Ulisses20

Putin diu que és un afer intern de la Xina, que és la Xina qui l’ha de resoldre. Clar i ras. Ja sabem que això és com dir: –Amics de la Xina, teniu el meu permís per matar tant com vulgueu (és axí com jo ho faria també, pensa el Ras-Putin). Res de fer intervenir l’ONU.
La Xina diu que n’han mort una quinzena, solament, que no saben a sant de què tot de hippis messiànics escaroten el galliner.
L’ONU diu que ara per ara no és prioritat l’assumpte del Tibet, però demana als líders xinesos que no s’excedeixen (!). La majoria de països es confessen partidaris que, en muiguen cent o milers, res no hauria d’interferir els Jocs Olímpics. Perquè la política no ha de contaminar l’esport.

No sabria dir quina manifestació de totes fa més por, em provoca més oix, o té més mala fel; vull dir que, si aqueixa és la resposta més humana, més civilitzada i més culta que poden fer els màxims governants del planeta «Xina, no us excediu!», no cal buscar els terroristes enlloc: són esmorzant a l’ONU cada dia.

Aquest ‘No us excediu!’ no sé si vol dir ‘No depasseu els cent morts, els mil morts, el milió de morts’, o vol dir, ‘No els mateu tots, Xina, deixeu-ne un centenar, deixeu-ne un miler, cent milers màxim.
I em demane a mans de qui som, a l’ONU, a Brussel·les o al COI.

Rússia prohibeix els periodistes internacionals en els seus afers: a Txetxènia, a les eleccions, en investigacions de suposades accions criminals, contra les queixes, etc. Rússia assassina periodistes però no passa res, perquè és un poder fort, molt fort, i aterridor. I quan diu –Ara vull ara no vull, ara tanque l’aixeta del gas i ara vendré armes on vulga, o amenaçaré amb nous míssils, com si estigués en època de guerra freda, tothom calla. Ningú és capaç de dir: Putin, ets un tarròs. El món no perdria gaire sense.

Xina prohibeix els periodistes, els observadors internacionals, en aquests i en d’altres conflictes. Mata amb impunitat i la pena de mort és pa de cada dia. Però Xina és un país emergent, una potència imparable. Ningú no s’atreveix a res de res, contra Xina.
USA té Guantànamo com a paradís declarat. Ataca tots els drets d’un ciutadà, se’ls empassa per baix cama. En té d’altres de pitjors, paradisos amagats i secrets. No cal desdejunar-se ara mateix del que són capaços els ianquis al poder. Aquests juguen a fora i a casa amb la mateixa prepotència.

Tot això ens ho hem d’empassar. Són menudalles de patir les democràcies occidentals, models exportats arreu del planeta com grans exemples, edificants, de la moral cristiana, que és la moral que està per damunt del bé i del mal. Perquè som una democràcia europea, entrenada a callar davant l’atrocitat, que no sap actuar davant la injustícia, però actua contra els propis estossecs interns, amb una contundència que, després, en els casos verament importants, fa aigües. Som un país occidental i aquesta tolerància davant els assasinats i les execucions oficials són una vergonya. És el joc que dicta què els interessa que siga just i què no els interessa que ho siga. Que no té res a veure amb allò just i allò injust. No sé si ho explique.

Tibet destapa la vergonya europea ara mateix. Kènia, Kosovë, Sahara, Euskadi també. Hi ha més exemples que escampen la vergonya occidental. Però els Jocs Olímpics són intocables. Els esports són intocables. Els Joc Olímpiocs ja fa temps que són una cosa poc olímpica, entre nosaltres i en veu grossa.
En aquest merder de mentida demòcrata, Europa no representa cap diferència civilitzada respecte de la resta. Malgrat Homer, Dostoiewski, Shakespeare, Mozart Picasso o Joyce.