Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Rebaixar l’angoixa dels infants, i de les famílies també

0

Vet ací un altre deure de l’escola, si és que encara li’n cabien més i de profit: rebaixar l’angoixa dels xiquets i de les famílies, sobretot de les famílies, quan se senten sobreprotectores, una majoria de vegades amb un excés de zel que encara n’afig un altre cabàs, d’angoixa i de preocupació a manta.

He fet escriure un text als xiquets a partir de dues preguntes i d’un llibre de la professora Carme Timoneda, educar amb totes les lletres, de la col·lecció Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia. Des que vam fer un màster plegats, uns quants mestres, que aprofite algunes lliçons per comentar-les amb els alumnes, per explicar-los com funciona el cervell, com són els processos que fa per aprendre, com ens afecta l’amígdala, quan ens sentim amenaçats o fins i tot, per què cal posar límits dins la convivència, dins l’educació dels fills, que en sobrepassar-los comportarà conseqüències. De tot plegat n’anem parlant a l’aula, perquè hi ha moments que una olla bull i tenim perill de cremar-nos, o la proximitat a un càctus no ens evitarà de punxar-nos, si no parem compte. Doncs el text, si voleu que ho conte, començava d’aquesta manera: —què espera un fill dels seus pares?, a boca de canó, i ara podeu escriure vosaltres, els he demanat, que n’espereu dels vostres pares. Si aquesta nit els ho pregunteu, a casa, mentre sopeu, que no tinguen el mos a la boca, no siga cosa que s’ennueguen, què esperen de vosaltres? Però de segur que és una pregunta interessant de fer, en comptes de perdre’ns en ximpleries o mamonaes. I dels fills, què n’esperem?

Després els he dit que el llibre de Carme, segons que explica a la introducció, servirà d’eina per rebaixar les angoixes dels pares, de segur, els oferirà recursos i vies per atendre la preocupació del dia a dia d’educar els fills. Hem cercat al diccionari què era angoixa, malgrat que entre els uns i els altres han aproximat amb criteri una definició suficient. Després els he demanat: i a vosaltres. que us angoixa?, n’hi ha res que us angoixe?, que us provoca l’angoixa? I després de deixar-los escriure hem fet una rotllana i i unde bat a partir del que afeia cadascú que l’angoixava. N’hi havia per caure de cul, per agafar-nos fort a les cadires, per treure’n punta i escriure i escriure i escriure…

Cada cas és un món, com cada fill. Ara bé, hi  ha aspectes de l’angoixa que són comuns, això hem pogut portar a l’assemblea de la setmana.

No he pogut sinó felicitar els xiquets, un per un, per una aportació tan honesta com rica. Per molts anys.

Fem escola, dia 16: el regaooorrr!

0

Ahir a migdia va telefonar el regaor de Picanya, el senyor Paco, i em va dir si volia l’aigua (feia dies que el perseguia perquè sense pluges, l’hort era endurit com un rosegó i la mula no podia treballar la terra). I tant, que la vull! Doncs corre a girar la portella al partidor que tens al poliesportiu i te l’envie, en vint minuts t’arribarà. Me’n vaig a canviar la portella per deixar passar l’aigua, i encara trec algunes ampolles grosses de plàstic de dins la séquia, que encara és bruta de tant de temps que ningú no se n’ha cuidat de netejar-la. Cride uns quants xiquets que hi ha pel pati i els convide a vore aqueixa experiència de regar de séquia. Encara no sé la festa d’emoció que viuran, aleshores. Agafem dues aixades i mo n’anem a preparar les boqueres i, sobretot, ens preparem per netejar un mínim la séquia, per aquest ramal ja feia molt de temps que no havia regat ningú, que és plena de runa i de deixalles. Els xiquets estan més comboiats que res, com si els hagués eixit un regal sorpresa. Arriba el regador però l’aigua encara no. Ens presentem, Saül ja conversa com si el conegués de tota la vida. Més tard arribarà l’aigua, lenta, tan a poc a poc que no sembla que puga empènyer el fullam, les branquetes, els pots de refresc, els plàstics, els sacs de guano, la deixalleria autòctona…, no sabem com som els valencians, de bruts, quan passem per un camí, per un camp, per un jardí, per davant un pou, ves a saber per què hi hem d’abocar tota la runa que hem fet al llarg de l’any allà enllà.

Finalment tenim l’aigua a les boqueres per on ha de córrer lliure, l’aigua cabellera; n’hi ha xiquets que fan salts, grimpen, saltironegen, criden, tots volen ajudar i veuràs com n’hi ha que al remat caurà a la séquia: sa mare ja m’agafarà per banda, però Albert, tot això és necessari?, els nostres xiquets han de ser llauradors mai?, homeee, si començarien a canviar les coses… S’ha fet quina hora, sense dinar, i els envie a fer castellà: nooo!, volem quedar-nos a regar! volem quedar-nos! No, que la mestra em renyirà a mi. A classe, que açò de regar i de l’hort no és fer classe ni escola ni res…

Tenen tota la raó, els xiquets: regar és una festa, jo tampoc no voldria fer castellà, mai; a quin sant!

Torne al partidor de l’inici, bescanvie la portella de part a part de la boquera gran d’aquell ramal, la pose delicadament al lloc, entre les guies, una portella de ferro lligada amb una cadena, que encara n’hi ha refillets capaços de robar-nos boqueres, esquelles i ànima, mecaguen, si els nostres ho saberen, que cal lligar  amb cadenes el camp…, si serem tan desafortunats, els valencians.

Fem escola, dia 15: la infància

0

La primera invariable del mestre Celestin Freinet «els xiquets són de la mateixa naturalesa que nosaltres.» es manté viva com fa cent anys. Què voldria dir-nos el mestre?, aleshores Danilo em diu, doncs que tenen els mateixos drets que nosaltres, els adults. Però Danilo, li demane, tu ets un xiquet, aleshores: aleshores, què diu ell?, tinc els mateixos drets que tots els infants del món?, tu que creus? Digues-me un dret, ho comprovarem: «el dret a tenir amics». En tens un altre, de dret?, «el dret a l’amistat i el dret a divertir-me.», quin creus que és més important de tots dos?, «el dret a jugar, el dret a comportar-me bé, dret a fer nous amics, dret a fer cas dels pares, dret a anar a l’hort si no vull fer castellà, dret a tenir sis dits, dret a la salut de les persones…dret a tenir intel·ligència, dret a enfadar-me… Uii, ací barregem més coses que drets i obligacions i anatomia, home!

A la classe, la mestra Marisa ha organitzat una ventada d’idees sobre els drets dels infants: n’han dit un sac de garrofes: dret a expressar l’opinió, a ser escoltats, a ser estimats, a créixer, a què els cuiden, a tenir un sostre, a protegir-nos contra el maltracte, al joc i al descans, a la salut, a viure tranquils (els mestres també, afegiré jo), a no ser jutjats per l’aspecte, dret a un nom i a un país, a usar la nostra llengua, a la llibertat, a no ser separat de la família, a no anar a la guerra, a ser lliures…

Aleshores han agafat les pintures de vidre i mestra i xiquets han baixat al menjador a escriure damunt els finestrals…

 

Fem escola, dia 14: la Nit d’escola

0

Dissabte vam ser a la Nit d’escola. Aquesta vegada, àgil i harmoniosa, excelsa de discursos i d’emocions, incloent-hi el sopar, almenys fins que va arribar aquell estirabot d’una jove que ens volia fer riure amb tòpics passats igualment casposos: l’humor que vam tirar a faltar era el de Llorenç, sens dubte.

Intentant la llibertat, l’escultura d’Alfaro que reconeix els premiats.

Camí de la llibertat, que és la gran metàfora de les Trobades: l’escola que ens farà lliures, que ja reclamava Freinet, Montessori, Zurriaga o Ferrer… que els valencians cerquem encaridament, fa tants anys. Que tant costa de consolidar, de defensar de fer créixer…

Vaig trobar excels el discurs de la Fundació Full, una lloa per la lectura de molt nivell, que Jesús Figuerola va encoratjar perquè els mestres, sobretot els mestres programadors, siguem el pal de paller, la bastida sobre la qual una societat serà o no lectora. Els mestres teniu un paper principal, ací, en canvi de perdre-vos en les mamonades lomloe… N’hi ha que encara programa i programa i programa en canvi de negar la lectura als xiquets valencians… Ves si heu perdut l’horitzó, que només el 5% dels valencians (després de quaranta anys de llei d’ús) llegim en català encara.

El discurs del jove batlle de Cocentaina va ser també intens, en favor de l’escola, de la cultura i el país valencià, malgrat que massa repetit, però voluntariós i ferm. Ara, el discurs d’Alexandra Usó, presidenta d’escola valenciana, va ser valent, ferm, de molta volada: de la resistència a la llibertat dels pobles a decidir el seu futur, a mantenir-nos fidels i resistents contra la barbàrie feixista que governa la generalitat, a demanar que no podem quedar-nos a casa al sofà (ací molts mestres haurien d’aprendre que la feina dels mestres, de Freinet a Ferrer i Guàrdia ves si n’hi ha exemples, no s’acaba en tancar l’escola a les cinc). Que cal plantar batalla cada dia en cada àmbit de vida, que l’educació és també créixer en la dissidència, en una resposta contundent i crítica contra els atacs als drets humans de polítics panerola i ganivet a la boca: potser que les trobades ja haurien de deixar els retalls amb tisora i les plastelines per ensenyar-nos els camins de la llibertat individual i col·lectiva, davant les rebaixes en dignitat i humanisme que proposa el conseller d’educació i al seua colla de lladres.

Ens vam emocionar de veritat en el lliurament del guardó, per un reconeiximent merescut, a la mestra Rosa Serrano, que encara ens va adreçar unes paraules encomiables: un poble de muixeranguers no pot fracassar. Perquè som irreductibles, com cada any escola ens recorda en una nit que haurien de ser moltes nits.

*a vore si tenim la sort de tenir el discurs complet de la presidenta…

Fem escola, dia 13: una llengua mancada

0

El català és una llengua extraordinària. D’una sonoritat excelsa, d’una bellesa que atrapa i d’una gran riquesa d’expressions i maneres de dir. Però també té mancances importants, entre més, una contaminació innecessària i cruel de la llengua dominant, a més d’una amenaça continua i consentida, de rucs i fillsdeputa (l’expressió ja sabran explicar-la bé els pares, si n’hi ha xiquets que lligen aquest comentari). Una altra mancança important i tan greu o més com unes altres, és tans bons llibres estrangers que no han sigut encara traduïts. Només cal fer-ne un repàs d’uns quants autors: tot llegint l’últim assaig de Nuccio Ordine sobre George Steiner, per exemple. D’Ordine n’hi ha moltes obres encara sense traduir, no diguem de Steiner, o d’Umberto Eco, per posar tres exemples. N’hi ha tantes coses bones que ens perdem, si no coneixem tantes llengües com coneixen alguns savis, que en repassar uns quants autors i obres fonamentals, hom diria que ens morirem sense haver pogut fruir-los i fruir-ne. Tants milions com els tres governs autònoms, inútils i incapaços en aquest pal que ara toque, destinen a pagar diaris en espanyol i anticatalans, ves si farien paper i servirien perquè els mestres continuaren aprenent: com?, que els mestres no lligen prou?, és veritat, aquesta és una de les causes pitjors contra la lectura dels xiquets, la manca de lectura dels mestres. Potser per això, el cinquanta per cent dels mestres del país, haudiren de ser alliberats tres vesprades a la setmana, i dedicar-los a llegir dues o tres hores. No sabeu quin profit guanyaria l’escola, i de retop els xiquets. Les altres dues vesprades destineu-los a aprendre llengua.

Fem escola, dia 12: volem amb Dani Miquel

0

Avui hem viscut un concert entusiasta a Aldaia. Admirable i tendre, a l’auditori Tama. Una invitació de les escoles cooperatives per cantar amb Dani Miquel, un regal en favor de l’escola, de l’altruïsme dels mestres i de les famílies, de la unió de cooperatives valencianes: l’ajuntament només ens ha cobrat 2.500 euros per acollir-nos. Barat això de cantar pel país i per la llengua dels valencians, el català més bell. Però l’experiència viscuda ha pagat la pena. Sens dubte. Llàstima que Àpunt s’ha perdut la festassa. I IB3 i Tv3, enara que aquestes dues són prohibides al país valencià ja farà deu anys.

Cada cor de cada escola cantava una cançó amb Dani Miquel i la banda dels mamomúsics: hem xalat la gana i hem gaudit durant dues hores, mestres i alumnes, perquè pocs músics són capaços, com Dani Miquel, de mantenir tanta intensitat entre els xiquets i acomboiar-nos per la pau, la llibertat, la música, els valors i contra les guerres, amb una llengua exquisida i acurada, i una proposta en favor de la llibertat de l’escola, amb lletres que encoratgen els infants a fer un ús de la llengua excels, fins i tot entre escoles que en fan poc ús, de llengua i de valors tan elevats.

Després del document d’anit a Àpunt, la mestra, i dels estirabots feixistes del conseller d’educació i la seua banda de criminals (són lladres contra el coneixement i contra la cultura) ens mantenim fidels i esperançats en la lluita contra la ceguesa malintencionada dels polítics, la mala fel i el botiflerisme imperant: som irreductibles, malgrat els milions que espanya llança per torpedinar-nos la vida.

Per molts anys, aquest vol tan alt de l’escola: Volem!

 

*Volem és un llibre i un cd de dani miquel que qualsevol escola dels països catalans hauria de tenir a les seues aules.

Fem escola, dia 11: els mestres país valencià

0

Els mestres bons fem país valencià cada dia, però de mestres bons, com diu Steiner, n’hi ha pocs. Mestres de passió, per ensenyar i aprendre, per admirar-se. També n’hi havia poc de públic diumenge, al teatre Micalet, en el concert espectacular de VerdCel. El públic, com els mestres, ens acomodem a convertir-nos en un avorriment general pel viure: una majoria hem abandonat la lluita i el compromís ferm: diu ara un estudi que un cinquanta per cent dels mestres del país (països catalans) no fan mai ús de la llengua. Ja ho avisava Carme Junyent, que allò de la immersió havia fracassat. Uf,  que encara ens quedarà feina, en morir-nos tots, o jubilar-nos, els mestres bons. Si fa no fa, morir-se o jubilar-se serà gairebé el mateix, si som mestres i públic acomodat, enganxat a l’estat feixista que empara la nostra colonització.

Anit vam veure la pel·lícula “la mestra”, i encara som en aquesta cruïlla, a mans del feixisme espanyol més pudent. A mans de gent que odia les llengües, que odia el coneixement, que odia l’escola i els mestres. Encara hi som aturats en aquesta estació de la història, a mans d’espanya. Però situar-nos, els mestres bons i els altres, la resta de mestres, ens posa en un altre punt de partida —sembla que som a l’andana, encara, però ja hem pujat fa temps en el tren de la resistència. Els valencians resistim, com els mestres bons. Com els cinquanta que érem diumenge al teatre Micalet, davant aquella joia que ens oferia la banda VerCel. Perquè malgrat tot, els valencians tenim miracles que valen tota una experiència de vida: l’experiència dels mestres freinetistes, el documental “la mestra” o aquest treball “Petricor” de l’Alfons Om…

[continuarà]

VerdCel en directe a l’ateneu de Bétera

0

El cinc de novembre, la banda VerdCel estrenarà Petricor a València, al teatre Micalet. Ja podeu comprar-vos les entrades a través de xarxa.

Avui la banda serà a l’ateneu de Bétera en directe, per presentar una mostra de diversos treballs, versions, cançons pròpies, amb una cura exquisida pels treballs, per cada projecte que presenta Alfons Om, no hi ha detall que no siga polit, la música, la lletra, les versions, el dibuix, l’art o la dansa…

Per celebrar aquesta baixada de temperatures d’ara, per obrir via a la tardor, per contrarestar el malestar que prova la política feixista del govern antivalencià cada dia, per defensar la llengua i l’escola, potser el millor patrimoni que tenim els valencians, per assegurar-nos que ens mantenim fidels i ferms, avui l’Ateneu obri les portes i es vesteix de vint-i-un botons. Concert i sopar enfaixat, o d’entrepà, o de casa, o amb cistella.

Encara vindrem per denunciar els abusos contra la població civil que és qui pateix els efectes de totes les guerres: no els polítics ni els militars, ni els fabricants d’armes; només la població civil paga amb la vida el desastre dels desencerts continus de l’home.

Amb la música de VerdCel, el compromís per l’esperança.

Fem escola, dia 10: 50 anys de la nostra escola comarcal

0

Els grans envits atien la constància, la fermesa, el coratge de mestres i famílies per una escola entusiasta. Nuccio Ordine ho diria d’aquesta manera: «els curiosos de la naturalesa cerquen entendre de quina manera es pot indagar per ampliar el coneixement.» Com ho diria Estellés?, potser en uns versos breus, curts, ajustats a la realitat d’una de les escoles capdavanteres del país, sense dubte, de les primeres a defensar amb fermesa qui som… «Jo només cerque en tu l’alegria de viure. Només. Només, només.» Perquè som escoles entusiastes i vives. «Només aquesta joia, només.»

Anit La nostra escola comarcal va celebrar els ciquanta anys a València, reivindicant la ciutat i el país, la llengua. L’educació per endavant. Si hagueren convidat David Foster Wallace potser que hagués llegit, com aleshores ho va fer davant els estudiants del Kenyon College, la metàfora dels peixos, l’un vell i els altres dos joves, perquè ens repensàrem que l’Aigua és això: no saber veure què tenim davant el nas: no escatir les realitats més evidents. Cinquanta anys al llom és una història de mig segle ben reblert d’històries i passions per l’educació del nostre país: un país que valdria per dues finlàndies si ens hagueren deixat escampar el model arreu de les petites ciutats valencianes, incloent-hi els pobles i les ciutats de primera, si les hi ha. Encara quan la dictadura era capaç d’assassinar innocents, cosa que faria encara durant anys i panys en la transició, uns quants mestres esforçats i un grapat de famílies van bastir un dels models d’escola de major interés en tota la història dels valencians. És això que celebraven anit, mestres i famílies, amb aquesta capacitat valenciana d’alçar-nos contínuament davant l’adversitat i les trampes que ens deparen els polítics i els tafurs. Sense l’actitud combativa, mestres, el plaer d’ensenyar i d’aprendre, el tempteig i la lectura, la investigació i l’acció positiva davant la vida, res no hagués sigut possible. En canvi, malgrat l’adversitat, els valencians hem elevat al cel el culte per l’educació, per la llengua, per la bellesa, per la terra que vivim.

Benvinguts. Per molts anys, la nostra escola comarcal.

 

Fem escola, dia 9

0

Som en guerra, de cap i de nou, una altra guerra. Una més. Quantes en van, tu. Què direm als xiquets? Què farem? Va, home, parlem-los de Harry Potter, de la literatura fantàstica, del non sense… Què escriurem?, què llegirem?, què faràs en matemàtica?, la divisió?, la tradicional, la de repartir en caixetes, per una xifra? Pos demà és el dia mundial de l’erradicació de la pobresa, segons la nostra agenda, i despús hi ha el problema de la població: cada dia moren al món 9.000 xiquets i encara no ho hem aconseguir de solucionar. Pensa tres preguntes que tinguen a veure amb la decència, amb els polítics i amb la matemàtica. No tenen perquè ser tres preguntes relacionades, que podeu fer el problema per parts, però no li val a vomitar.

Tret del respecte als drets humans, pugen els preus de tot

0

Puja l’oli, l’aigua embassada i la de l’aixeta puja el vi el pa la fruita com puja l’arròs mare i les creïlles i els sucs ensucrats, l’alcohol, totes les begudes els dolços el pa que era tan barat tot puja excepte el respecte als drets humans això va en caiguda lliure; puja el feixisme, la incapacitat la corrupció la guerra i l’armament pugen la mort i baixa la qualitat de vida tot sembla que pujarà moltíssim els preus dels taüts la fusta sense aturador perquè tenim tot d’aprofitats a la política a l’empresa a les universitats no veges com d’aprofitats són els jutges com d’inútils i pocapena som en una bufa que tot ho enlaira en canvi de fer-nos passar ànsia i neguit i por aquesta societat a mans d’inútils i feixistes i incapaços que només pensen a enriquir-se i a deixar morir la societat civil la població indefensa. Fins i tot els sopars d’amics pugen de to, de temperatura quan tractem el tema que no decidim sinó la làpida el color de la terra si farà sol o serà núvol tant se val que no podrem decidir ni la durada d’un misto d’una música d’un adéu.

Som a mans d’inútils, els polítics, incapaços d’aturar tanta misèria. Ni l’ONU, ni Europa, ni els anglesos, encara menys els francesos… Sembla que el món el piloten un miler de discapacitats: els sanchez, els meloni, el bilden, els putin, els macron, aquell de la xina, de l’iran, tant se val, una banda… Una colla de terroristes dels quals depenem uns quants milers de milions. No ningú.

Els drets humans són a la baixa, per anys i anys! Ves si ens ha pegat malament l’herbero la ginebra aquell himne feixista espanyol que ens fa recordar que som colonitzats i ells decidiran el final del dia com fa tres-cents anys i escaig.

9 d’Octubre contra els valencians

0

Els valencians paguem molt car passar per espanyols. De fet ens ix caríssima l’obligació d’ofrenar a espanya —per obligació d’armes i  violència— sang i fetge i una part important del sou de cada valencià. Representar d’espanyols, com li passa a una majoria esporuguida, és córrer el risc de la llengua, del camp, de la sanitat, de l’economia, de la cultura, de l’educació, però també del paisatge, de l’empresa pròpia, de bancs i de caixes ja mortes, que no cal parlar-ne o si, però també perdem a trompades els paratges naturals, les ciutats mitjanes, els pobles, per posar només uns quants d’exemples que són en perill de mort. La mort de la identitat per assimilació a espanya és un suïcidi valencià anunciat.

En un article de Joan Fuster dels anys cinquanta, que m’ha passat un amic, el gran escriptor ja va dir que l’única època de goig dels valencians, goig i esplendor universal, va ser quan va exercir la catalanitat, entre els segles XIII i XVI, i que després, ja no cal parlar-ne gaire, si hom revisa què ens ha passat i què ens va passant, als valencians. Ahir, molts espanyols vinguts d’espanya van manifestar-se a Barcelona per mantenir el dret de cuixa de la seua economia. Ja ho saben els madrilenys i tota la tropa que va venir a cridar amb les seues banderes, que sense l’economia catalana, valenciana i de les illes, els tocaria pencar, i encara treballant no podrien portar el tren de vida que els paguem, també els valencians.

Avui, 9 d’Octubre, els valencians ens manifestarem a València per recuperar l’esplendor que ja vam viure fa segles, si no és que és massa tard, que ho és, perquè el jou al qual ens té lligats espanya ara, amb l’ajut de criats i majordoms, és constitucional segons ells, prostitucional segons europa: hem arribat al punt, ves si perdem llençols per cada bugada, que els polítics que ens representen avui se’n burlen dels valencians, de la llengua, del camp, de la sanitat i de l’escola. Ves si seran valencians o espanyols, els pirates falsaris, corruptes i pocavergonyes. Una majoria dels que voten a valència, compte, ja no són valencians. I n’hi ha que no n’han exercit mai.

En un altre article de Joan Fuster, l’home es demanava si calia baixar a València cada 9 d’Octubre a manifestar-nos, els valencians, davant el cas que ens feien, espanya i els seus, fins i tot molts que simulen de passar per valencians, que ja han renunciat a exercir de valencians. Potser per això mateix vindrem, nosaltres, a manifestar-nos. Per vindicar que a espanya no se’ns ha perdut res, per tant com ens roben cada dia, els de dreta i els d’esquerra. I no sabem per què els hauríem de regalar mai el nostre vot, ni investir-los, ni negociar res de res, els valencians, amb una màfia que representa ara mateix, com fa cent anys, un dels pitjors estats polítics a europa i al món.

Potser per això mateix, perquè saben que no són res en el context mundial, res de res, ens han de continuar robant, mentre escridassen i amenacen amb aquelles banderes que representen el cul d’europa, o el cul d’una mona, o el cul d’un pot que seria buit, si no ens robaren el sou i l’ànima ja fa un sac d’anys.

Cap a València, doncs.

 

Fem escola, dia 8

0

Avui peguem cap al teatre. Veurem una adaptació-versió del llibre Peter Pan i Wendy que, després, felicitarem, perquè la posada en escena, els actors, la música en directe, la llengua, i uns quants moments de l’obra pagaven la pena, moltíssim, de portar els xiquets al teatre Principal de València (oh!). Portar els xiquets de l’escola al teatre és un gran esforç, dels mestres i de les famílies, i quan trobes que el producte que t’han oferit és molt qualitat, aleshores, tot plegat es gaudeix més encara. Molta acció, molts efectes especials, molts records per quan llegíem a classe fa molt i molt, l’obra traduïda per Maria Manent, i algunes escenes o moments sublims eleven el teatre valencià, malgrat els pocs ajuts i la desviació de diners de cultura a mamonades de corrupció cultural i contracultural. Per molts anys, aquesta aposta de l’escalante i la companyia LaMar, perquè no sempre els productes gaudeixen de tanta qualitat.

Si encara no heu llegit l’original de l’obra en català, us perdeu una de les versions més fines de tots els temps.

«Tots els nens creixen, llevat d’un. I aviat ho saben, que han de créixer. Wendy se n’assabentà d’aquesta manera: un dia, quan només tenia dos anys, s’estava jugant al jardí; va trencar una flor i va córrer a dur-la a la seua mare. Pense que en aquell moment devia ser d’allò més bufona, perquè la senyora Darling es posà la mà al cor i exclamà: «Oh! Per què no et podies quedar així per sempre!» Entre mare i filla no passà pas res més, però de llavors ençà Wendy va saber que havia de créixer. Això tothom ho sap després de fer dos anys. Els dos anys són el començament de la fi.»

Peter Pan i Wendy, JMBarrie, trad. Marià Manent ed. Juventut

1 d’Octubre de 2017

2

L’1 d’octubre de 2017 —aleshores el nom del mes, com passa ara mateix, s’escrivia en mínúscula, com el nom dels dies— vam viure un jorn extraordinari d’un país que va exercir amb pau la llibertat de decidir el seu futur, fins que va arribar la policia espanyola, i la guàrdia civil, i van cometre aquella violació de drets amb una vehemència que feia feredat: més d’un miler de ferits només per exercir el dret democràtic de votar, 34 traumatismes cranoencefàlics, 23 fractures òssies, 28 crisis d’angoixa, 36 lipotímies, 1 infart agut de miocardi, 1 ull buidat (he agafat les dades en una piulada “antipiolina”:  la majoria de les actuacions policials va ser desproporcionades en una democràcia. Totes, sense excepció, eren d’una època franquista, de dictadura, i s’emparaven en una ordre ministerial espanyola, que avui algú informava que venia del menistre espanyol: farem ús de la violència si ens passa pels ous!

Aquell dia, la festa democràtica a catalunya va ser de goig, una lliçó a Europa com feia anys no es coneixia. Nosaltres ho vam viure a les Cases i a Alcanar. Només espanya, un estat feixista i criminal, va veure aquell acte com un desafiament i una provocació: espanya no ha sabut respectar mai els drets humans, mai de la vida, i només que va saber enviar els cossos paramilitars a parar la democràcia de Catalunya. Julian Assange ho va definir d’aquesta manera; això que passa a Catalunya, avui 1 d’octubre de 2017, serà un abans i un després a europa: de com serà respectada l’acció ciutadana dels catalans de votar el seu futur, en dependrà el futur d’europa.

No cal dir que la repressió va guanyar en aquell moment a la llibertat, i espanya va tornar a conquerir el seu adn genètic: violència i feixisme per davant de la voluntat popular. Europa es va creuar de braços mentre l’aparell judicial espanyol, amb els borbons al davant, van ordir una repressió sense precedents al segle XXI: amb els dictadors del XX ja ho sabíem com es jugava, però en el segle XXI, espanya va acturar davant europa i el món amb els arguments espanyols de sempre. Violència, corrupció, manca de drets…

Sis anys després, catalunya ha tornat a festejar el jorn extraordinari que va ser l’1 d’Octubre, que serà sempre l’1 d’octubre de cada any. L’objectiu encara és lluny, però ni és impossible ni cal oblidar els imprevistos. L’envit de la llibertat és present en milions de catalans, només cal la gúspira, la flama, l’encesa que ho governe fins a port. Una llàstima que els valencians visquem adormits, atonyinats per espanya (en axiò també som germans de llet), atemorits i covards. Malgrat una petita resistència irreductible, indestructible, que encara no té suficient suport popular per fer-se avant amb els drets. Però també arribarà, perquè la caspa, la pocavergonya, i la criminalitat judicial, borbona i política, que s’empara en anys de feixisme, també té els dies comptats. Malgrat que aquest compte sembla que serà per llarg…

Per molts anys, catalunya!

1 d’Octubre de 2023

 

*La policia de la repressió (si és que n’hi ha cap altra) avui ha detingut i posat contra la paret Assumpció Maresma, editora en cap de Vilaweb. El feixisme desbocat i repressor d’atacar la premsa lliure, d’atacar la llibertat, és l’única lliçó que coneix espanya i la catalunya colonitzada. Intimidació, amenaça, violència, manca de llibertat. No ha sigut l’únic atac a la festa per la democràcia. Arreu, la resposta a la manera espanyola sempre és la mateixa. Impunitat. Violació de drets. Impunitat. Marca espanya. Impunitat.Violació: espanya

Fem escola, dia 7

0

Avui era el natalici de Carme, la primera alumna que feia anys dins el curs que acabem de començar. A més d’una coca boníssima, ha regalat dos llibres a la classe que hem presentat amb goig. Començar el curs amb llibres de regal ja té un què de futurs grans lectors, que serà el nostra gran envit enguany. El petit prímcep, de Saint-Exupéry i Voldria, un àlbum il·lustrat de versos breus de Mario Caballero i Sandra Prim. Del primer hem llegit la dedicatòria a Léon Werth, quan era petit, que també és una declaració d’intencions. Del segon hem llegit una quants versos… “Voldria ser lluna, per a viure entre estels, i pujar la marea, regnar en els teus somnis, canviar cada dia. Voldria ser lluna, per a vetlar-te en la nit.”

També hem començat Mehdi i les llunes del zoo, de G. Janer: «…en perseguiren d’altres fins a la cova que habitaven, en un espadat ran de la mar. Mataren els vells i s’endugueren les cries. Mai més no conegueren la vida lliure de la muntanya ni sentiren el tall afinat del vent, ni el gust de l’herba fresca, ni l’espireig de l’aigua que salta entre les roques, ni la fortuna dels jocs, ni els matins de primavera, sobre el farratge.»