Road To Brussels: crònica2
És un viatge llarg. En cada àrea que parem demane a la gent què, d’on ve, com els va el viatge i tothom em respon amb joia, amb ganes de parlar i d’explicar per què fa aquest esforç: cal demostrar al món qui són i com són els catalans. Potser que no siguen tots, però una majoria sí, i jo en voldria molts així, molts, amb aquest coratge tan sencer. N’hi ha xiquets, joves, gent gran, gent molt vestida amb gent menys mudada, cotxes cars i cotxes que només són cotxes, furgons, caravanes, autobusos, molts autobusos, moltes caravanes (nosaltres que pensàvem que seríem els únics amb una caravana de rics).
Ens hem decidit per la ruta de Lió, A7 i A6, i després cap a Nancy i Metz. Els que han agafat la ruta de París diuen que han trobat grans retencions. Parem, parem manta vegades, prenem café, bevem aigua, mengem (portem taronges, ja ho sabeu, però també rotllets del forn de Rosegó de Bétera). Ens hem deixat les galetes ed Titaigües, xa, però encara tenim moltes reserves de tota mena. Ara parem a prop de Nancy. Ens trobem tres viatgeres de caravana, ens demanem on farem cap a la nit, tothom diu que al parc de Heisel, que n’hi ha un gran ambientàs i molt d’espai.
N’hi ha cues als serveis, a les caixes de pagament, a les màquines de café… Els francesos no es creuen què passa un dimecres feiner: què vos passa als catalans, xa? Aprofitem per parlar amb els uns i els altres, i molts endevinen que venim de lluny, o de més lluny, pel nostre accent valencià. Sí, nosaltres venim de Bétera. No triguem a dir-ho. Com diu Núria Cadenes, només els de Bétera confessen a tothom que són de Bétera a la segona frase. N’hi ha una dona que em diu, ah, el poble del director de Vilaweb. Sí, sí, que li dic, exactament. Sí, em retorna ella, el Vicent Sanchis. Aaahhh, no!!! Dona, aquest és un altre valencià, però és el director de TV3. Uii, això ja ho havíeu pensat, que els dos Vicents valencians dirigeixen dos mitjans emblema d’aquest país?
Tornem a la caravana, fa un fred que pela. És de nit, una nit fosca de grans bancs de boira. Falta menys, molt menys per arribar a Brussel·les. Unes tres hores. El mòbil diu que hi serem al parc de l’Atòmium a la mitjanit. Uii, encara ens queda llonganissa.
Lluny? Havíeu dit lluny? Això és enllà del món…, però paga la pena. Mari aprofita per tancar l’apunt: ja que han tret l’ordre internacional, Puigdemont hagués pogut baixar a Perpinyà…
Ui, ara tenim Luxemburg a quaranta quilòmetres, què fem?