L’escola, a una pedrà!
A tres dies de començar el curs, la premsa parafeixista dispara. Contra què? Contra qui? La premsa extrema, aquella que encara no ha renunciat al franquisme i a l’herència de rèdits fàctics, acusa la conselleria d’educació dels valencians d’atemptar contra la llibertat en educació (!). Xa, justament ells, i l’església, i gran part de l’escola catòlica, reclamen llibertat? Però, quina?, quina llibertat voldrien els panxacontents, aquella banda de delinqüents que va ordir des de madrit una llei que sembla extreta del segle de la pedra, que atempta contra l’ètica i els drets de tothom a aprendre.
Si ahir l’equip del Conseller Marzà va explicar les millores aconseguides, malgrat el robatori al qual exposa els valencians el pp en funcions de madrit, malgrat els paradisos fiscals de menistres, les ambaixades d’escapularis i els luxes no declarats, la premsa ataca amb el greuge que significa “aprendre en valencià” —la llengua els supera, pobres—, aqueixa premsa que voldria a l’escola processons als patis, amb el crist i la dolorosa a l’entrepà de l’esmorzar. Troben que com ells encara no han baixat del burro franquista, el món, la resta del món que no som del requeté, hauríem de menjar de les seues mans, fer oració i agenollar-nos davant la pederastia, repartir estampetes i fer la comunió en comptes de claustres pedagògics. No han entés que els mestres no som clavaris, sinó responsables de l’educació, d’aprendre i ensenyar ciència i matemàtica, i per tant, de defugir la invitació a la cienciologia.
Sí, molta premsa escara ve de l’anís del mono, no del mono directe, i l’evolució els va deixar estacats entre el trenta-nou i el quaranta-cinc, quan es podien afusellar mestres gratuïtament. Troben que l’escola hauria de fer cas de lleis o menistres que, possiblement, foren els mediocres més grossos de l’europa dels últims dos segles, per dissenyar quina escola hauríem de tenir els valencians per continuar tenint-nos esclaus d’una espana corrupta i paranormal.