El decret de llengües valencià (1)
La conselleria d’educació ha anunciat un decret per millorar l’ensenyament de llengües a l’escola. Només que he llegit les notícies, els resums, allò que uns quants mitjans van destacant què serà més o menys polèmic, i algunes aportacions d’especialistes que ja prediuen que avançarem poc. N’hi ha una majoria de primers lectors que coincideixen en la voluntarietat i la llibertat dels centres, a l’hora de triar (trair) entre els sis itineraris previstos.
Encara toque d’oïda, així que no em puc comprometre totalment, però no voldria deixar passar més hores per qüestionar-nos uns quants detalls i unes quantes línies generals.
Els valencians partim d’una situació de desigualtat tan grossa en l’aprenentatge-ensenyament de llengües que cap decret no resoldrà la situació a curt termini si ens comparem, per exemple, com aprenen llengües els alumnes d’Europa. Ni a curt ni a llarg.
És veritat que un decret més agosarat facilitaria l’avançament del valencià a l’escola, minvaria la desigualtat, fins i tot pot ser que aprenguérem millor les llengües adoptant els models holandesos, danesos, o nòrdics. Però en la situació política general que vivim, és impensable un salt qualitatiu en favor del coneixement, de les llengües sobretot.
Els decrets tampoc no resolen el nucli del problema. Perquè si bé l’escola pot comptar amb bons mestres, amb mestres valents, i amb el suport total de les famílies, comptem amb uns mitjans de comunicació miops, monolingües i, pitjor encara, d’una mediocritat intel·lectual de pena. Els models socials per a l’alumnat semblen extrets de la postguerra ideològica. No ajuden els joves a posar el coneixement en el seu horitzó prioritari.
Pel que fa a la resta de variables que influeixen en l’aprenentatge de llengües, patim una societat que ha heretat la màxima neofranquista ‘parle’m en crestià’, que amaga un rebuig general a aprendre, a conèixer, a compartir el coneixement foraster, a voler saber per fel de saber. Anar al bar, al futbol, de festa esbojarrada, sí; aprendre per goig, l’1%.
En molt poc temps, els valencians hem avançat en molts detalls, políticament. Però no sé si són suficientment perceptibles. Sense decret, quan entres en l’edifici Prop o en la conselleria, tothom vol parlar-te en valencià, fins i tot els de seguretat. Però fins i tot això s’acabarà. Un altre detall, algunes escoles fa anys que proven a canviar la tendència, perquè els alumnes puguen ser d’un nivell europeu acceptable. Difícilment. I pitjor: fins i tot els alumnes d’escola valenciana (sense excepció), que han aprés en un model d’immersió ric i efectiu, perden el dret i la voluntat a la mínima en situacions diglòssiques. No s’hi troben còmodes, ni realitzats, ni exitosos, ni res de res, en la llengua dels valencians.
Sense haver entrat encara a fons, qualsevol decret que no apunte a una escola bilingüe valencià-anglés (de castellà ja en mamen de sobres), farà curt. Però tenim un govern valencià a tres bandes, unes corts encara amb molta pudor, sense mitjans valencians ni públics ni privats, i prohibida la resta de possibilitats. Encara és aquesta la política de la qual eixim, i el franquisme governant-nos en funcions des de la meseta.
Sí, ens caldria major gosadia. Perquè si ‘ells’ tornen, no tindran mirament a passar el sunami feixista amb decrets, normes i lleis.