Ulisses20

En la vida cal triar sovint. Una majoria de moridors ho fem cada dia. De vegades són ximpleries, en realitat, la major part del temps. Unes altres vegades decidim coses importants. Qüestions decisives. N’hi ha ocasions que la nostra tria és molt encertada, encertada, o escassament encertada. Els valencians vam haver de decidir-nos no poques vegades entre la ciutat o el polític que la governaria. Durant més de vint anys vam decidir-nos pel polític. En canvi de malmetre la ciutat, els seus veïns, els serveis que els oferien, en detriment del tracte als funcionaris, de la dignitat, en canvi de la pobresa cultural i educativa. Però eren les nostres decisions, que vist allò que va destapant-se —molts ja anunciàvem que passaria, malgrat que els jutges no volien mirar—, es comprova com de transcendent era la nostra tria.

Després va arribar el saqueig. O potser el saqueig va començar en aquell primer moment. Per què ens hauríem d’estranyar? El robatori convuls, les manotades als calaixos, els paradisos fiscals, els luxes, la despesa supèrflua sense contemplació, sense límits. Com ho podem saber tot? No podem. No ho sabrem.

L’animal polític amb aqueixa connotació superba, ‘jo abans de res’, ‘jo sóc la ciutat’ ‘jo i aquest balcó meu’ i coses d’aqueix estil, no entén que ningú puga demanar-li comptes; ni la majoria, ni la minoria, ningú. ‘A mi?’ es demana l’animal polític convençut que ell és per damunt del bé de déu i del temps que puga durar la civilització sencera. No ha nascut ningú de dona que puga no ja retraure-li, sinó preguntar-li per què, què? o com és que? De cap de les maneres. L’animal polític és una bèstia d’un altre món, és per damunt dels mortals, viu per damunt de vius i de morts i s’hi comporta amb modos que corresponen al seu tarannà únic. És un dictador, és veritat, però aqueix sembla el mal menor.

Un home culte, llegit, fins i tot sense gaire universitat, sap que és la humilitat, l’educació, el coneixement, fins i tot la lectura de llibres. És un il·lustrat. Fins i tot una il·lustrada (ara és moda asexuar les llengües). Però aquest no és el cas. No és el cas valencià dels últims setanta anys, aproximadament, pel que fa al respecte o l’empatia. No ha sigut el cas dels últims vint-i-quatre anys de govern popular.

Però aquestes setmanes hi ha una trencadissa de mobles, es rompen parelles, se separen matrimonis, n’hi ha que acusa, qui trau gravacions, proves, documents: tots contra tots davant l’espectacle de vergonya que, sembla, ha sigut l’Ajuntament de València davant el món. El món civilitzat i llegit, naturalment. Una vergonya que dura tres dècades, que no és poc de temps.

La resposta fóra clara, en un cas de normalitat democràtica. A l’europea i fins i tot a l’anglesa. En canvi, el nostre animal polític, ella, passar comptes?, explicar res?, justificar tanta indecència? Per què? Davant de qui?

—Què s’hauran pensat els ninots?, una falla?, cent falles? tots els fallers de l’univers? Cap valencià visitant de l’Octubre centre de cultura?, que jo (vull dir, ella), haja de parlar com una persona responsable dels meus actes?, si no ho he sigut (ho ha sigut) mai?

L’home, sí, l’home és un animal social i curiós. Però, dissortadament, a tothom no li ha valgut igualment aquesta cita d’Einstein —no tenia cap talent especial, però com era de curiós! I dubtem que l’animal polític pogués entendre què volia dir aquell científic, amb curiós, home o social. Fins i tot que pogués entendre que llegís ciència per entendre la cultura.

Així que la vida, dissortadament, és una tria contínua. València o Rita.