Ulisses20

Sant Sebastià. Chillida-Leku. L?escultura del ferro, una calor sufocant, d?estiu. És el primer dia de veritable agost, des que som a Euskadi, i ja ens torba la temperatura, el pes d?una humitat que ja no recordàvem. Chillida, algunes obres sobretot, alguns símbols. Aquesta vegada l?art ens convenç amb menys arguments, potser perquè té més argument. L?espai també és diferent, ens sedueix, malgrat una xafogor que obliga a cercar l?ombra a cada moment. Chillida i el ferro, sobretot el ferro de les foneries, ara industrials: Eduardo ?li diu un dels obrers al documental?, quan fem la segona còpia segur que ens eixirà perfecta. No, no hi haurà una segona obra ?replica l?escultor?, aquesta peça ja no la farem mai més. El ferrer, obrer-artista sens dubte, es queda parat: ?però què diu, Eduardo, si és plena d?imperfecció, aquesta prova. L?escultor prova a fer-li entendre que aquell assaig de peça, d?escultura, és l?art que ell vol. El ferrer ho dubta, però no insisteix, perquè l?artista, segons com, té l?última paraula.
M?he quedat amb aquestes paraules, a l?auditori, i amb agunes peces on el ferro es fa més present. Potser perquè venim d?un model de foneria, Mirandaola, que ens ha convençut i emocionat.
Després de dinar ens arribem a la platja d?Ondarreta, a Sant Sebastià. De nou l?escultura davant la mar. El ferro ací no aguanta; el rovell se?l menja perquè la insistència de la mar és més forta, més dura. La mar és obstinada sempre, com aquest país, obstinat a ser per damunt de tot. Els xiquets juguen en els forats del vent, amb la mar, a penes si som unes hores a la ciutat, al barri vell, al bulevar, i després passem per davant el Kursal, ai, ací algú va baratar l?espai amb un futurible arquitectònic d?estrèpit. Feia vint anys que no tornava a Sant Sebastià: com aquella última vegada, avui que penge aquest apunt hi ha batalla campal a la ciutat. Llavors n?hi havia cada dia, contra les primeres extradicions. El panorama és ben bé indèntic. Colps, bales de goma, crits, manca de llibertat, i compte amb quines paraules fem anar. Un espectacle amb molt de rovell, com la lluita del ferro i la mar: vint anys després, els vestits policials han canviat, però són contra el poble, contra una part del poble que algú ha prohibit que es puga manifestar, i malgrat que encara en queden alguns apunts d?aquest país, potser que tanque, que cloga la meua apreciació particular d’aquesta visita. Aleshores vaig prometre que si no hi havia llibertat, o una treua indefinida, no hi tornaria. Ara no hi veig què faig, què continue fent davant unes imatges que tornen a repetir-se, a repetir el passat. Tornem a casa, a Zegama. Em deixe Urbasa, l?altiplà, i com es mengen a Altzasu les muntanyes, a banda i banda de l?autovia, en una imatge que, ací a Navarra, em recorda el meu país i com de fàcil permeten menjar-se el territori. Pel que distingim des del cotxe, el respecte pel paisatge no és com al tros on hem passat deu dies de vacances d?estiu. Final de trajecte i prou, ara per ara.