Ulisses20

Road to Brussels. Crònica1

Dia 5 de desembre

Som camí de Brussel·les. Hem eixit pels volts de dos quarts de set i hem fet nit a l’àrea de la Jonquera. No cal parar gaire en els detalls de com vam planificar el viatge, des de Bétera. Ens vam dir, els valencians hem de ser-hi! A Europa cal gent de València, també, per reivindicar la llibertat i la democràcia, més encara que de cap altre país. I per reivindicar el camp (nosaltres portem mandarines arrufatines, Vicent diu que són especials).

Diverses caravanes i autobusos ja s’apleguen en aquesta àrea de servei., a la Jonquera. No fa gaire fred, la veritat, dos-quatre graus dalt zero és suportable. No fa vent, és una mica núvol i sopem dins la caravana. És mitjanit. Un accident a l’alçada de Girona, que ens ha retingut una mitja hora, ha sigut l’únic incident en aquest primer tram. Vi del país, cuixot, taronges, cacau i a dormir.

6 de desembre

Són quarts de set del sis de desembre. Una colla de vint motoristes, pega cap a França. La moto demana coratge i no témer el fred d’Europa. Passem a Catalunya Nord, i topem amb la primera retenció seriosa. Els francesos han disposat un control a l’autopista. Només deixen passar dues vies de cotxes i una altra de camions. N’hi ha policia i militars. D’ençà dels atemptats de París, l’exèrcit és al carrer, ací, no saben com alçar-lo. Passem el castell de Salses, final del país, i ens aturem en un aire occità. L’ambient és de sentir-nos a casa: autobusos, caravanes, cotxes particulars… La gent va vestint els cotxes amb estelades i cartells amb consignes en favor del diàleg, la democràcia, la llibertat dels presos. Somriuen, esmorzen, s’abriguen, ha baixat la temperatura, el cel és net i el fred apareix per primera vegada. La gent es fotografia, s’abraça, se saluda, es demana d’on ve, és un viatge de festa, camí de Brussel·les, a reivindicar la llibertat, a testimoniar al president Puigdemont que no és sol, que milers de catalans vénen a fer-li costat. Viure aquest moment en un aire que ells diuen francès, i nosaltres considerem nostre, ja paga la pena el viatge. No cap una agulla en aquesta àrea de servei i tornem a la carretera.

Per cert, ara que passem la república francesa, com es nota el gran canvi d’estat: en les carreteres, en les àrees de servei, en l’humor, en una certa democràcia, ah la igualtat i la llibertat i la repúblique, malgré lui!