Ulisses20

Fa uns dies que ens plou, de vegades amb una intensitat que no véiem feia anys. De vegades amb sorpresa, alternant els clars i els ruixats amb una joia com no havíem viscut en tot l’hivern. Tot això ja va fent quedar malament no pocs polítics, amagats de nou darrere importants constructores, capficats amb grans propòsits, gairebé sempre contra la lògica i el consum racional; perquè la idiotesa perenne de qui ens representa, al nord i al sud, no té remei. Amb els polítics que ens (des)governen, no hi ha remei.

Ahir mateix, ens va agafar una tronada impressionant. El cel s’havia fet negre, i de lluny véiem acostar-se els llamps, la nit en ple migdia. Sabíem que anava congriant-se’n una de bona. Venia pel camí d’Alcubles, pel camí de Llíria, pel camí la Torre. De lluny ja endevinàvem què passaria. El cel ens ho avisava amb el temps necessari perquè poguérem preparar-nos. Ens van telefonar d’Olocau: –va cap ací.
Vaig fer via corrents cap al poble, els tractors tornaven desparats, les motocicletes de poca cilindrada…, els llauradors més vells endevinaven què passaria (la vellesa és un grau). Al cantó de casa ma mare s’esperava dreta, al carrer, espantada dels trons. Preferia ser a allà perquè temia estar-se tancada a casa, sola. Des que passà la riuada al camp, de xiqueta, els llamps la torben. Mon pare encara no havia arribat, però jo no patia excessivament per ell. És gat vell, ja sap què fer-se, en aquelles situacions, n’ha vistes de molts colors, n’ha patides i n’ha fetes. No tem l’oratge, ni res, aquest home. No em feia patir.

Vam adobar finestres, porticons, posts per protegir les portes de l’aigua. Albellons. Vam tancar per evitar les corrents (compte amb les corrents, quan els llamps cauen d’aquella manera, ens han avisat sempre els vells). En cinc minuts el cel va esclafir, l’aigua baixava de banda a banda, les voreres havien desaparegut en aquell continu de rius imparables. Aquells cinc minuts d’intensitat ens van tenir atrapats, encara vam haver de traure aigua d’ací d’allà, i sort que van ser-ne solament cinc, un temps breu per poder-nos riure de tot. Al cap de poc arribava mon pare. Com un peix, rient-se, burlant-se que ens havia pispat de sopresa. Ell, que s’havia estat just davall l’ull de la tempesta, als ametllers que tenim al camí de Llíria, no podia sinó riure de la nostra badada, perquè navegàvem amb poals i balletes. Ell, que havia preferit queda-se a acabar una feina. Encara sort que un veí l’havia pujat a la furgoneta, a ell i a la bicicleta (la nova), i l’havia portat a casa, xop de dalt a baix.
-Feia temps que no veia una tronà tan grossa. Venia de dalt, una tronada noble, que sap avisar-te, que sap quan t’has d’arrecerar. Que t’avisa.
I va riure mentre es despullava i es canviava la roba. Jo li vaig recriminar la tardança, i encara avui, mentre dinàvem plegats l’arròs, li ho recrimine. Em mira condescendent. M’explica no sé quina cosa de la saviesa dels vells. Es mira el cel, que torna a dibuixar una tronada puntual, d’un maig tan sorprenent com agraciat, una tronada molt diferent a la guerra que vam viure ahir.
-Aquesta és de Matamón.
-Com? –li demane–. Què vols dir?
-Avui plourà de Matamón, que són les tronades més traïdores. Vénen d’allà i no avisen què pot passar.
Mire on collons és allà, per veure-li la cara a aquest Matamón.
–No avisen?

*(en favor dels qui éreu a les terres de l’Ebre, avui, defensant el país.)