Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Nit de poetes a Picanya

Anit vam viure una altra nit única sobre poetes i poesia a Picanya. Dirigida pel poeta Lluís Roda, la Nit Estellés a Picanya ha agafat una dimensió extraordinària, de públic, de lectors, de poetes, de contingut, com no he vist encara en altres pobles del país. Més de dues-centes persones d’edats molt diverses és per celebrar que el fruit és madur, excels, i el repte d’escampar la poesia, i la poesia de Vicent Andrés Estellés, plenament aconseguit, almenys en alguns pobles.

Lluís va començar amb una sorpresa que em va semblar esplèndida, el Misteri d’Elx, va llegir un text ben antic, i després va passar un vídeo d’un fragment del Misteri. Els joves reien, perquè no s’esperaven aquelles veus, aquells cants mentre baixava la Magrana, desconeixien què era allò, aquella obra d’art tan viva dels valencians, i reien, ai, perquè encara són tendres i no són completament fets a la cultura. Però ho van escoltar, ho van sentir, i potser que Lluís va sembrar una nova via de treball en les nits poètiques valencianes homenatge a Estellés.

Anit, Picanya, en aquell espai de l’Alqueria morisca, també reconeixia un altre poeta valencià cabdal, Jaume Pérez Montaner. Un discurs sobri, culte, m’atreviria a dir que èpic, pel poeta, per la funció de la poesia i el compromís. La vida i l’obra continguda en unes quantes pàgines, com va dir el mateix professor —si aquell text es pogués llegir complet, contenia versos inèdits, els últims poemes d’un autor de vuitanta anys que té gairebé enllestida la publicació de l’obra completa. Pérez Montaner ha sigut president de l’Associació d’Escriptors, professor a diverses universitats americanes i estudiós de Cummings, Sexton i, sobretot, Estellés, entre més poetes.

Però encara vam reconèixer els poetes Palau i Fabre i Montserrat Abelló, i és veritat, que sembla que aprofitem que, com només és una nit que fem pública la poesia, allò s’estira en excés. Els valencians tenim una mesura per a la mesura que és sobretot valenciana i abundosa. La cirereta va ser el colp final, la sorpresa, quan un dels lectors espontanis, arribat des de Benicàssim, va llegir Estellés en esperanto. Oh! Una meravella, la nit, un altre colp. I gràcies que ho feu possible.

Després, en el final de les salutacions i les abraçades als amics, ja vaig discutir amb Víctor de la República Valenciana, i ell em va dir que si ho aconseguim, ell reclamarà la república independent de Picanya. En alguns detalls aquell poble ja ho sembla, una República independent…



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, la mirada dels meus, mestres d'escola, regals, RepúblicaValenciana per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent