Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 10 de juny de 2016

Als valencians ens calen esdeveniments petits

Aquest és un apunt en resposta a un altre article ben escrit d’un amic, si és que podem dir-ne així dels alumnes que ara ja ens han depassat en intel·ligència, en traça i en projecció professional. El jove parla de València, possiblement de la ciutat, però també del país. Jo parle del país, possiblement de la ciutat.

Considere que els valencians som encara a mig camí. Que no estem acabats completament, que de cap manera no vull dir que siguem malparits, no exactament. Tenim i hem tingut gent ben noble, de molts segles ençà. No parle de poetes o arquitectes, o metges, o d’altres professionals d’una vàlua internacional de l’alçada del campanar, no. Parle de gent petita i anònima, també. Que han merescut l’adjectiu ‘valencià’ amb tots els ets i uts. Però en general, els valencians encara si comencem a eixir de l’ou, com qui diu, i encara no tenim una pell pròpia: ni política, ni econòmica, ni cultural, ni… Tant se val. Tenim diverses pells, però cap d’elles no configura una personalitat amb capacitat de decisió. Així que encara tenim molt de camí a fer per endavant. Moltíssim. Un camí ben lluny, el més lluny possible, de res que puga assemblar-se a grans esdeveniments, o a esdeveniments mitjans. Malgrat que puguem tenir capacitat o infrastructures per acollir-los. Ni pensar-ne de tirar per aquesta via, mentre queden tantes coses pendents. Entre més, tantes coses a recuperar i a aprendre. Aprendre dels països petits, extraordinàriament nòrdics, sí, però amb unes capacitats i uns valors en favor del medi, de l’educació, de les rutines, de la sostenibilitat, de la racionalització, de la sobrietat, que els valencians encara ni imaginem. Així que res d’esdeveniments grans, malgrat les temptacions, o les falses esperances que, en haver passat uns mesos de bondat, ja podem pensar a obrir la veda. Una mel de xurro!

Els valencians encara deixem massa papers per terra, o deixem les platges massa brutes els caps de setmana, o els carrers plens de pols, de pixum, d’això no és meu, o les muntanyes enrunades, o som sirollosos com si ens pensàrem amos, o no sabem guardar un espai net després d’una festa, o encara depenem massa de l’església, o encara massa d’una política colonial, o tenim l’esperit submís, o tenim massa abandonat el camp, o tenim desprotegida l’Horta, o sense recursos els paratges naturals, o bruta l’Albufera, o tenim una indústria de segona, o uns mitjans pocapena, o un índex lector del tres per cent, i un índex de cinema del 0%, o podríem continuar afegint una realitat de realitats que ens supera, pel que fa a comptar majories, o minories decisives. Perquè ni som cultes, ni formals, ni suficientment sobris per començar a llençar coets. Encara ens ompli un primitivisme atàvic, als valencians, així que res de pensar sinó en les petites coses que podem anar corregint per demostrar-nos de quina cosa podem ser capaços, sempre que comencem a ser, cadascú de nosaltres, a voler aprendre, a imitar en aquelles coses grans (de qualitat i d’esme), que ens poden ensenyar els altres.

I si encara hi ha ‘merenderos-tinglados-drassanes’ buits, abandonats, esgarrats o esgarriats, feu-los pagar als qui els van pensar per robar-nos. Però no penseu a imitar aquells corruptes, ni de pensament ni d’obra. Perquè necessitem petits detalls, almenys durant cent anys, que ens posen a primera línia de la civilització. Almenys de l’europea.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent