Ulisses20

Això d’anit, de la nit de dissabte 23 d’abril, dia de Sant Jordi, jorn de llibres i roses, de Trobada d’escoles, de cercaviles i manifestacions que volen recuperar la identitat dels valencians, entre més recuperar TV3, RTVV i IB3, de recuperar la normalitat de la llengua, de poder convidar músics valencians per als escenaris de la ciutat o dels pobles, de tornar a ser un poble normal, va simbolitzar una gran metàfora. Una nit que recordarem a l’escola com una nit especial i extraordinària dins la història dels nostres 40 anys de servei al país, als valencians, a tanta gent que ens ha fet costat i ens ha demostrat confiança durant tant de temps. I ves que, en principi, a l’equip directiu vam tenir dubtes a participar de l’entusiasme que ens volia transmetre el mestre Ferran Aleixandre, director del cor de l’escola i del cor del Micalet, ànima sens dubte d’aquest projecte de participar de l’homenatge a València amb els xiquets del cor acompanyant Llach, que el país sencer (hi havia gent de tot arreu i milers que no van poder accedir per les normatives d’accés i d’aforament), retia a la cultura, a la ciutat, a la dignitat dels valencians. Però va poder més l’entusiasme de Ferran i la posterior gran acollida dels pares del cor que els dubtes: per res no volien perdre’s cantar amb Lluís Llach, els pares, cantar amb Llach -deien- és un honor, perquè ell és també un símbol valencià de tots els temps.

No han passat vint-i-quatre hores i encara tenim el nervi al cos, les tres hores que els xiquets -i els pares- van aguantar a la graderia esperant la seua actuació, les anades i vingudes de Ferran perquè tot anés rodat, passant aigua als xiquets, responent mil vegades aquella pregunta ‘Ja actuem?’ Quant falta, Ferran?’ I ell que havia de dir, cada vegada: ‘deu minuts’, ‘cinc minuts’ i després tornava ‘deu minuts’, i els xiquets sense enfadar-se hi tornaven: quant queda, Ferran? A més hi havia una dificultat tècnica de consideració: no seríem a l’escenari, que no cabíem tots, així que ens hauríem d’acomodar a les condicions d’una realitat complexa: el mestre Ferran seria l’únic que aniria sonoritzat amb una petaca, perquè els cors serien a una distància considerable d’on era l’escenari principal i Lluís Llach, així que els cors haurien de seguir Ferran i no allò que escoltaven un segon després que eixia pels altaveus; a més, els equilibris físics del nostre director musical damunt aquelles cadires de la plaça -veieu als vídeos quins exercicis no havia de fer- tot va ser poc i res davant l’emoció, la dificultat, el neguit, la paciència, i un resultat final que ara sí serà dins el cor i es cor de l’escolagavina durant molts anys. I això que no parlem de com, el mestre Ferran, va anar lliurant a cada família el seu fill, un a un, passada la mitjanit al carrer Xàtiva, ja fora de la plaça. Perquè vam viure una nit única. Per molts anys. Per València, País Valencià. Gràcies.