Ulisses20

Hi ha dies més cansats. Eufòrics, malgrat tot. Una setmana així em regala sovint aquesta sensació, en uns moments breus si voleu, però n’hi ha coses que paguen tots els esforços. Llavors, arribes a casa i encara tens esme de més passions, d’afrontar nous i vells reptes. Encara aquestes hores abans de seure a escriure, a partir de la mitjanit, poden ser un calaix de sorpreses i de feines diverses. Sopem a casa, com cada nit, amb el convidat, però amb una taula especial que mereix –Empar s’acreix i ens regala encara més noblesa: lluç fresc, canyuts, caxels, mero, amanides exòtiques, taronges, cervesa, pa, all-i-oli, vinagre de Mòdena, abundosament sopem sense queixa, amb la conversa sobre el que hem anat fent els uns i els altres durant el dia.

Demà és l’últim dia de preparació de la setmana dels Gegants del coneixement, dic últim a propòsit d’algunes coses d’avui, que han anat passat i m’explicaven els uns i els altres. Malgrat que som en uns dies especials per l’escola, també hi ha les rutines, el viure de cada dia, la problemàtica adolescent, els conflictes, els pares, algú proper, molt proper que encara és malalt, una mestra que té el pare a l’UCI, que vol saber si els seus xiquets van tenint preparada la feina per dissabte, hi ha els detalls i els botons que han de passar uns traus finals de tot plegat, perquè el vestit encaixe a la mesura feta. Com diria Monzó, cap a quin costat carrega l’escola, ara mateix, abans de l’estrena de dissabte, em pregunte. Parle amb un amic immens de l’impremta, el nostre Gutemberg de l’escola, dues vegades, tres. Em diu que no m’amoïne, que tot serà a temps i quedarà de llegenda, de mite que va explicant un altre amic aquests dies a segon de primària, a sisé, a segon de secundària: Pandora, Zeus, Prometeu, quina guerra i quin neguit.

Abans de decidir què dire, que els diré als mestres demà mateix, abans d’obrir l’escola als xiquets que han treballat de valent aquesta quinzena sobre els gegants, sobre el coneixement, abans de convidar els pares a participar del goig d’una cruïlla d’edats, de fets, d’il·lusions per l’escola, em pose a l’orella l’IPod i engegue Norah Jones (Ain’t Gonna Ask You, Wish i cold, Those Sweet Words), potser perquè la cervesa m’ha fet moure cap a l’excés, i necessite oxigenar l’ànim. Respirar.

Caguen-mi, n’hi ha alumnes de secundària que dubten de venir a l’escola perquè la festa de dissabte esguerrarà els seus plans adolescents de cap setmana ‘Allà vaig contra el món que no em comprén. La vida regalada dels adolescents no els ensenya a diferenciar què és més important, dissabte, si venir a l’escola a homenatjar el treball, tenir respecte pels gegants i els seus al capdavall, que han fet possible que siguem on som, o destriar de ser al carrer Colom de València (la gerra de Pandora fa més mal que no pensem) davant una cosa que ells en diuen ‘Runes’, adobant contra cultura que avui priva entre els adolescents. Oh, som incompresos: Deen, rescata’ns!

Allò que em dol no és obligar-los a fer el que cal fer, malgrat que es creuen protagonistes d’una aventura. Em dol que no sàpien diferènciar, malgrat l’estudi i la seua adolescència, si Galileu és un perfum o un jugador del Manchester. Malgrat que els seus pares també haurien de tibar la corda de l’un costat, si us plau; carats de pares, que potser tampoc no tinguen tota la culpa.
Com insinua Steiner, sobre l’adolescència, massa obstacles els hem tret, perquè puguen reconèixer res fóra del seu principal melindre de poc estil.