Ulisses20

Allò que semblava una broma, una innovació de no-res, un volantí entre mestres o entre cooperatives, va agafant un pes didàctic de primera. AKOEeducació és una organització de mestres sòbria, que entre més experiències obrí fa uns anys la via per compartir metodologia entre escoles. Aquesta vegada la clau eren els claustres, els claustres de mestres, una peça cabdal en la direcció pedagògica d’una escola. Els claustres de mestres tenen una potencialitat brutal, perquè tenen l’autoritat, i la llibertat, d’organitzar el com, com volen treballar. Com ahir mateix deia el mestre Aubanell: hi ha la llei, la normativa, però ningú no ens podrà traure als mestres com fer, com treballar, com organitzar el temps d’aprenentatge. Fixeu-vos si són importants, i potents, els claustres. Tenir tanta llibertat, malgrat la llei i les normatives. I no ho diem per anar contra sense sentit, sinó perquè en els últims vint-trenta any, voleu dir que hem gaudit de lleis suficientment positives en favor de l’educació? Doncs, gràcies als mestres hem salvat un munt de mobles i hem superat no poques situacions de crisi. Sense comptar el forat fosc d’on veníem, d’una dictadura que va criminalitzar l’escola.

Ahir érem dos-cents mestres treballant en tres espais diferents, en tres claustres que atenien tres temes clau: la matemàtica, les invariants de Freinet i l’avaluació del treball cooperatiu. Mestres d’infantil, primària i secundària debatien, sobretot, metodologia. La iniciativa, no direu que no mostra coratge per l’escola! Si un claustre té tanta força, molts claustres a la vegada d’escoles diferents, treballant plegats, és un impacte. En favor de l’escola, naturalment. I dels mestres.

El nostre claustre va acabar pels volts de les vuit de la nit (el fred ja pelava les puntes dels dits), i va ser dirigit pel mestre i matemàtic Anton Aubanell. Els mestres de primària volem millorar la nostra pràctica de la matemàtica a l’aula, per això vam convidar l’Anton, per a guiar-nos. De matí, Anton va treballar amb els mestres de secundària. De vesprada, amb els mestres de primària. Anton Aubanell ja s’ha jubilat de la docència reglada, però continua un ‘no parar’ ensenyant, xarrades, jornades, congressos, seminaris… En les dues sessions, Aubanell va fer una escampada de material didàctic, molt d’aquest material, fet per ell mateix. Una de les claus és comprovar com de fàcil podem aprofitar-nos de coses que semblen ‘cutres’, o lletges, o de poca vàlua, però que tenen una dimensió ben diferent quan els hi afegim activitat i didàctica. Quan els vestim de sentit pedagògic. Aleshores, aquell ‘hule’ o ‘embut’ o ‘palleta’ o ‘fusta’ es converteix en una excusa per comptar, organitzar, construir i comunicar matemàtica. Perquè comunicar i construir són verbs claus en qualsevol mestre. Des d’entendre els conceptes de denominador (el que denomina) i numerador (el que dóna número o numera), fins a les coordenades en un pla, o les coordenades polars, o els triangles (que tindran els triangles que tenen arrebatat el cor dels matemàtics!), l’Anton va anar ordint una conferència-taller per convidar-nos a organitzar la matemàtica des de la manipulació d’artefactes, estris, materials que han de ser ben preparats i carregats de didàctica, per convertir-los en recursos capaços d’elevar la pràctica matemàtica, la conceptualització, el debat, i la teoria, a partir també d’un altre ingredient bàsic: l’oli. L’oli?, us demanareu, què caram pinta l’oli ací? L’oli és una metàfora, que és l’emoció necessària que ha de posar el mestre en cada cosa que fa, cada dia, si vol contagiar els alumnes d’aquell esperit necessari per aprendre. Amb un altre repte màxim, mestres: cada xiquet sense excepció mereix de tenir èxit en la seua experiència escolar matemàtica.

Res de tot això, però, no és comparable a veure en directe l’Anton. Una mostra més, i una demostració, que l’escola té solució, matemàtica i de l’altra.