És primavera cada dimarts
Els iaios eren en un dels envelats del riu, però els havien convidat a presentar la història del seu moviment en un altre envelat: a tocar de l’escenari principal, a sota del pont CalatraveTelaClave. Arriben esbufegant i justets de temps. Quaranta-cinc minuts de veu per explicar setanta anys d’història. És això que els havien donat, als membres eterns i incombustibles del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular del País Valencià. I ves que s’han dit titoaes en els quatre o cinc congressos que hi ha hagut en aquesta fira. Però aquests iaios només tenien tres quarts per explicar la seua vida i la seua escola. Roser Santolària, Ferran Zurriaga, Adela Costa, i la jove Xusa (MariaJesús mestra de filosofia a Godella, Horta Nord), havien d’explicar la trascendència del seu moviment, encara ben viu al nostre país. Els quinze minuts de Roser pagaven els tres dies de PrimaveraEducativa. Aquell coratge de mestra és d’una exquisidesa que només guarden els perfums inimitables, els flascons d’or. Roser és el Vellocí de la pedagogia valenciana. Són els nostres pares de la gran pedagogia, sens dubte, si considerem que Carles Salvador, Porcar, Soler i Godes, eren els iaios. I cada dimarts es reuneixen a València, malgrat que passen els setanta anys, o més encara, cada dimarts fam Primavera a l’Octubre, sobre l’escola i les tècniques Freinet tan presents i necessàries, avui. Roser Santolària hauria de passar per cada escola d’aquest país, per parlar amb tots i cadascun dels claustres valencians: de l’escola infantil a la universitat, per obrir el meló de les essències d’un mestre amb ànima. “Topar amb Freinet i les seues tècniques és una de les millors coses que m’han passat en la vida”, diu Roser mentre mira l’auditori (trenta mestres escassos) i ens convida a l’assemblea, al repte de la setmana, a posar els alumnes com a objectiu principal, a animar la creativitat, la decència, l’honestedat pedagògica, la llibertat… Ferran Zurriaga va parlar de Francesc Ibernon i les invariables, de la necessitat que cap mestre treballe individualment, “pobre d’aquell mestre que no sàpia treballar en equip”, i de la necessitat de formar-nos com un cos únic (!). Sobretot de formar millor els mestres, una cosa que fa cinquanta anys que reclamem a qui podia haver orientat millor al formació dels mestres en aquell moment de la Transició de traïció.
Un cap de setmana boig, no sé quantes vegades he vist el conseller Vicent Marzà en congressos, inauguracions, ponències, premis, activitats, que caldrà posar-lo a remull perquè demà puga respirar tranquil, si és que aquest país té mai descans, amb tanta cosa com li va en contra… Per exemple, sabeu quantes hores dedicarà TV3 a això d’un autobús de jugadors pels carrers de la ciutat? Sabeu quantes n’ha dedicat a l’escola dels valencians? Si és que nosaltres mateix som l’enemic i la contraescola.
Companys i sinyors honorables de la conselleria, malgrat els detalls i els millorables, per molts anys!