He començat a llegir Òpera (1)
Confesse que no n’entenc gens, gens ni miqueta d’òpera. Però a través d’un home que acabe de conèixer, una mena de savi del coneixement, i l’oratòria, m’arriba un llibre que he afegit a la llista dels pendents de l’estiu, aquest serà el tercer en castellà (quina panxà). El llibre fa un recorregut per la història de l’Òpera, i per com em costa d’avançar, sembla que és una narrativa cantada, assajada per impactar com aquell cant que, segons que diu el primer capítol, cal anar a cercar a Florència, des d’on van començar a assenyalar amb el dit allò que encara no tenia nom, en l’òpera: com que em perdré uns quants dies en la seua lectura, he decidit d’apuntar-me tots els noms propis que van apareixen, totes les referències, perquè el meu analfabetisme musical siga compensat amb un índex de noms que són un coneixement més ample que no la música. Però a partir d’una certa edat, l’analfabetisme és difícil de corregir, així que voler recuperar tant de temps perdut fóra inútil: malgrat que la frase us puga semblar conservadora, cal saber-nos els límits. Jo ja voldria admirar-me d’aquella manera davant això o allò, o saber destriar una orquestra d’una altra, o un director d’un altre…
Sembla que això de l’òpera va començar a Itàlia, a través d’una cosa que es deia la Camerata Florentina. En això i en Monteverdi, sembla que hi ha un consens gros i longo per parlar dels orígens. Au, doncs, que la resta serà lectura i deixar passar uns quants dies d’agost, que també hi ha suficient consens per dir que és estiu, el ple de l’estiu.
Vespres de la festa a Bétera.