Quan vaig arribar a l’escola, dilluns, no sabia què m’esperava, tret del meu ànim encara lluny de la feina, amb aqueixa experiència europea acabada de viure. Potser que una part de l’esperit hi serà allà durant molt de temps, a Brussel·les. Però damunt la taula de classe hi havia una bossa de paper amb anses de corda d’una botiga de roba famosa, i un cartell amb el meu nom agafat amb una pinça d’estendre. Òbric la bossa i trobe una nota enganxada a un LP de vinil:
“El nostre fracàs és la lenta evolució que fem a la vida; quaranta anys després, continua de rabiosa actualitat, perquè veges si encara ets jove… Amb afecte.”
(la nota va signada per Imma, la cap de neteja de l’escola, i el seu home, Antonio)
El regal és un doble LDX de Lluís Llach, l’original enregistrat en directe a l’Olympia de París, el 1973, per bé que el disc va eixir el 1974, A la portada hi ha la foto de Llach a l’escenari i quatre referències, el nom del cantant, el nom d’una cançó que és un emblema del país, “l’estaca”, la referència territorial, “Catalogne”, i la col·lecció en la qual s’editava el disc, le nouveau chansonnier internacional. Si voleu, en més petit, a sota a l’esquerra hi ha la productora “Le chant du monde”
Això ja em va alçar l’ànim de nou, i el somriure i el goig de continuar treballant per l’escola, pel país, per la democràcia. És veritat que l’evolució democràtica d’espanya és de carranc, però nosaltres som República i peguem endavant. I a bon ritme perquè València s’hi apunte a curt termini.
El segon regal, en demanar als xiquets que feren un test breu i emotiu sobre la declaració universal de drets aprovada per l’ONU el 1948 (hom hi commemorava el jorn de la declaració el 10 de desembre), ja serà un altre capítol.
*Potser que la Junta electoral predemocràtica que decideix sobre què han d’informar a TV3 i a Catalunya Ràdio (allò que diuen els mitjans espanyols els la bufa pel foradet) no veurà bé que treballem els drets universals a l’escola, no?