Ulisses20

Els beats han tret a passejar l’escola concertada. L’escola concertada en la seua majoria és beata. Que a València això vol dir una església contra la llengua, contra la igualtat, contra els drets dels valencians. Contra la llibertat d’expressió. Perquè malgrat que ara ells es passegen lliurement, no van dir res, però res de res, contra el tancament o la prohibició dels mitjans d’expressió valencians.

Sí, les escoles beates (la majoria de l’escola concertada) són de xafarranxo contra la política educativa de la conselleria d’educació que dirigeix Vicent Marzà. Atiats per l’església espanola en general, a mans d’uns impresentables de vella sotana, o a mans d’un arquebisbe valencià que podria figurar en el rècor guinnes de la NO evolució (ell precissament no ve del mono, ni de l’anís), i amplificats per mitjans de pandereta (trieu i remeneu), reclamen els privilegis que els va regalar el franquisme i els va consentir la Transició.

Els beats reclamen una llibertat de tria, d’elecció, de política en definitiva que, ells, no han consentit ni respectat mai. Des que van guanyar la guerra contra la llibertat i la democràcia de la República. S’emparen en els poders de l’església, l’obscurantisme, el fanatisme i la cienciologia per atiar foc i traure el cristo gros. Amb amenaces. Perquè d’això en saben l’hòstia i van a hòsties. Que no estan per hòsties.

Davant la Seu dels valencians, a la plaça de la marededéu, exhibint la riquesa insultant d’una església valenciana de molt de patrimoni i d’escassa intel·ligència. Però molt escassa. Tots aquests escapularis no van eixir al carrer quan ens prohibien la llengua, o els mitjans valencians, o es destinaven recursos públics a afers particulars del partit que es manifesta de bracet. No van eixir a reclamar els recursos que els seus dirigents del pp destinaven a festes, luxes, putiferis (sí, també n’hi havia afers sexuals, del follar i el llepar) i esdeveniments que tenien tan poc a veure amb la caritat o la justícia social.

La veritat, els beats no tenen mesura. No han tingut mai mesura pública: els beats es creuen amos, encara, dels carrers per on fa passar processons i rosaris (que són espais públics que els deixem tothom, si és que vénen amb humilitat. Però els beats, en la seua majoria, no són humils, ni prudents, ni empoderats per la ciència.

Aquesta manifestació de mestres i directors d’escoles catòliques que reclama avui igualtat, o més recursos per a l’escola —o potser és que demana sanitat per a tothom o més serveis socials?—, no va eixir durant els vint-i-quatre anys de govern d’un pp valencià campió del lladrocini, la ruïna o la desatenció… Ni encara és el moment que hagen denunciat la major corrupció política dels últims trenta anys, a València. Al contrari: ells mateix n’han menjat i begut a la mateixa taula. Fent la vista grossa a l’excés i l’abús, perquè els convenia i perquè departien amicalment.

La disbauxa de la visita del Papa va ser consentida, aplaudida i celebrada per l’escola catòlica, l’església valenciana, i l’aristocràcia política i corrupta del pp. Sense caritat ni queixa. Cap ni una.

Una majoria de l’escola concertada valenciana és catòlica. Bé, és el seu ideari i potser que no puguem dir, o no volem dir, res més ara mateix. És un ideari privat contra la llibertat del laïcisme, pagada en un setanta per cent amb diners públics. Però parlem-ne. D’acabar amb els privilegis d’una vegada. Posem-los límit. Termini. I impostos.

Una majoria de l’escola pública valenciana té l’obligació (encara en el segle XXI), d’oferir religió catòlica com a servei pagat íntegrament amb diner públic. Parlem-ne. Encara avui, d’aquesta concessió a l’església, de tenir l’església a dins l’escola com una obligació. En canvi que l’església es negue a participar de les obligacions democràtiques de la vida pública, en concret quan incompleix normatives pel que fa als usos d’una de les llengües oficials. O quan incompleix obligacions tributàries del patrimoni, o d’altres obligacions que m’estalvie de denunciar. Parlem-ne de privilegis. O demanem als mitjans que els esbomben amb aital afany o submissió. Però a quins mitjans?

Si l’església vol batalla, oferim-la. Diguem-ne prou i juguem tothom amb igualtat. Amb transparència. Amb equitat. Sense la mentida, la falsedat i la conveniència política. Sense la desigualtat que els empara, ni els paradisos (fiscals i celestials) que els paga.