Passió pel vi, de Joan C. Martín

[discurs de presentació del llibre Pasión por el vino, de  Joan C. Martín]

“El vi ens civilitza”

“És un dels plaers més alts…

“El vi és una metàfora perfecta…

“El vi és la meua pàtria

“El vi és un objecte d’amor

—Per què els vins són com són?

Començaré per la referència a Homer, i aquest fragment de l’Odissea en el qual Ulisses enganya el Cíclop (traducció de Carles Riba):

—Cíclop, té, beu vi…

sàpigues quina beguda estojava el nostre navili!

És la libació que et portava per si em compadies

I em donaves retorn…

Ell el pren i l’escura i, terriblement agradant-li

Vi de tant dolç bevent, me’n demana una altra gorjada:

—Dóna-me’n més, si et plau, i em diràs el teu nom de seguida

sí, per fer-te un present, com a hoste, que et faça alegria.

Car també per als ciclops aquesta gleva espeltera

Fa vi, d’uns grossos carrolls, i la pluja de Zeus els ho puja.

Ara, això, et dic que són rajolins d’ambrosia i de nèctar.

I jo torne a omplir-li el ribell del vi ple de flama

Tres vegades li’n porte  i les tres se’l beu com un ximple.

 

“Europa és un continent que no es pot entendre sense el vi. La cultura del vi va fer Europa”
Jo els explicaré una història, que a la vegada compte d’altres històries, que confirma això del vi i d’Europa. Als mestres ens agrada d’explicar històries, no és casual que aquest llibre n’estiga farcit, de bones històries, cadascuna d’elles mereixeria un llibre, però això no és l’objecte de la meua presentació… és una història molt familiar, però que podria correspondre’ns en moltres altres famílies valencianes.

El iaio Vicent, pare de ma mare, era llaurador. A Bétera, tret d’un tros de terra menut que anomenem encara l’Horta, l’Horta vella, vivien del secà, gairebé de sempre. Almenys del període comprés entre finals del XIX principis i meitat del XX. La vinya ocupava la part més gran del terme. Casa per altre tenien vinya, i n’hi havia vi. Sobretot Moscatell. Mon pare assegura que n’hi havia molts trulls, i nosaltres mateix, on era ca la tia Conxeta, en teníem un de propi de la família. Jo ja no el vaig veure en funcionament. Un any, el meu iaio Vicent va arribar a fer 28 botes de vi. Les botes eren de vuit-cents litres, segons mon pare, i els bocois de sis-cents. Això eren més de 20.000 litres de vi, una casa només. Era una casa llauraora, que no era de les grans. Calcule que a Bétera arribaven a fer-se centenars de milers de litres de vi cada any. De xiquet vaig conèixer els trulls del Ros, la vinya, i el vi de casa. Quan no estudiàvem, mon pare ens feia treballar. De primer, els estudis, després ajudar a casa. Perquè nosaltres vam continuar fent vi, malgrat que només per a casa. Recorde al corral de dalt dos o tres botes de vuit-cents litres. No ens el bevíem tot. Mon pare el venia a pesseta. Un any, ho recorde perfectament, va eixir-li un vi extraordinari. El meu germà major va portar-lo al químic de València que vivia al carrer del Mar. Quan aquell home va analitzar el vi, no s’ho creia. Ens va demanar d’on l’havíem tret, com podia ser. Jo també recorde aquell vi, perquè mon pare ens en donava a tastar. Però va continuar venent-lo a pesseta; per bé que ara, afegia un somriure, orgullós d’aquell vi que havia aconseguit. Les úniques accions que feia, i li ajudàvem a fer era trascolar el vi d’una bota en un altra, cremàvem aquells metxes de sofre, amb una pudor que entrava pels narius insuportable, i poca cosa més. Esperar-nos que no es fes agre.

Com deia Vicent Andrés Estellés, a casa sempre n’hi havia vi damunt la taula. Mon pare en bevia un culet, dos a tot estirar.

No podia faltar el vi damunt la taula

Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement,
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,

El nostre era el vi dels pobres. Un vi rudimentari, primitiu, sense la saviesa, ni la cultura dels grans pobles del vi. Del trull ala bota, la trascolà i el sofre. Res més.

I malgrat això, mon pare va aconseguir aquell miracle. Perquè ho recordàrem sempre, què feu, va omplir d’aquell vi una botella molt grossa de vidre, la va tapar i el va guardar anys i anys. Només en comptades ocasions, excepcionals, en treia un gotet i ens en donava a tastar a tota la família. I reia, per com era de bo.

Aquell tast és escoltar Joan C. Martín. Un altre miracle. Pel respecte a la terra, als amics, al vi i al seu país. Potser per això i per admiració mútua em vaig avenir a presentar aquest llibre, en castellà. I per mon pare, que va treballar perquè el respecte a la terra fos possible. I al vi.

“Pasión por el vino: secretos y placeres de los grandes vinos del mundo”

Indirectament ja us n’he parlat: perquè aquest llibre és una història d’històries, de moltes històries que tenen a veure amb l’autor, però també amb el coneixement, i la gran cultura, la lectura, els llibres, el cinema, la geografia, la toponímia, la història, l’amor a la terra, a la ciència, al feminisme, i a Homer, que és l’origen. Alguns dels capítols extraordinaris comencen amb una frase que ja mereixia tota una història:

El vi ens civilitza… O per exemple,

“Burdeus no és només un vi, és una civilització sencera.”

 Quan hom entra en aquella ciutat tan bella, o en aquell edifici redó homenatge als vins (malgrat la coentor de l’arquitectura) s’admira i diu: Burdeus no és només un vi!

Quan un home té aquesta cultura tan ampla, tan basta, el lector té dos grans regals al seu davant: la lectura, naturalment, i i gaudir del coneixement ben explicat; una lliçó que ens duu i ens guia pel món, a cada pàgina. Que ens convida a viatjar i a fer món.

El vi també és excés, malgrat algunes anècdotes. Scott Fitzgerald diu: “Qualsevol excés és perjudicial, però un excés de xampany sempre va bé.”

Jo n’he trobat sis o set detalls d’excés, que amb l’amistat, i en una sobretaula de dos o tres de les botelles que ací apareixen, gosaria de confessar a Joan en privat. Mon pare sempre deia que, amb moderació, es podia menjar i beure de tot. Una altra pel·lícula que presenta la relació difícil de pare i fill ho explica. El pare, ja gran, diu al fill: —No begues tant que no pugues plegar la roba en arribar a casa.

Vostés llegiran un llibre i el fruiran, amb temps i recorregut per llegir-lo. Ho han de fer lentament. Jo els recomane d’anar a pams: perquè en arribar a les exquisideses que trobaran, no s’estiguen de llegir amb una bona botella cada capítol: xampan, xerés, burdeus, fondellol, porto, madeira, cava…

Aquest llibre potser es convertirà en aqueixa exquisidesa que qualsevol que s’estime el vi, la lectura i la cultura, voldrà abordar amb un bon vi a mà.

No sé si em pertoca de dir-los més coses. Per exemple,

«Som allò que hem llegit.», però també

«Som allò que hem begut.»

Allò que ens fa sorprendre’ns, també ens defineix. Entre més secrets, descobriran la capacitat de beure vi dels irlandesos, i descobriran que els devem gran part del que som, a més, aprendran que l’empresa més important de Califòrnia, on hi ha Hollywood, Silicon Valey i La Vegas, és l’agricultura…

Els valencians teníem aquestes condicions, a petita escala… Però no hem sabut protegir-la, l’agricultura, ni la terra, ni elevar-la a categoria mundial que mereixia quan teníem la matèria primera i els homes i dones per aconseguir-ho… Perquè no vam tenir prou categoria de polítics, o d’empresaris, o de gent que ens assessorés… Aprop d’ací on som ara, vam deixar perdre vins que eren de primera categoria mundial: el carló a la Plana i el cartoixà de Portaceli… Som així de rucs, nosaltres

Llegir Joan Clotaldo Martín és entrar en la cultura dels il·lustrats, dels homes cultes de gran recorregut, amb els grans referents de la història, però sobretot els escriptors de primer ordre, els cineastes, els enòlegs francesos i anglesos… Tot això és en aquest llibre de vins: John Ford, Hitchcock, Homer, Shakespeare, Huxley, Hesíode, Flaubert, Virgili, Byron, Shelley, germans Grimm, Celso Emilio Ferreiro, Suso de Toro, Lampedusa, John Keats, Heminway, Yeats,…

Però també científics, químics sobretot… A mi particularment, la descoberta de Maria La Jueva o Mireia la Profetissa, considerada la gran descobridora de l’alquímia ja m¡ha pagat la lectura del llibre. Polítics universals, filòsofs, arquitectes, amb l’excusa del vi, i quina excusa tan excelsa, aquest home ens passeja per segles del coneixement. Sí, el vi és una civilització, i n’hi ha vins exclusius que en tenen la categoria, el vi ens ha civilitzat… Com el Joan Martín, a cada llibre ens civilitza… Quan siga traduït al valencià, serà un regal excels, d’exquisitesa pel coneixement. Civilització des de Xest, el País Valencià, éss com ser davant una botella de: Châteua Langoa-Barton, una de Beychevelle, un Petrus, un Château Lynch-Bages, o davant d’un Fondellol de Salvador Poveda o Primitivo Quiles, un Lacryma Christi, fins i tot davant un Château Lafitte de 1797, o encara, per què no?, davant un gotet d’aquell vi de mon pare dels anys seixanta…

Que visquen la lectura amb passió.

Bona nit, i gràcies.

3 pensaments a “Passió pel vi, de Joan C. Martín

  1. Meravellós el poema “No podia faltar el vi damunt la taula”. El primer cop que el vaig gaudir va ésser en veu de l’Ovidi Montllor (al seu LP on hi havia un retrat seu en negre i gris). I ho diu un que és abstemi! (això sí: de tant en tant -amb els germans i germanes de fe, a la congregació- em prenc un most (sense fermentar) i pa sense llevat… és la “litugia” de la Santa Cena.

    Atentament

    • Benvolgut JRRiudemons,
      hauria de llegir-se aquest llibre, perquè entre més coses que explica l’autor, hi ha l’agraïment a tantes ordres que, des de monestirs, cartoixes i esglésies, van saber procurar i conservar vins excelsos, destinats en principi a la litúrgia. Però, ai, el pecat del vi no és pecat si la moderació no defalleix. O no defalleix en excés.
      Atentament

  2. Benvolgut Albert Dasí:
    El llegiré a poc que pugui.
    M’abstindre, però, de pendre vi. Per pròpia experiència, intento mantehir-me allunyat i apartat de les temptacions (a la “vida d’abans, plenes de coses passades”, més d’un cop la moderació va defallir. Ara, però, no em diu res el vi o els embutits de porc).
    Magrat l’abstinència, no nego el “merit” que els monjos i altres persones han fet del vi (i altres begudes alcohòliques) un tret cultural. Amb això del vi, l’església on em congrego (adventista del setè dia) és una cosa que ens diferencia de l’església católica romana.
    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*