Avui que em comuniquen una malanova a l'escola, em trobe a la portada de Vilaweb una de les nostres, i repasse el seus penúltims apunts al seu bloc i m'escolte aquells dos enregistraments que ens ha deixat, Sílvia Martínez: «Oh, si fos pols d'un camí, celebraria que ho haguès estat, de camí, de pols, d'amor.» i després ens dius adéu.
-Que l'amor ens torne a fer lliures! -Una història de més amor encara. [relk - albada de llibertat (revisió de Mr.Troubadour)] http://www.youtube.com/watch?v=Am1HzSX4UMg&feature=player_embedded
No tinc esme ara de continuar. Cerque una música; n'hi ha d'especials, supose que cadascú en farà servir una, de molt especial i particular. Jo l'he triada, i ho deixe ací mateix.
Acabaré amb un tros de Victòria, que ella et va escriure fa uns dies. Som aquí moltes persones, ben segur imperfectes, ben segur en ritmes desiguals, ben segur amb diferències importants, però estimem el país, la llengua, i qui som. Som també a Vilaweb, una ràfega de normalitat i d'aire per al teu pit i per al país real i conceptual. Si vols,
Nosaltres ja fa temps que vam iniciar el camí, vindria a dir el Pep. Nosaltres ja vam eixir en aquest tren, fa molt de temps. Vull dir que, com aquelles manifestacions multitudinàries, que el cap fa hores que camina però que encara hi ha gent que roman a la plaça, perquè la gernació és tan gran que encara ni han pogut de posar-se en marxa, això mateix passa amb la nostra independència. Ep, però nosaltres ja molt i molt que caminem, insistia Pep Guia, incombustible, que algú dels presents ha descrit com el nostre Jaume I del segle XXI.
Feia referència a això perquè cada colp més, hi ha gent que s'adona que l'única eixida a l'apocalipsi espanol és la independència, i aleshores ha parlt de l matemàtica recreativa i dels percentatges d'independència real nord-sud. Molt bo, deia Vicent, això de la matemàtica recreativa del professor.
Bé, n'hi ha que són llestos i batalladors i ell mateix que no acaba d'arribar en aquest món, ho sap millor que no jo. Així que reconeix que, és ver, que si mai veurem aquesta independència, se l'apuntaran uns altres. Els trumfos els gaudiran públicament uns altres, malgrat que el resultat, el premi, li'l deurem a l'esforç de gent com en Pep, incansable animador dels Aplecs a la Muntanyeta del Puig.
«Darrer diumenge d'octubre, el camí ja és ben sabut, eixiu a la carretera, que cal aplegar-se al Puig.», canta Al Tall, en aquell LP de la cadernera o cagarnera, tant se val. Hem baixat al Puig a celebrar l'encontre amb uns quants amics, i a escoltar els discursos, enguany tampoc no els he trobat excessivament reeixits. Fem la contribució, la presencial i l'altra, tornem a dinar cap a casa i un altre any que empenyem: sort que alguns vagons ja han eixit camí de l'èxit. Perquè encara hi ha tanta gent indecisa si puja, si agafa aquest tren, si passa a l'andana, si arriba a l'estació, si comprarà cap bitllet, si passarà de polissó, si saltarà encara en marxa… Sort que n'hi ha que ja han eixit cap a l'única destinació que podria salvar-nos, als valencians.
Home, Strubell, sembla que has vingut a bonegar els valencians: avui ja no venim a dir «Pobres valencianets! Avui també podria dir pobres barcelonins, pobres…» Home, tot aquest discurs sembla que es mirava el melic i errava el tret. Si baixes a València, un altre colp, no et passes tota l'estona parlant dels teus del nord, i assenyalant-nos com uns pobres desgraciats del sud… Ja sé que volies dir una altra cosa, tu, però has dit el que has dit, llarg i poc lluït.
És un moment, un mig matí, com el mig pollastre d'Enirc Valor, però que val molt i paga la pena de viure cada any, mlagrat que encara no hem trobat el clau que farà tornar el pollastre un pollastregot. Per tot i tant com representa pujar (en cotxe) a la muntanyeta, a saludar els amics, a comprovar que, perquè siguen grans i s'estiguen tants anys, no han perdut pistonada. A més hem vingut acompanyats de gent de sa Colònia de Mallorca (poca broma, els de Sant Pere!), i de gent d'Arenys, i hem topat amb exalumnes que han vingut a saludar-nos, i encara hem comprat l'últim disc de Maria del Mar, unes papes i una coca.
Però espavileu-vos, no trigueu a comprar el bitllet, xe.
«Tot poble és una plaça. Vull dir que es conforma al voltant d'una plaça.» Puta postguerra, Josep Piera.
Hem passat dos dies a Benicàssim, amb els xiquets de l'escola, un temps fantàstic millor que no el de l'estiu, i la mar, aquella aigua neta, de platges solitàries (quatre o cinc pensionistes que es passen l'any torrant-se la pell, vivint d'alta categoria), com un estiuet enmig de la tardor que convidava a quedar-nos-hi a viure. Quina llàstima haver de tornar a la feina, deixar aquella excel·lència de paisatge, tret d'aquells edificis d'apartaments, la combinació de la mar i les muntanyes roges del Desert de les Palmes són un miracle, que els valencians, uns quants solament espavilats i fills de puta, es van encarregar de desfer de la nit al matí. Diu Josep Piera que el nostre paisatge, els nostres pobles han canviat més en cinquanta anys que no en mil anys. Té tanta raó, que fa oix de veure què ens ha passat: ens han arrebatat tanta bellesa, pel negoci d'uns pocs desgraciats, com no ha passat enlloc del món civilitzat.
Tant se val, d'això n'he parlat en altres apunts, de com hem sigut capaços de derruir el país, però això dels pobles, encara clama majorment al cel. En una de les activitats, vam buscar rastres pels carrers de Benicàssim, cases a dos mans, balconades i finestres de reixes nobles, portes, porticons, panys, això i allò, detalls d'una vida rural difuminada per l'enveja, l'autoodi i una concepció de la bellesa equivocada. Cal veure Benicàssim com un exemple dels horrors màxims que ens han passat en els darrers anys, als pobles, als habitatges, a les places, als carrers… Com hem bescanviat autèntiques cases per horrors. Allò del festival de música alternativa, o de rock o tant se val, ha permés també transformar cases en pubs, bars, cafés, restaurants i altres locals que competeixen per la lletjor, per fer ús de les façanes per empastifar-nos la vista, el sentit, equivocar-nos la desmesura i la permissivitat municipal de deixar que tot li val, pel negoci. I això durant dos mesos d'estiu, després, la resta del temps de l'any, allò és una completa ruïna, un desert, un abandonament… Solament que hi resta la lletjor, això, per la gràcia d'uns quants espavilats que hi trobaran negoci, a desfer-nos els pobles amb qualsevol excusa.
Sí, Benicàssim és l'excusa, un model que es repeteix ací i enllà, tantes vegades com pobles, petites ciutats, o ciutats grans senceres tenim els valencians. És la dèria valenciana, una més, per substituir-nos qui som, per renunciar a ser, per creure'ns, fer-nos creure (algú en serà responsable?) que allò dels altres, aquells horrors florits que en deia Cortázar, de bescanviar cadires de boga o de vimet o balancins que eren autèntiques peces d'art, per aquelles ferros i aluminis de flors estampades tan angunioses.
Transformacions rapidíssimes i ingrates, inevitables, que diu Josep Piera, a Puta postguerra. «No s'ha sabut aturar tanta deformació. O, ni s'ha sabut, ni s'ha volgut, ni s'ha pogut.»
Açò, si m'ho permeteu, ja no calia: Ara, a fer la mà, els pobles valencians. I si encara queden algunes restes que diuen:ací van viure els valencians, en una època, que no trigarem a desfer, a bescanviar, que el rastre no ens assenyale per la vergonya. No, jo no, jo no ho sóc, de cap manera. Valencià, mai! espanol en tot cas, i fill de puta l'últim.
No sé si mai arribareu a Ítaca, si caldrà mai que ningú hi arribe, que potser el nostre és un caminar torçut, d'anar anant, ja fa tants anys que hem perdut el compte i la destinació. Però sense aquesta veu vostra, Des de llíria, ho tindrem més pelut i més fotut, sens dubte. El caminar i el camí mai no seran iguals, i la nostra desinformació serà major en grau que no m'atrevesc a desxifrar. El Camp de Túria mateix, patirà particularment la pèrdua, i can vilaweb i tots és blocs de mésVilaweb, sens dubte que ho sentirem. Jo particularment, que feia temps trobava a faltar el llum, des de llíria, l'altaveu de tanta activitat, de tant de compromís, de saber-vos vigilants i saber-nos informats. JO que destriava al matí Vilaweb i altres digitals, com ara des de llíria, per saber què passava a la comarca i al país… De vegades, aquest periodisme destraler, que practicàveu a propòsit, ens alliçonava per la informació, per la valentia, pel coratge. Ara perdem, i vosaltres de segur que teniu motius per deixar-ho. Però perdem tots. I es que el nostre país, no està per perdre focus informatius de vàliua contrastatada. Per la meua banda, esperaré per tornar-vos a trobar, per sentir-me informat, animat, encoratjat a continuar. Per molts anys.
Per la merda de societat que vivim, que tolera que ens furten la casa, ens deixen en el carrer, ens deixen sense faena sense diners…, cridava un dels liders de la Gossa Sorda, l'últim heretge, i el crit el convertien en un clam els joves que ballaven i cantaven cada cançó, cada lletra, i ell anava repetint els crits que ja eren tot clams: demà no hi falteu a València, de fet ja passa de la mitjanit, així que ja és Nou d'Octubre, demà us vull veure manifestant-vos pels carrers de València, pel País Valencià… I els joves responien, sí, sí, País Valencià, milers de joves que s'espentaven, s'empenyien, feien rotllana i després es llançaven a colps a empentes, botant contra tots contra ells mateix: un desastre de ball, des del meu punt de vista, naturalment, però ells, sembla que ho passaven bé pegant-se d'aquella manera (també podríem ensenyar-los a ballar, als joves, a passar-ho bé d'una altra manera que no siga pegant-se, mostrant-se com aquella cabra mascle, que ha de mostrar banya i múscul…
Avui n'hi ha molts que no han vingut a manifestar-se per València, potser perquè estaran guarint-se els blaus i els negres, els morats de tants colps. Un concertàs, anit a Burjassot, en favor de Ca Revolta, organitzat pels joves de Compromís, però com va dir aquell xicot de la Gossa Sorda, també en favor d'Estellés i de Guillem Agulló, érem al seu poble: els país vos necessita, i els joves responien amb entusiasme: a fora del recinte, perquè les entrades s'havien exhaurit, hi havia encara més joves, milers de joves que ocupaven les voreres, els carrers, i anaven deixant aquell escampall de gots, de bosses, d'ampolles, de brutícia de tota mena. També és veritat que les papereres eren plenes, però dins i fora aquell escampall brut no diu res en favor del país, ni dels joves, i no s'entén per què un concert ha d'acabar d'aquella manera, que tot no li val, i després algú ha de venir a netejar-nos la nostra merda comuna, col·lectiva: home, això també caldria dir-ho, des de l'entaulat dels músics: joves, collons, tot no li val, i ser bruts menys.
És veritat que vivim una merda de societat, que enriqueix els bancs, els salva de la crisi, els permet de robar, que salva els polítics corruptes, que salva una alcaldessa que odia els valencians, que odia la llengua dels valencians, que tenim una societat corrupta, tramposa, que permet de furtar el futur dels joves, mentre premia pensions vitàlicies de directius i executius corruptes, a la CAM, a Bankia, en empreses del fem públiques, en empreses tapadora, sí, tot plegat és una merda de societat, per això caldrà continuar treballant, i sobretot no contribuir nosaltres mateixa a deixar els carrers i els auditoris com una merda, una altra, que és la mateixa merda. En un concert de clàssica, això no passaria, però en un concert de rock, per què hauria de passar? – Sí, ja podeu dir el que vulgueu, però això també ho hem d'aprendre, a ser més nets, no li val anar d'ecologistes, de salvides, de salvem això i allò, i deixar les ciutats, Burjassot, com un femer.
Un ambientàs, sí, és veritat, un gran ambientàs, anit a Burjassot, però encara caldrà milorar alguns detalls. Per la música, pel país, per la netedat.
«Tot poble és una plaça. Vull dir que es conforma al voltant d'una plaça.» Puta postguerra, Josep Piera.
No sé si mai arribareu a Ítaca, si caldrà mai que ningú hi arribe, que potser el nostre és un caminar torçut, d'anar anant, ja fa tants anys que hem perdut el compte i la destinació. Però sense aquesta veu vostra, 
Per la merda de societat que vivim, que tolera que ens furten la casa, ens deixen en el carrer, ens deixen sense faena sense diners…, cridava un dels liders de la Gossa Sorda, l'últim heretge, i el crit el convertien en un clam els joves que ballaven i cantaven cada cançó, cada lletra, i ell anava repetint els crits que ja eren tot clams: demà no hi falteu a València, de fet ja passa de la mitjanit, així que ja és Nou d'Octubre, demà us vull veure manifestant-vos pels carrers de València, pel País Valencià… I els joves responien, sí, sí, País Valencià, milers de joves que s'espentaven, s'empenyien, feien rotllana i després es llançaven a colps a empentes, botant contra tots contra ells mateix: un desastre de ball, des del meu punt de vista, naturalment, però ells, sembla que ho passaven bé pegant-se d'aquella manera (també podríem ensenyar-los a ballar, als joves, a passar-ho bé d'una altra manera que no siga pegant-se, mostrant-se com aquella cabra mascle, que ha de mostrar banya i múscul…
