la sobretaula facilitava aquell art de cantar, d'acabar cantant la festa, a la fresca. Com un llamp, em passa la veu del Xiquet de Bétera, el guitarró del tio Jordi al bancalet de casa, l'ú i el dos. I ara aquest regal, que m'he perdut per unes poques hores, queda com una escletxa contra la misèria del nostre poble mateix. M'ho he perdut, però quin goig de tenir, durant unes hores, les veus i aquella complicitat tan aprop. Sens dubte que els reis han avançat la nit a ca Montes, amb un present ben intens. I avui al carrer de Bétera no se'n parlava d'una altra cosa, sinó que la vida és feta d'aquests petits grans miracles.
Quatre dies després de la desconnexió, tornem a casa. Les coses no han canviat gaire. No ha passat gaire temps, o sí, segons com ho vulgueu veure. Almenys a La Mata, al molí de Royo, la vida passa amb el ritme d'uns dies de vacances especials. En altres apunts n'he parlat, i demà ja tornaria a planificar la tornada. Quatre dies de bones menges, de millor conversa, de riures i de jocs valen totes les teràpies; compartir amb amics un ritme diferent a l'habitual, tan plaent que sembla irreal, no té preu. El retorn no ha sigut fàcil: la boira, la pluja intensa, el trànsit, semblaven elements a la contra, per impedir-nos de passar de puntetes al món dels mortals, com si algú volgués culpar-nos l'absència, tants dies com hem gaudit fora del món, dels conflictes sobretot, dels mitjans; com si haguérem de pagar de colp tants dies de l'any com vivim perdet-nos els detalls que fan que la vida meresca. Per molts anys.
