Torne amb el xiquet de l’escola. Som, com ja va sent costum que es farà hàbit i pena i identitat, en una cua quilomètrica per entrar-hi al poble. De fet ja no som poble, per molt que ho lamentem, així que a la cosa que us volia contar: el meu xic llegeix un cartell d’una botiga: pare, ací diu ‘espai lliure’. Sí, li responc. Però, és lliure de veritat?, em demana. Què vols dir? Gairebé que m’enfade, caram, que em subleve, que em rebel·le, tant de temps com fa que no sentia aquella intencionalitat a la paraula lliure, afegida a espai, indret, territori, ja somie, quina força. Què voldrà dir un xic de nou anys, amb aqueixa insinuació gairebé de principis del vint, republicana, també esperit dels seixanta i setanta, i ara tan passada de moda, gairebé friqui. Què vols dir?, li torne a demanar per trencar els dubtes i l’existencialisme sartrià d’un final de trajecte que sembla un final de vida: –Que si és lliure, per exemple, per anar-hi a jugar al que vulgues. Deixe uns segons de silenci, i llavors responc: –Trobe que no, fill, que això mateix és el nom comercial d’una botiga. I res més, gairebé res més. A casa, repassant vilaweb i els blocs, davant l’allau mediàtic de la fiscalia, la monarquia, l’audiència, l’església i la inquisió, em reafirme, Això d’espai lliure solament que pot ser una botiga, una vulgaritat comercial. I filant prim, encara com els han deixat posar el rètol, tan tocacollons. 'Això és espana, que com més te l’espolses, més se t’arrapa', que canta Al tall.
Jugàvem a parat i desparat abans i després que asfaltaren els carrers, als quatre cantons quan la llum era tènue i les bombetes d’una potència que a penes es distingia si eren enceses. Fins i tot després, en canviar-les per fanals de més força, continuàrem jugant fins ben entrada la nit, perquè el carrer era l'ample món més extraordinari i fantàstic que coneixíem. Només l'arribada dels cotxes va desbaratar-nos la infantesa, als pobles. Perquè l'autoritat va prohibir qualsevol joc popular. Malgrat que, aleshores, en passava un de tant en tant, jugar i córrer pel carrer ja era un delicte que, si et pispaven, representava multa municipal. Oh, la multa municipal. Les prohibicions van arribar tan lluny com la bestiesa dels alcaldes de torn: prohibit jugar a pilota, prohibit córrer sense control amunt i avall, prohibit de jugar al calvari, prohibit de jugar a escampilla… No obstant, continuàvem jugant al carrer cada dia. Com podíem rendir-se, davant l'aparició dels cotxes i la idiotesa de l'autoritat municipal? Solament una cosa aturava el joc amb una autoritat que no necessitava crits ni aplicava multes, que ens feia amagar ràpidament a les nostres cases. Però de seguida retornàvem amb la lletera a les mans: lenta i cerimoniosa, d’una hora lluny havíem clissat el carro de la Merescala, que portava l'orxata i la llet merengada per berenar. El carro l’arrossegava una burra menuda, de clapes blanques i grises, molt vella. A meitat de pujada, escoltàvem el cornetí que bufava la germana gran de les Merescales; llarg i profund, el so s’escampava pel carrer, colpint-nos el deler de l’orxata i la remor de l’estiu. –Para, orxatera, que volem berenar! –Un got, mig litre o tres quarts…, què voleu, xiquets? Demaneu-ho a les Merescales. Les dues germanes, recolçades a la barana del carro, obrien les gelateres i ens omplien de goig la infantesa; aquell temps que l’ordre municipal volia fer desaparèixer precipitadament. Després que berenàvem, tornàvem al deliri dels jocs, a l’aventura de ser infants, d’un temps que anava fonent-se, canviant tan acceleradament que apenes si podíem assabentar-nos què passava. L’estiu al carrer, ai, tenia una altra saviesa que no és als llibres, que malauradament ja no podem ensenyar, sinó a través de dèries i de records.
El vicari tenia un pal rodó i llarg, macís, que arribava a l'última fila si t'equivocaves. Sempre hi havia gent que s'equivocava, per això el vicari l'havia triat, un pal que arribés tan lluny. Algú va dir que era el pal de la doctrina, l'estri del vicari, que tenia gana i ens preparava perquè mai més no s'equivocàrem. Però nosaltres no en féiem cas, i preferíem equivocar-nos. Tothora l'erràvem i rebíem, «caram com rebíem» d'aquell rabasut, llarg de sotona i de geni curt, sempre malcarat. Un dimecres que assajàvem l'entrada de pecadors, amb set anys érem pecadors incorregibles, carn d’infern, vam tenir un ensortit terrible, en veure la cara del vicari, tan enfurida. —Qui m'ha trencat el pal? Qui ha gosat tocar-lo, desgraciats? Ningú no respirava, per por a topar-li els ulls a l'ajudant de rector. Ni sospitàvem qui havia gosat agredir l'estri. Teníem tanta por que fins i tot ens vam oblidar de celebrar-la, la mort del pal. Però tant se valia. L'endemà a l'assaig —la vespra ens enviaren a casa, de càstig— hi havia un de més llarg i més gros que l'anterior. El pal de la doctrina tornava a regnar victoriós, entre pecadors infames.
Potser que l’església no ha perdut mai aquest pal de la por, i l’amenaça sempre roman. Ara mateix ells fan objecció de consciència, o amenacen guerra, o van de manifestació si els comptes, o les lleis, o els favors no els convenen suficient. I això que l’estat paga, que paguem tots, la seua vida de rics, de vividors en la immensa majoria, de faltadors de respecte, de patrocinadors de l’insult i l’amenaça colpista. Nosaltres els paguem el beure, a rectors, frares, bisbes i arquebisbes. Però ells poden fer objecció, que és obstentació de l’amenaça. Resum: tret d’excepcions i perdonavides, els governants de l’església (quina coincidència amb una altra tropa de governants), són provocadors de mena, de la pròpia democràcia si els cal. Sort que l’infern és fet per ells, que cremaran al perol de Pepe Botero, que els altres –ateus, pecadors i agnòstics– serem pols finalment, a excepció de les mostres que els futurs Carbonells vulguen estudiar.
Jugàvem al carrer a parat i desparat, als quatre cantons, a capitulé. Jugàvem sense descans, cada vesprada, fins que la nit era tan negra que havíem d'entrar a casa a sopar. No volíem descansar dels jocs. Res no ens podia desbaratar aquell món, perquè no hi havia res d'inventat que ens fes tant de paper com aquell viure. La vida d’infant no estava per romanços. Aquella aventura era més resistent que la pedra, més dura que el ferro. No sé d'on tréiem tanta energia, ni si la gastàvem mai fins al límit. Continuar jugant plegats podia qualsevol desig: com un jurament secret. Qui volia que el dia trenqués, a l'estiu? N'erem deu o quinze, de vegades més; però no ens cansàvem, ni ens rendíem. Arribava la nit i els jocs dels xiquets continuaven: ara la corretja, després taulellets de Manises, el sereno, rum-rum. Finalment, arribava el pitjor. El crit inconfusible, espaterrant, que ens avisava: -Juanfranciscooo! Josevisenteee! Josemariaaa!, aquells noms castellans que delataven tantes coses, compostos en la seua majoria, que totes les mares botzinaven a l'aire, alhora. Només qui pagava en aquell moment sentia una lleu punjada de salvació; com agraïa el crit que avisava que el dia finia, traïdor, que el temps marcava límits; l'autoritat era tan clara, que no pagava la pena rebel·lar-se. No recorde si cap de nosaltres corria per anar a sopar. Però ningú no ens destorbava, la vida al poble. Recorde l'estiu al carrer, el joc, tant de temps com fa.
Una còrrua de xiquets baixàvem pel mercat cap a l'escola, sortejant les parades. Hi havia les pintes i els gomets de colors, els peixos, la sentor d'olives i la flaire de l'herbolària, endormiscada, ensumant la muntanya. Hi havia els retalls i l'assortit de verdures i hortalisses, verdulers que tiraven a terra les fulles de cols, les cues de ceba, la d'alls, tot ho llançaven sense principis; hi havia les parades de la carn, estretes, les úniques prades d'obra, amb els embotits de ceba i cansalada, i els pollastres que penjaven dels ganxos, i les carnisseres amb devantal blanc emmidonat, de brodats artístics i el sabater arreglant les sabates damunt les caixes, esteses ordenadament, i els embutits secs, i una parada amb centenars de cassoles, i els plats, i la ferralla i una barreja que no tenia cap ordre; la roba, els teixits, els vestits de mínims, i l'agutzil que passava amb la carpeta a cobrar-los el dret de vendre. Tota la plaça regalimava soroll i bullici, tants crits d'alerta a la mercaderia més barata, saldos i quincalla. A migdia acabava l'agutzil, tancava la carpeta, vulgarment blavosa, repassava: cent vint-i-cinc, cent vint-i-sis! La suor del cossos despertava la mirada dels venedors, drets, observant la plaça. Mentre el drapaire, amb un tros de pà sota el braç, cridava la fortuna amb veu rogallera, tan poc desitjosa: -quincalla, quincalla! Els xiquets, si havien manllevat res, continuaven cap a l'escola amb una nova bala, de colors vius, o un gomet per al monyo, o passaven de llarg, i després tot anava més o menys igual, tornava al seu ritme de cada dia, venia el silenci, els carrers quedaven bruts, i les restes romanien a l'atzar del vent, a l'ampara d'agranadors municipals. A la plaça s'hi concentrava amorós el poble; un zoològic de perfums que embogia. Quanta gent no es concentra davant les parades, en un comerç petit, encara suficienment barat, de mínims, i per què caram és on apunten les bombes, les explosions, la sorpresa de la mort. És ací, als mercats de qualsevol ciutat de l'Irac on s'espera que arribe la gent per endolar-la, més prompte que ningú no voldria. És aquesta comparança d'avui que em roda, en llegir un paper tan vell lligat al viure d'una infantesa que mai no pensa en la mort.
