Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’Aljama torna, renaix!

L’Aljama renaix cada any amb la Mostra de ball popular, la música i la tradició, però sempre passada, aqueixa tradició que perdem amb cada rentada, per un sedàs d’estètica, de bellesa, de posar cura a les coses que hom estima i voldria sempre conservar en els flascons dels perfums inoblidables.

Aquesta vegada, la Mostra havia convidat l’Alkartasuna Dantza de Bermeo, una trentena de balladors i balladores que van portar a Bétera la tradició de la música i el ball popular d’Euskalerria —la jove que els va presentar, va fer ús de les tres llengües amb una facilitat extraordinària (normalitat?), centrada sobretot en un poble de mar: vam poder veure ballar el patró o president de la cofraria damunt la caixa que guarda eines, records, ofegats, diners, que allò pesava sobre els muscles dels que aguantaven aital jerarquia. I vam veure alguns balls que s’assemblen a balls valencians, olles i cassoles, xa.

Per la participació de l’Aljama, enguany havien convidat músics excepcionals, Tobal Rentero, Efrén López, Ciro Montanari, i encara la rondalla s’havia enfortit amb la veu de Marieta i els músics Vicent Tautero i Carles Durà. Oh, la música anit era una joia, i afegia un valor d’excepció. N’hi havia més col·laboracions, en la direcció de ball, en les llums, en el so, i tot plegat el conjunt va lluir com cada any de manera extraordinària. Fóra una llàstima que tant d’esforç, només es puga gaudir un colp l’any, com una esclafit que comença i acaba en una hora. A més, aquell estil de ballar, els moviments, els passos —repetiré que l’Aljama ha elevat a la categoria de culte el ball tradicional—, és una pena que no tinga major difusió o més representacions, per exemple, en aprofitar el Nadal.

Com cada any ho dic i ho reivindique, l’Aljama mereix l’esforç que calga per veure’ls actuar més vegades en un escenari o a la plaça. Si mai no els heu vist ballar, potser que us perdeu el bo i millor del ball tradicional: el bolero de l’Alcúdia, amb els arranjaments d’Enric Murillo, i la direcció de la mestra de ball, Imma López, són sens dubte un moment únic: guardeu-lo com un dels tresors estètics del ball popular dels últims cent anys.

Si encara ningú no s’anima a fer-los ballar públicament més vegades…

La festa de l’Aljama era també una caixa de solidaritat en favor de la fundació Vicent Ferrer, amb els parlaments de Siona Ricart i les fotos i audios Bes: el vídeo de commemoració dels cinquanta anys d’aquesta Fundació, emotiu i compromés, quina llàstima que no tinga una subtitulació al valencià com cal.

Al final de l’encontre, bascos i valencians van ballar una jota de Bétera, ep, que no sabries dir qui la ballava millor. Per molts anys.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent