Ulisses20

Fer 10 anys i confessar-ho, o dir-ho públicament, o reconèixer-ho davant l’altre, davant 1.500 mestres, que no són pocs. Això és el que va fer anit la cooperativa d’educació AKOE, integrada per nou cooperatives d’ensenyament. Un camí de deu anys que ha farcit activitat, encontres, debat i formació de mestres. Hem compartit experiències, però sobretot hem oferit formació. Necessària sempre per als mestres. per als mestres bons. Anit disposàvem de la sala gran del Palau de les Arts de València. El convidat especial va ser el mestre Francesco Tonucci, un referent en els anys vuitanta i noranta del segle XX. Tonucci ens va fer un relat d’un mestre gran —ell assegura que només té seixanta anys, però nosaltres li’n posem més, d’edat, vuitanta o noranta, pel cap baix—, i ens va deixar dues idees, màxim tres, cap d’elles nova ni innovadora. Però, ah, només aquest homenot de barba blanca que sembla un pare Noël és capaç d’aplegar tants mestres en un cau d’escales. Sí, ja ho sé, les idees: que escoltem els xiquets, tots els xiquets; que no els posem deures amb l’excusa de suplir les mancances i els buits que deixa l’escola, i que calen mestres bons. De tot plegat, això últim ja ho proclamava el professor Gonçal Anaya amb major discurs, més intens i més profund, i Gonçal també tenia una barba blanca menys semblant al pare Noël que vol ser aquell italià d’Itàlia, però més republicana i més més. Ara, Tonucci no va deixar-nos de presentar o convidar mestres de vell, mestre grans com ara Lodi i Millani, aquests sí autèntics animals d’aula i d’escola compromesa, o Bruner… Amb tot, aquesta cerimònia dels deu anys d’Akoe educació que va coordinar el seu director, JoseManuel Campo, va ser àgil, fresca i intel·ligent: vam començar amb Bertomeu, Carles i Marcel el marcià, que també van tancar amb un regal de llibre al mestre. Akoe va regalar a l’auditori la xerrada de Tonucci; Encarna Cuenca, presidenta del Consell Escolar valencià, ens va regalar un poema; Miquel Soler, secretari autonòmic d’educació, ens va regalar l’oïda, a les escoles cooperatives, tothom regalava alguna cosa, davant aquell auditori d’escales i graons i escalons que no s’acaben mai… Que ens van posar verdes les orelles, verdes com una metàfora d’orelles i oïdes i akoés

Deu anys són uns quants anys, només, un temps jove per fer grans avaluacions de res… Ja direm més coses en fer-ne quinze o vint o cent, si és que en fem tants tots plegats. O desplegats, ves a saber cap a on pegarà l’escola durant la resta del segle.