A València la Pasqua s'allarga fins a Sant Vicent, i ell si vol ja explicarà com ho celebràvem a Bétera els amics, quan érem xiquets i innocents… Però en tornar a casa ja apame com va el món, després d'unes hores de desconnexió: hem fet càbales, i porfies en favor d'això i d'allò, més o menys hem errat el que volíem, que és ben poc, perquè el món no enganya gaire la seua trampa: Bildu serà castigada, com Sortu, com Batasuna, com qualsevol alternativa basca a espana. Per aquest cantó l'hem encertada tots els votants, grans i xiquets, a espana no hi ha democràcia des de l'any trenta-nou del segle vint, i el psoe i el pp en són la prova. A predndre pel sac els uns i els altres i els jutges de la carabassa.
Pel que fa al nou sant que ens volen encolomar al calendari de retorots i bisbes, l'aposta era la perversió d'aquell papa, la perversió encara major de la delegació enviada pel PP d'espana a celebrar-ho, i encara la perversió majúscula per als valencians: el president Camps fa anys que oculta la despesa que ens va costar la visita papal als valencians. Vet ací el miracle, cabrons, la barbaritat de milions d'euros per mamar-la els catòlics a compte de beats i fills de putes, i que no puguem saber qui pagava i quant tanta festota.
Els polítics no adobaran el desastre econòmic, ni la desocupació, ni tants funcionaris com viuen de no fer res de res, en canvi d'altres, molts menys, que sembla que treballen fins a morir-se (exagerats!, que ningú no es mor de treballar de funcionari, redell!).
Es nota que hem begut vi, que hem visitat l'aljub del Brucar, que hem acabat festejant que encara ens queden quaranta anys bons de vida, com a mínim, i si ens toca de visitar allò abans, vaja per endavant la nostra celebració per viure, que ningú no es mor la vespra, i encara podrien fer sant, de la maneta del carcamal de JP-2, al president corrupte dels valencians més populars, per haver aconseguit governar enmig de la cofurna de vividors i lladregots. Però no compteu amb nosaltres, si és que sabeu comptar, malparits.
Perdona'ls, senyor, que han begut d'aquell elixir de la vinya –moscatell com a Bétera no n'hi havia enlloc, quan la vinya era vera–, i ens heu de perdonar tots els exabruptes, collons.
Anit vam baixar a la ciutat, amb els bunyols de la meua sogra Amparo -que mereixeria un monument, per com adoba els dolços, entre més plats-, i un regal col·lectiu per al Pep, que acaba de fer cinquanta anys. La volta tradicional, la Nova i la Vella de Campanar, dues falles que són contraposició d'una festa que, des de la perifèria no acaben de tenir tot aquell calat que ens volen fer empassar els mitjans bíblics de Camps i de Rita. El milió de persones, aquella gernació que el Canal 9 diu que ha paralitzat la ciutat, ací no hi és. Acabem la ruta i ens entaulem a cal Pep: ens havia regalat dos perols de xocolate que tombaven de tos, n'hi ha que es va fer la part i mitja i tocà. Després, la conversa, el cas Vilaró, l'Ateneu de Bétera, això i allò, els uns que pugen a la terrassa a veure el castell, els altres que ens estimem de continuar la tertúlia i deixar passar el temps, entre amics, que és el goig de ser de vacances i d'acomplir rituals que paguen la pena, com una fita anual i un encontre en favor de descabdellar l'actualitat. Avui, per exemple el canvi és que la Nova tenia una llengua bastant correcta, com la Vella, que s'allunyava de l'aberració corrent que practiquen alguns dels artistes o filòlegs fallers. En totes dues falles es queixaven de la Junta Central, de la traïdoria entre artistes fallers, de l'engany del sostre pressupostari amb el què podien comptar les comissions, i, per suposat, de la sospitosa decisió de tornar a premiar Convent Jerusalem. Però nosaltres passem, home, els xiquets comencen a veure 2001, pel·lícula que ha triat Pep perquè s'adormen, malgrat que alguns dels adults ja agafen posicions perilloses al sofà i als sillons. Jo encara arrossegue un refredat de por, vint dies, i encara no hi veig l'eixida. Tornem de matinada, que ja s'acosta Sant Josep, el tio Pep. T'ha d'agradar molt, tot plegat, això de les falles. Per la instrumentació que se n'ha fet. Quina enrabiada.
Mon pare fa avui vuitanta-nou anys. Telefone a casa, però és al camp, així que quan acabe l'escola vindré a veure'l. Cap regal. Això, ell, ens ho ha ensenyat sempre. No és un home de regals, que per ell són nicieses, «no necessite res». És veritat, no ho ha necessitat mai, tanta austeritat ens ha afectat l'enteniment, de segur, però ell no ha necessitat massa res, per viure. Així que ara mateix no sé si vol que li porte res. Una botella de vi, potser -segur que em demanarà si m'ha costat més de dos euros, que a ell ja li sembla una despesa exagerada, per un vi. Com si no sabés com és la vida de cada dia, pel que fa al vi. Si mai li he dit que un vi pot valdre vint euros, o encara més, ell diu que el món s'ha tornat boig. Aquesta nit potser que discutim de tot això. Ja ho contaré, si vull.
Pep Ricart, un altre dels regals d'aquest país, fa avui cinquanta anys. Mig segle sencer i un fum d'anys dedicat amb fidelitat al teatre, a fer d'actor. Des que va passar per aquella escola laboral de Xest, que en va agafar la passió, des que ho va mamar a casa, potser. Anit vam ser uns moments junts, al teatre l'Estrella. Després el vam acompanyar a casa. Algunes persones d'aquella generació esplèndida del poble, alguns em diran exagerat, demà haurem depassat la cinquantena, o n'estarem ben aprop. No vol dir res això, naturalment, però avui em faig aquesta declaració, en favor del sentiment, de l'emoció, dels amics. Divendres hem quedat a València, per pegar una volta i, ací encabiria allò típic de «com cada any», els últims tres, si més no, ens trobem unes quantes hores. Per molts anys.
[…] carn fresca entre les mans, arrop i talladetes, coques fines al rebost, aigua dolça entre els dits…
De quina cosa olia ma iaia -la iaia velleta que en deien les besnetes, quan entrava en aquella casa gran a tres mans del carrer Llarg de la meua infantesa? Ves quina baixada pel carrer del forn de Pura i la sentor de porcateres, que entraven endins del nas; quina cosa olc ara d'aquell record? De vegades dormia en una cambra al seu costat, de vegades al seu mateix llit, tant alt i emmidonat i ample, perquè el iaio havia mort molt prompte, massa, tan jove i tanta falta com feia, de quina cosa feia olor, ella, quan llegia aquella novel·la 'Els amors de Simon Bolivar' -que guarde atresorada a dalt d'un prestatge, en aquell piset menut, després que vam repartir la hisenda de les cases entre la família; potser que, fins i tot, hem perdut l'aroma d'un temps que hem bescanviat per la modernitat de nassos adormits, absents, oblidats: els olors, ara mateix, són també una amenaça, que torna a perfumar la casa dels pares. Com envelleix una casa, amb els seus amos?
[…] l'olor de l'àvia era intensa i sempre deslligava un munt d'imatges al cap de Regina: flors de gesamí obrint-se al capvespre de l'estiu, polsim de fusta corcada al terra de la cambra, ales trencades de papallones de llum, carn fresca entre les mans, arrop i talladetes, coques fines al rebost…
-Què tens a la cara, iaia? -Les ratlles de la vida.
Baixe a cals pares per saludar-los i explicar-los l'èpica d'haver plantat setanta arbres, a migdia, a la partida del Bassó. Amb totes aquelles feinetes necessàries, el fem, la distribució dels arbres, alguns clots que no eren fets, tallar-los les puntes, comprovar el reg, ajustar les gomes… Vaig esperitat perquè he de ser de nou a l'escola a la vesprada, així que no vull que m'agafen en falta, com m'ha passat amb el venedor dels plantons, que me'ls ha portat tres dies abans d'hora, que jo li ho vaig dir que els volia per a dissabte, que n'hi ha que combinen treballs i responsabilitats… Estic mort, baldat, i vinc a contar-li-ho a mon pare. -Que has plantat quants arbres? On? -Setanta! Al Bassó. No diu res, de principi, perquè no es creu el número. 'Sí, sí, també he estat a l'escola, però… No pot ser! Que no, que no m'ho crec. M'ho torna a repetir. -Jo em vaig plantar sis-cents en dos dies, clots i tot. Fa uns set-vuit anys (calcule que ja havia de tenir els vuitanta). -Va, no pot ser, deus voler dir… -Sis-cents, en dos dies. Un altre dia, amb tres homes, em van plantar tres-cents, en tres hores. Un altre dia, amb el teu sogre i Ramon en vam plantar no sé quina burrà i vam acabar esmorzant amb la faena feta. Ja no he seguit explicant res de la meua aventura. I estic com si m'hagueren apallissat, físicament i moral. Sobretot m'ha afectat la meua moral física. «Com és poden plantar tres-cents arbres en un dia i no rebentar, i tornar l'endemà i plantar-ne tres-cents més i no voler morir-se en l'acte…»
A València la Pasqua s'allarga fins a Sant Vicent, i ell si vol ja explicarà com ho celebràvem a Bétera els amics, quan érem xiquets i innocents… Però en tornar a casa ja apame com va el món, després d'unes hores de desconnexió: hem fet càbales, i porfies en favor d'això i d'allò, més o menys hem errat el que volíem, que és ben poc, perquè el món no enganya gaire la seua trampa: Bildu serà castigada, com Sortu, com Batasuna, com qualsevol alternativa basca a espana. Per aquest cantó l'hem encertada tots els votants, grans i xiquets, a espana no hi ha democràcia des de l'any trenta-nou del segle vint, i el psoe i el pp en són la prova.
Anit vam baixar a la ciutat, amb els bunyols de la meua sogra Amparo -que mereixeria un monument, per com adoba els dolços, entre més plats-, i un regal col·lectiu per al Pep, que acaba de fer cinquanta anys. La volta tradicional, la Nova i la Vella de Campanar, dues falles que són contraposició d'una festa que, des de la perifèria no acaben de tenir tot aquell calat que ens volen fer empassar els mitjans bíblics de Camps i de Rita. El milió de persones, aquella gernació que el Canal 9 diu que ha paralitzat la ciutat, ací no hi és. Acabem la ruta i ens entaulem a cal Pep: ens havia regalat dos perols de xocolate que tombaven de tos, n'hi ha que es va fer la part i mitja i tocà. Després, la conversa, el cas Vilaró, l'Ateneu de Bétera, això i allò, els uns que pugen a la terrassa a veure el castell, els altres que ens estimem de continuar la tertúlia i deixar passar el temps, entre amics, que és el goig de ser de vacances i d'acomplir rituals que paguen la pena, com una fita anual i un encontre en favor de descabdellar l'actualitat. 
Mon pare fa avui vuitanta-nou anys. Telefone a casa, però és al camp, així que quan acabe l'escola vindré a veure'l. Cap regal. Això, ell, ens ho ha ensenyat sempre. No és un home de regals, que per ell són nicieses, «no necessite res». És veritat, no ho ha necessitat mai, tanta austeritat ens ha afectat l'enteniment, de segur, però ell no ha necessitat massa res, per viure. Així que ara mateix no sé si vol que li porte res. Una botella de vi, potser -segur que em demanarà si m'ha costat més de dos euros, que a ell ja li sembla una despesa exagerada, per un vi. Com si no sabés com és la vida de cada dia, pel que fa al vi. Si mai li he dit que un vi pot valdre vint euros, o encara més, ell diu que el món s'ha tornat boig. Aquesta nit potser que discutim de tot això. Ja ho contaré, si vull.
[…] carn fresca entre les mans, arrop i talladetes, coques fines al rebost, aigua dolça entre els dits…
Baixe a cals pares per saludar-los i explicar-los l'èpica d'haver plantat setanta arbres, a migdia, a la partida del Bassó. Amb totes aquelles feinetes necessàries, el fem, la distribució dels arbres, alguns clots que no eren fets, tallar-los les puntes, comprovar el reg, ajustar les gomes… Vaig esperitat perquè he de ser de nou a l'escola a la vesprada, així que no vull que m'agafen en falta, com m'ha passat amb el venedor dels plantons, que me'ls ha portat tres dies abans d'hora, que jo li ho vaig dir que els volia per a dissabte, que n'hi ha que combinen treballs i responsabilitats… Estic mort, baldat, i vinc a contar-li-ho a mon pare.
