Ulisses20

Bétera, el camp de túria

24 hores a Barcelona (i3)

Hem tornat a casa i hem provat de dormir, al carrer s’escolten les sirenes, policia?, bombers?, joves?, els sirolls són lluny, però encara no dormim, perquè el jorn ha sigut intens, emocional, identitari: els joves estan convençuts que no tornaran amb les mans buides; els pares els fan suport incondicional; hem escoltat com van de ferms, després que la sentència, que no cap altra cosa, ha posat la intensitat que necessitava aquest moviment. És una revolta. Sens dubte que ho és, només frenada per la intensitat de la repressió, la duresa de la violència policial i l’absència d’una política que unifique l’acció i faça suport a la gent que és als carrers. Cinc, sis, set, vuit dies als carrers, amb talls de carretera, de vies, de llocs neuràlgics, d’una organització com no havíem vist abans, posa Catalunya a primera línia i a poca distància del seu objectiu: en contra només hi ha el mur espanyol de la repressió. Només això separa una majoria de Catalunya del propòsit de la independència: perquè no pocs països del món farien una declaració de suport i final del problema: el tràngol passaria a ser una festa de dibuixar com serà i  com voldran aquesta nova república, els catalans.

Però això que podria durar un dia, pot durar mesos, perquè espanya s’ha plantat, no vol dialogar, no en sap, només violència i càstig, agressió i venjança: siguen adolescents, joves, adults, iaios, fins i tot xiquets: domini i submissió. Però pel que hem vist aquestes vint-i-quatre hores, no trobe que aquesta vegada Catalunya es rendesca: prou de rendicions i d’acotar el cap. Els joves han dit prou, i ara n’hi ha una organització amb capacitat per arribar a port: horitzó la república catalana, el nou estat d’Europa.

I encara no hem dit res del Tsunami democràtic, que molts van bandejar els primers dies, com un altre detall folklòric, un altre més, i en canvi ara, davant l’èxit de l’acció a l’aeroport, tothom considera una punta de llança que pot pegar en la diana i guiar el país en un camí sense retorn. No debades, espanya l’ha posat, al costat de Puigdemont, com l’objectiu a abatre, l’enemic número dos.

El moment que vivim, que viu Catalunya, és un dels més trascendents de la història d’aquest país. Ho diuen els joves, que són l’alè més fresc i ferm: fem història, mare, fem història i no tornarem a casa fins que no l’haurem escrita completament.

 



Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, regals, República catalana per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent