Ulisses20

Ací hi ha uns xiquets que pasten. Hi ha les mans a dins la safa i una pasta que després es convertirà en una coca. Però com?, que perdeu el temps, en comptes de llegir i escriure i ensenyar allò que és important? Ui, el conte sí que ha canviat.

S’ha estès la moda de convidar les famílies que cerquen escola per als seus fills a una jornada de portes obertes. Com si cada dia, l’escola no obrís les portes de bat a bat, als xiquets, a les famílies, als mestres… A Finlàndia ho fan cada dia, allà és obligat de tenir unes cadires al final de l’aula per si cap jubilat o veí o ànima perduda, vol passar a veure què fan els mestres amb els xiquets. Au, tots convidats a veure què fem, obrim les portes de par en par i ensenyem l’escola. N’hi ha qui convida a berenar, n’hi ha que ho fa llarg o més curt, o n’hi ha qui explica el sentit de l’escola. El sentit de l’escola: vet ací, la pregunta que els podríem fer avui, als pares. Nosaltres sembla que ballarem, aquesta vesprada, durant dues hores de portes obertes, però no els farem pastar, als pares nous, ni cantar. Nosaltres ballarem. I ens preguntarem què busquem en una escola, què li demanem a l’escola dels nostres fills, quines són les coses que ens agradaria de veure, quines són les tres coses imprescindibles o quines són les tres impossibles… Si tots plegats no anem a ritme, mestres, família i xiquets, com caram trobarem què volem plegats! Avui, nosaltres també ens hem afegit a la moda de les portes obertes. Sembla que si no fas portes obertes, uii, és que vols amagar alguna cosa, que potser et fa mandra ensenyar l’escola, o ves a saber què…

Així que aquesta vesprada obrirem totes les portes, totes. Per cert, sabeu quantes en tenim? I quants portes n’hi ha en una escola?