Matamón (2)
L’Alcover diu que Matamón, a Pego, és un vent que baixa del nord-oest. Potser que la paraula expressada al Camp de Túria tinga alguna cosa a veure, no ho sé, però és allà, al circ de Pego on s’hi fan les tronades més espectaculars del país, on la quantitat de pluja lluita cada any contra l’aridesa del sud.
Mon pare torna a la conversa, que la rentada li fa venir molts records: –Antigament això no passava. Antigament podies aixoplugar-te arreu. No et podies quedar sense refugi quan s’hi feia una tronada així, sobretot perquè tornar a casa, en carro, no era ràpid com ara. Així que ens havíem de quedar al camp. Les casetes del terme no tenien porta, o tenien un riu-rau per protegir l’haca i les persones. La majoria les construïen amb riu-rau. Sempre trobaves refugi en un costat o altre.
Quan troba la veta, ell, no para d’explicar amb tot de detalls la seua infantesa, amb un discurs fluït, versemblant, d’autèntic narrador.
–Quan et trobaves una caseta tancada, teniens el dret d’obrir-la per refugiar-te, esbotzaves la porta i els amos no podien dir-te res. Anava així. El iaio, mon pare, tenia costum de fer casetes a tots els camps que tenia, com una mania, a tots els camps volia una caseta, per refugiar-s’hi. Sense porta, perquè la gent atrapada per la tempesta és pogués refugiar.
Ara que el terme és ple de casetes de reg, totes barrades i tancades amb clau, no et pots refugiar enlloc. De cap manera. Per trobar refugi no saps on parar: –Tant com voleu saber, ara, els joves. Sort que va passar el Molinero amb la furgoneta.
–N’estàs segur, que això de Matamón no és un invent teu? –li demane–. Dius que ve de migdia, del camí de Paterna, Matamón?
–Sant Pere regalat, quaranta dies de terra mullat.
i la Murta fa capell,
llaurãor, vés-te’n a casa,
pica espart i fes cordell.
Ací en Alcúdia, Matamón és la muntanya que tenim al nord-oest, en terme de Carlet… i al vent que ve de Migjorn li diguem Xativí (imagina’t per què)!