Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 17 d'agost de 2017

Carta a les autoritats i als amics del paisatge de Xàbia

Des del 1978, amb el Plan Parcial de Montaner, i seguint amb el Pla General Municipal d’Ordenació del 1988 i, posteriorment, el del 1997 d’Obres en la Ronda Nord, la partida de la Soberana del terme de Xàbia rep els projectes de la desafortunada Ronda Nord al llarg de quaranta anys, amb el mateix missatge: acabar amb el camí vell de la Soberana (PCV-CS); projectes desproporcionats per desfer un històric camí on els garrofers centenaris i la pedra seca dels marges són una mostra agermanada de natura i treball humà.

Ara, el 2017, torna de nou el traçat de la carretera (PCV-CS) per desfer la Soberana i el seu entorn, un espai harmoniós de casetes amb riuraus i naies, i un mosaic de jardins i camps menuts amb els típics conreus familiars de fruiters, hortalisses i altres herbes. Un conjunt consolidat al llarg de tres segles que respon a uns dels paisatges més singulars de la costa Mediterrània, allò que li feia dir a Joan Fuster en el llibre Viatge pel País Valencià: “Solament la Marina –de Dénia a Benidorm- arriba a produir la impressió d’una terra clàssica, on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic”.
Com diu l’arquitecte Fernando Mut en la presentació de la mostra fotogràfica de José Luis Romany Raìz, construcción y vida, presentada a València, en la Fundación Chirivella Soriano, del 2/02/2007 al 30/03/2007, quan descriu el paisatge i l’arquitectura de les cases de la Marina, «L’arquitectura es perd entre els arbres, els marges tenen prioritat en ocasions sobre l’edifici construït». Veritablement, en el camí de la Soberana, els marges mostren tota la seua gràcia monumental per davant de les cases. També el comissari d’aquesta mostra de cases de la Marina, Josep Ivars Pérez, parla de l’arquitectura popular: «Com explicar la casa sense tindre en compte com s’implanta damunt el terreny: el riurau o la parra, espais de transició entre l’interior fosc i l’exterior lluminós; les escasses plantes -gesmiler, geranis, ruda- entorn el pou i el safareig; l’hortet, separant la casa del camp, amb uns pocs arbres fruiters –magraner, pomera, nesprer, codonyer, llimera-. Un món rural ric, viu, pur, però en vies d’extinció». El món que qualsevol de vosaltres podeu encara descobrir si passegeu pels camins de la Soberana.
Doncs bé, el nou Pla General Estructural de Xàbia 2017 ens mostra com en el
desenvolupament urbà de la Soberana han decidit acabar amb el caminal tradicional i ajudar a la seua extinció ràpida. La modernitat s’ha apoderat dels arquitectes del projecte del Pla General Estructural i han entrat així en la fira de les vanitats per veure qui ocupa més espai per obrir noves vies de comunicació i arrossega per terra els marges i arbres que acompanyen els vells caminals, i tot per arribar més ràpidament… o per urbanitzar més i més espais del terme municipal.
Gràcies a aquest model de casetes d’estiu, filles d’una activitat agrària com era la de la pansa, amb els seus riuraus, s’ha configurant un paisatge únic en aquesta comarca de la Marina. L’entorn, com aquest de la Soberana, va ser una descoberta de l’arquitectura popular i dels seus paisatges en els anys 30. Sense ells no hauríem comptat amb els treballs entorn d’aquestes arquitectures dels Lambert Perret i Lambert Jordan, pare i fill; amb els apunts i articles d’Alfred Baeschlin; amb les reflexions del geògraf Casas Torre i dels escriptors Sanchis Guarner, Almela i Vives, i Seijo Alonso. Sense oblidar-nos d’aquells que estudien de forma més genèrica l’arquitectura popular, com Caro Baroja, García Mercadal, Flores o Feduchi. Molta gent va trobar una mena d’oasi arquitectònic en aquestes partides del terme de Xàbia, on l’arquitectura popular de les casetes amb naia i riurau era un model i un corpus de detalls i solucions formals. El procés gràcies al qual s’ha conservat aquest entramat de caminals estrets vorejats de marges de pedra seca, alguns d’ells com els del camí de la Soberana de més de tres metres d’altura, ha estat gràcies a la resistència dels seus propietaris, en la major part dels casos fills de llinatges xabiencs que han resistit als cants especulatius del turisme. Visiteu-nos: trobareu els troncs centenaris d’uns garrofers gegants que en altres països serien l’admiració dels ciutadans. Molts d’ells naixen en els mateixos marges, com sàviament ho varen fer els llauradors per explotar millor els seus bancals. Alguns dels propietaris se n’aprofiten també per l’ombra que aporten i es fan servir com una mena de naia a l’hora de les grans reunions familiars de festa.
En la defensa d’aquest model de pervivència històrica d’habitatges populars hi ha també la nova visió que entorn de l’hàbitat i el model de vida es viu a molts llocs d’Europa. Mentre a Xàbia segueixen en la dèria d’obrir carreteres i destrossar un sòl consolidat al llarg dels segles. Ara, demanem l’opinió solidària de tots aquells que creuen en una valoració dels paisatges a les terres valencianes. Demanem la vostra ajuda i que feu
arribar, com nosaltres, també la vostra opinió a les autoritats competents en el tema, a la premsa i als mitjans d’opinió. Som, nosaltres, els habitants del territori els que haurem de dir la nostra. Arran de preparar aquest article hem rellegit el número 58, estiu del 2008,
de la revista Mètode que publica la Universitat de València, dedicat a PAISATGE/S, monogràfic on ens parla de les transformacions i valoracions dels paisatges de la Mediterrània, per trobar raons que ens ajudaren en la nostra lluita contra aquesta quarta o cinquena iniciativa per desfer l’entramat urbà de la Soberana. Fem nostres també les aportacions dels seus articles, davant la manca d’identitat que mostren alguns dels plans urbanístics que de nou afloren a les terres valencianes, plans molts semblants a aquest del qual parlem hui, i denunciem-ho: “Els paisatges sense identitat guanyen el territori, cobrint-lo sense remei, sepultant-ne la dimensió simbòlica, al capdavall, la relació profunda
que lliga un poble al seu entorn i, per extensió, l’ésser humà a la terra”. Ara ens arriba el nou pla d’ordenació urbana, una amenaça que portem ja al darrere des de fa més de quaranta anys alguns dels que tenim la caseta en la zona d’una suposada Ronda Nord, que en mala hora varen dissenyar alguns dels que volien un cercle de carreteres i rondes que envoltaren el centre urbà històric de Xàbia, i que per aconseguir-la solament els resta aquest traçat Nord. Fins i tot podem dir que rebem al llarg dels anys la tortura psíquica que representa l’amenaça de l’obertura de nous vials i la desfeta d’uns habitatges i entorns familiars. Si ho aconsegueixen, hauran completat la muralla modernista de blocs
i adossats com la que podem veure hui, per exemple, encerclant desgraciadament el centre històric de la vila de Calp. És això el que volen els actuals governants de Xàbia? És el rastre de la seua modernitat el que volem deixar als futurs xabiencs? Estem de nou front als especuladors, que tornen després de l’explosió de la bombolla urbanística dels darrers anys ? Són els dissenyadors d’aquest nou pla urbanitzador conscients de la desfeta que comporta la seua desgraciada planificació en la Soberana? Sembla ser que no. I tot ho descriuen sota la falsa suposició que els mètodes de planificació lineals utilitzats pels tècnics són encara eficaços en un medi com aquest, que s’ha fet al llarg dels segles per un creixement compassat, mesurat i procurant respectant la visió de l’horitzó i la descoberta sempre de la línia de la mar, entre unes cases i les altres. En el cas de la Soberana i els Pujols, no oblidant-se de les finestres obertes cap a la llum del far del cap de Sant Antoni, cap a la descoberta de la màgica silueta d’Eivissa o el cim del Montgó.
La racionalitat dels urbanistes i autoritats municipals que ara ens venen aquest cinquè, quart o tercer pla d’urbanisme, demana la nostra ferma participació en el debat. De tot cor nosaltres els volem ajudar, volem racionalitzar les solucions, buscar alternatives que siguen respectuoses amb el paisatge. El seu urbanisme ens pot dur, per si mateix, a un conflicte destructor. Destruir l’entramat de caminals i senders de les partides històriques, consolidades al llarg dels segles, ens portarà a la seua fi i l’emergència de paisatges que han perdut –també de sobte- el seu imaginari habitual. Només cal un poc d’imaginació en les formes d’aprofitament de les sortides i les relacions d’aquest entorn amb el marc urbà. Demanem una racionalitat col·lectiva i que les prioritats polítiques (amb majúscula) no prevalguen a l’arquitectura i el patrimoni històric i les solucions tècniques suposadament
innovadores. Perquè, a més a més, també hi ha altres raons tècniques aportades per les disciplines del paisatge, que són les de la qualitat de vida dels que habitem el territori, que justifiquen que ens deixen com estem en la Soberana. Clar que cal donar solució al clavegueram, a les sortides d’emergència que cal planificar; cal que estudien les voreres del barranc Fondo i la seua estructura, i el seu aprofitament protector i de comunicació. Actualment, les seues voreres, abandonades i deixades de la mà dels llauradors, són un polvorí perillós per a tot el seu entorn. Aboqueu-vos a veure’n l’estat i veureu el seu perill. Ahí és on cal estudiar i planificar solucions. Estudiem seriosament les eixides lineals, fem un disseny que siga una alternativa racional per conservar la trama vial històrica com és el vell camí de la Soberana, aquest que hui defensem. Feu una mirada a la zona de les Catarroges, l’entrada que des de Gata ens anunciava aquell paisatge de la Xàbia dels anys 60, ordenat, treballat i grat de mirar. Ara, en pocs anys, d’un paisatge tradicional, entre agrari i resident de les casetes, el trobem convertit en un espai que ha perdut el seu imaginari habitual, amb camps abandonats, espais buits, desocupats, magatzems oberts de restes, runes, construccions a mig fer, cartells, tanques de teles verdes que tant proliferen donant una imatge degradant dels paisatge -la darrera invenció de mal gust- i com sempre els descampats de les planificacions sense trellat. Entre aquest espai sobreviuen precàriament algunes casetes que resisteixen i que van perdent el seu discurs imaginari habitual. Fracturat el paisatge de conreus i casetes, ara trobem, sense cap identitat, un paisatge que no ens dona la benvinguda a la Xàbia que el turista esperava trobar. Uns paisatges en els quals s’ha imposat l’homogeneïtzació i la banalització, una desfeta que ens portarà a la mort del turisme respectuós amb l’entorn.
Que una persona no puga conduir veloçment el seu cotxe per arribar al seu
xalet o a la seua nau del Club Nàutic no és raó suficient per alçar més camins.
Desfareu l’entorn amable i paisatgístic de la Soberana, quedaran els blocs de
pisos o adossats com a monuments d’un despropòsit en un entorn deteriorat;
tindreu la carretera de vint metres d’ampla que alguns desitgen. Però ens haureu
deixat com a testimoni del vostre pas un paisatge sense gràcia, com trobem, cada vegada més, al voltant dels pobles valencians i que ens porten a la desfeta d’un turisme racional.
Critiquem l’empenyorament, la desídia còmplice que sembla existir en la societat nostra i en l’obsessió per urbanitzar allò que ja estava urbanitzat de fa segles. Deixeu la fragmentació de les partides tradicionals, els seus camins per caminar i viure amb un equilibri racional, no obriu més descosits en la trama de l’entorn del nord de Xàbia, no ens deixeu la mateixa imatge que ara anem descobrint en la Ronda Sud, no ens feu ser còmplices o simples espectadors muts i passius del vostre projecte urbanitzador. Retorneu-nos els valors dels paisatges de l’imaginari dels temps, retorneu-nos la nitidesa de les limitacions als espais consolidats i les fronteres clarament perceptibles entre la vila històrica i el seu voltant tradicional. Entenem que aquest és l’únic camí per mantenir l’imaginari paisatgístic de Xàbia, que ens dóna una identitat, que en molts altres llocs i
pobles de la Marina han desaparegut del seu patrimoni cultural col·lectiu i això econòmicament cada vegada es ven menys. Aposteu per un model de turisme creatiu, dinàmic, respectuós amb el paisatge i econòmicament viable, “on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic”.
Deixeu-nos la Soberana i raonem les solucions senzilles!

Pepa Llidó i Ferran Zurriaga

La Soberana 29. Xàbia, agost 2017



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost, camp de túria, General, la mirada dels meus, mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent