Ulisses20

L’expressió és de la meua sogra en veure la baixà de la Pastoreta, la maedéu que van trobar a Bétera, i ara festegen el set i el vuit de setembre, sobretot els menuts del poble, disfressats de pastors, reconeixement a un ofici gairebé perdut, malmés, castigat, encara més enguany, que la sequera és tan intensa i l’únic pastor amb el qual encara parle quan me’l trobe pel camp, es queixa amargament: no sabeu fins on patim la sequera, els pastors, i com hem de caminar les ovelles perquè puguen malmenjar. És de Gudar, l’home, però li agrada xerrar, quan troba algú que el deixa parlar sense pegues.

—A orri! —torna a exclamar la meua sogra.

L’única cosa que no va a orri, en aquesta processó són els polítics del pp, ordrenats darrere l’anda, saludant la gent, encara omnipresents en cada manifestació religiosa, uns beats perduts, embeguts, en canvi de mantenir els privilegis franquistes de tenir un lloc preeminent amb l’església. Sí, malgrat que l’ajuntament (governat per compromís) va decidir de separar el poder civil i religiós, al poble, els regidors del pp no volen perdre l’ocasió de saludar des del centre del carrer als curiosos que s’hi apleguen a veure’ls passar. Alcen el braç, saluden, somriuen, mudats, pentinats, ordenats, ara gratuïtament. Quan ells governaven, l’assistència era pagada amb diners públics!, cada processó cobraven, xa… Corrupció?, salari religiós?, dret de cuixa amb la maedéu?, aprofitats del cobrament públic?, ves a saber què pensaven ells, abans, o ara, que continuen reclamant d’eixir en processó, en aquesta de pastorets i pastoretes, també, com si ells, els polítics del pp, viviren en el trenta-nou, o el quaranta-ú, vencedors contra la llibertat, contra la democràcia, contra la resta de mortals que, ells no els consideren iguals, perquè la resat hem de ser desgraciats i desnonats de la seua protecció celestial i religiosa.

Caldria demanar al sinyor rector, Vicent, per què porta les mans en aquella posició com si anés encomanant-se al cel, o com si volgués mamprendre el vol, en un moment que la maedéu, la pastora, li fes el senyal amb el bastó de guiar les ovelles. Potser l’home prega perquè els del pp no li facen la col del seu protagonisme, no se li mengen l’ombra de la sotana, o potser prega perquè el cel siga més favorable a la pluja, i evite al desgraciat de Gúdar, aquell pastor d’ulls rojos i conversa llarga, d’haver de portar les ovelles quilòmetres enllà perquè puguen acabar amb una bona ració d’herba tendra. Sí, que ploga d’una vegada, i s’emporte la beator dels privilegis i les males arts de la política lligada a una església tan poc valenciana.

DCVB: 9. Anar o Estar en orri (Empordà, Vic, Tortosa, Bal.) o en orris (Barc., Tarr.) o a orri (val.): anar o estar de qualsevol manera, desordenadament, no gens bé; cast. desbaratado, en desorden. Lo seguent està en orri, doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 147). Per converses estich, ab tota la casa en orri!, Víct. Cat., Cayres 109. Remenant arreu y etzivant-ho tot en orris, Pons Auca 46. La taula no hi fa res que seguexi trabucada y les cadires en orri, Vilanova Obres, xi, 121. Endur-se’n o Tirar una cosa en orri o en orris: emportar-se-la de mala manera, fer-la desaparèixer, destruir-la o espatllar-la. Baldament s’ho endugués tot en orris!, Ruyra Parada 77. Anar en orri, un vaixell: navegar amb vent molt fort, però sobretot amb mar molt grossa, en què els cops de mar esbandeixen sovint la coberta (Barc.). «No deixeu els xiquets tan a orri»: no els deixeu tan amollats, sense mirament (Pego). «Eixe home no era tan a orri»: no era un qualsevol, tenia certa importància (Pego).