Ulisses20

Les empreses patrocinadores governen també la política, i la vida, dels patrocinats. Sobretot si aquest són de primera fila i apareixen als mitjans, si no els poden amagar la ideologia. Entre els campions de motociclisme, n’hi ha qui voldria festejar el triomf amb l’estelada, com n’hi ha qui ho faria amb l’estanquera i l’àguila, el bou o la cabra. Diumenge, no cal anar més lluny. Però els patrocinadors salten de l’artèria i amenacen els seus, si el símbol final no és espanyolista o caspós, malgrat que el guanyador en volgués un de diferent.

Ara, una cosa és festejar el triomf particular (sempre n’hi haurà que els manque estudi) i una altra de diferent és voler administrar políticament allò que passa avui a Catalunya. I a València. Que Marc Màrquez puga consentir que hom reclame a l’Ajuntament traure que tenim presos polítics és tirar-se terra als ulls, en fer mal al país i atacar directament els drets universals. I ves que semblaria que només que corre en moto, el jove. L’entorn del motorista ha demanat de traure la simbologia per la llibertat que penja a l’Ajuntament del seu poble:

“Ves, silencieu què passa, fiqueu el cap en terra i deixeu que puga pujar al balconet durant uns minuts com si no passés res!”

Jove, ets campió del món, un pilot excepcional, no ho discutim; però justament per això, ets tu qui hauries de marcar la via, el camí i la dignitat: ha costat molt de guanyar els drets universals, moltíssim, perquè ningú puga amagar el cap sota l’ala i silenciar què passa.

Sí, sabem que aquestes empreses que patrocinen el jove no juguen net. Que són corruptes i còmplices de la prevaricació, que han sigut consentides i perdonades, d’impostos i més filigranes, i que no amaguen poca cosa darrere l’esport que diuen patrocinar, no ens enganyem. Apuntem quines són, per no regalar-los més usura, però jove, escolta: “Quan tornes a pujar en una moto, sàpies que ho has pogut fer mentre milers s’han jugat la vida per la llibertat i la democràcia, mentre entrenaves o competies, i n’hi ha que encara paguen la defensa dels drets humans, també les seues famílies, que la complicitat i el silenci d’uns quants no aturarà la seua lluita ni la seua fermesa. I encara has de saber, que n’hi ha que no van en moto, que van en una barca i s’ofeguen a meitat de cursa, però la seua dignitat els obliga a competir per la vida…

Si ser campió de moto és abandonar els ideals de llibertat i de justícia, més val perdre totes les curses, xicot, i anar a peu amb la cara alta.