Les falles?, indirectament i avant

És impossible de no viure les falles, si ets a València. Fins i tot sense voler, t’hi fiques. Enguany les he viscudes des del camp, perquè he aprofitat els quatre dies per enllestir i preparar la primavera. Escampat pel terme, no podies evitar els trons, la música, l’ambient en eixir i entrar al poble. Sense voler que ho vius, realment o virtual, a twitter o als carrers del poble. Passen les falleres, les comissions senceres, passen davant de casa, les xirangues (hi tenim el fill), ous les traques, els castells, les mascletaes, una darrere l’altra, fins a cinc avui, jorn de Sant Josep. La penúltima ha sigut espectacular, mentre faig la paella a cal pare, la primera paella amb noranta-cinc anys; una vesprada, Empar i Sari fan bunyols a casa, amb la meua sogra, i ens els mengen a l’Ateneu; una nit, mentre passagem el gos, passem a veure una falla, fins i tot una, sense voler mirar… Ara mateix van disparant els castells, peguen foc a la segona, a la tercera, perquè a Bétera van seguides, fins a gairebé les dues de la nit. No fem cendra de la festa, malgrat que anit comentàvem que aquests de Compromís potser n’han fet un gra massa, com si s’acabés el món o no n’hi hagués més festa al país. Ara, res a vore amb un cronista d’espanya (com que no tenim mitjans propis i no propis que siguen en llengua pròpia, cap ni un), les retransmissions són a càrrec d’espanya…, podem anomenar-les transmissions internacionals, va. Doncs el cronista escolta la mascletà de la plaça de l’Ajuntament de València i s’exclama: Visca València, i de pas, visca Espanya! Ho diu amb tot el sentit i la mala llet de creure’ns vassalls, encara, que si fa no fa, per com canten cada nit l’himne que ofrena València de genolls, és com voldrien tenir-nos sempre, els malparits, lladres i corruptes, els mitjans, els cronistes, que ens voldrien sempre de genolls davant espana, per sempre.

Però sembla que això s’acabarà, com tot s’acabarà, i un dia veurem que el clam de la independència es farà més fort, més sòlid, més necessari. Potser aleshores viuré amb més intensitat les falles. Perquè serem independents i les viurem com voldrem, uns falles sense impostors, ni ofrenes, ni aqueix cultiu franquista d’anar a plorar-li al bisbe feixista la devoció, una devoció que caldria per la llibertrat, per la democràcia, per atendre els refugiats, per exemple, i evitar-nos la vergonya d’idolatrar imatges i sectes que representen contravalors d’una societat més il·lustrada, o culta, o lliure.

Perquè tot passa, fins i tot les falles. Un any més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *