Abans de començar a escriure l’apunt d’avui, m’he posat al youtube la novena simfonia de Bruckner, que dirigeix Eugen Jochum, de la qual en parla Guillem Calaforra en un dels articles del llibre “So i silenci”. Però el llibre que comentaré és Signes antipersona (contra la poesia) de Josep J. Conill. Que conté textos gamberros d’Amadeu Viana i el mateix Guillem Calaforra.
El llibre editat a Tavernes també me’l va vendre l’impenitent Rafa Arnal en la trobada que va organitzar enguany l’Escola de Mestres AKOE a l’Institut Benlliure de València aquest juliol. Tant El professor Conill com el doctor Calaforra també eren assidus de l’Ateneu de Bétera sota el pseudònim de Societat de savis del coneixement o una cosa similar.
El llibre té un preàmbul d’Amadeu Viana, que ja comença pegant fort: «On els àngels no gosen posar-hi un peu, els cretins entren a cavall», dita o idea d’Alexander Pope, un inici d’entrada al poemari de Josep Joan Conill carregat d’ironia per traure patetisme o excés a segons quina literatura disfressada de poesia.
—Aquesta és la pàtria d’aquest llibre de Conill!, diu Viana, També diu que el llibre és un plaer, que fa venir ganes d’altres coses. Al remat, jo mateix em quede amb aquesta idea del preàmbul: «Sisplau, poetes, pensadors, no porteu l’angoixa. Porteu humor, àcid, satíric si voleu. I no us deixeu el pensament…»
Finalment, apunta Viana, es tracta d’establir contacte amb vida intel·ligent… però amb vida d’intel·ligent ací baix, no aneu a buscar-la més lluny, que ací ja tenim feina en trobar-ne, tant com escasseja.
I ara comença el poemari de Josep J. Conill, amb una cita de Wittgenstein…
“No hi ha més vers futur
que un vers sense futur:
abocador de trops irresponsables
on els cadàvers
dels mots immarcescibles
udolen com vells ídols capturats
en un cep per a llops
que en el crit reconeixen,
a contracor, la sua íntima arrel
convicta de barbàrie.
(continuarà)