Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 16 de juny de 2007

Cròniques de Benassal, 4

?Oberta al paisatge obert, ampla com una abraçada, s?estén en Font d?En Segures, la plaça.? mestre Carles Salvador (Cant i encant de Benassal)

Avui he visitat la font d?En Segures. El balneari d?aigües medicinals, diurètiques, que afavorien el passar de la gent que patia de renyó, almenys això suposaven. Avui solament que hi érem nosaltres, els xiquets, quatre visitants que agafaven aigua i encara uns quants obrers que feien millores ens alguns dels hostals, els apartaments i els hotels. L?espectacle era desolador, com a poc. D?abandonament. De primer, perquè tot era tancat i barrat, botigues, bars, salons, hotels, perruqueries, una per als homes i una altra per a les dones. Amb les portes tancades i les persianes abaixades, deteriorades, despitandes, desenganxades? fotre, un llogaret fantasma. Però no era això el pitjor, la solitud (en un espai que espera un cert estiueig, avui s?agraïa la tranquil·litat). És com era tot, aquesta imatge runosa, trencada, d’abandó. Dos agranadors vells, grans de veritat, potser n?eren l?exemple del que vull dir. A penes si feien ballar les graneres, lentament, i agafaven la brossa a un ritme encara més lent. Però el tipus de construccions, el caos de carrers, la barreja de casetes?, tot plegat trenca qualsevol petja harmoniosa, si mai l?ha tinguda. Costa de creure un conjunt tan lleig i absurde, costa de pair la mala intenció, a l?hora d?ordenar arquitectura, espai, volum o qualsevol geometria. Com assegurava un veí: si ho podem fer pitjor, intentem-ho. És aquesta la llei que ha prevalgut en aquest balneari d?En Segures que, en un altre indret d?Europa, hagués costat presó perpètua al desgraciat que l?hagués dissenyat o simplement autoritzat. Hom imagina els llogarets d?estiueig francesos, suïssos, fins i tot d?italians. Una zona d?estiueig de muntanya, ai. Allà fóra impensable un desastre tan ple d?infortuni. L?horror ha estigmatitzat no solament els pobles, també els indrets que conserven un què de màgic o d?especial. Tampoc en això hem estat assenyats, els valencians. La raó que les famílies avingudes amb el franquisme ho heretaren tot, patrimoni i privilegis, que van fer i desfer a plaer, no és suficient justificació. Em tem que també vam heretar el pitjor dels delictes: la ignorància i la seua fruïció. Ací no li val solament aquella dita qui siga ruc que l?albarden. El càstig dels responsables hauria de ser tangible i de per vida, com el mal que provoquen.
Com que no tindrem sort en molts anys més que durarà la desgràcia, acabe amb les paraules del mestre, ell que confiava sobretot en el futur: ?que ací en la Font d?En Segures les roques, per alta gràcia, han alçat un monument a l?aigua.?
Ni als poetes no fem cas, els valencians, ai, i tant de ciri com li queda a aquesta processó de dissorts.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent