Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Sense escrúpols: Rus

La terra de lladres del pp, valencinament parlant. La terra de lladres. Una terra ufana, fèrtil a calbots i bastonades, bonhomiosa i càndida. Si com diu Enric Iborra, Txèkhov s’acarnissa en els seus contes amb els funcionaris, ací a València hagués xalat la gana, amb els polítics. I amb els funcionaris. Fins i tot amb els mestres. Hagués escrit, per exemple, ‘La mort d’en Rus’, un conte que explicaria un fet banal, estúpid, d’un homenic baix, ample d’esquena i de panxa, però curt de cames, ara, bocamoll, de llenguota ràpida i esmolada, malgrat que torpe, il·limitadament torpe: ‘xampany i dones’, va dir el pobre polític mentre era presidentot dels valencians de València; naturalment, ho va dir equivocat, en realitat volia dir ‘xampany i putes’, abans que algú l’hagués agafat del panxamen i l’hagués frenat amb una altra frase impagable: què farem amb Rita, Alfonso?, sí, Txèkhov hagués suat l’aixella amb aquests esternuts impropis d’un home de rang, un alt funcionari polític, el més alt dels baixets potser, perquè el lladrocini contra els valencians no era en allò material, no, a quin sant de sants no es voldria penjar ara, Moisés Rus, que es pensava en poder de les taules de la llei, les de déu i les del dimoni, tants anys intocable pels seus i pels nostres. No, Sant Rus no es disculparà de res, aquest no és el seu estil, malgrat que badava, bavejava, coixejava, quan venia algú d’espana que representava que era de major rang, d’espana, sí, els ulls, la boca, les orelles fins i tot, es movien de bufó, en Rus, que deixava el cap més baix (això per ell era un esforç mínim), perquè l’altre se’n rentés les mans, els dits, el riure de robar o del que fos; ell, que havia sigut un crac, un number-one a cases de dones, de xampany i dones com ell anomenava, que llepava a cor com un amo, com un llauro de primera, com un marxaor de Pelai, ara havia perdut els estreps i la protecció anal. Quina bestiesa, per l’amor de Déu, sí, rebaixar així un home, públicament, a l’alçada d’un rastell, d’un tros de la plaça Manises, al nivell d’un xofer de cotxe oficial, Rus parrús, Rus Tramús, Rus confús, no sap no toca no endevina qui l’ha pogut trair d’aquella vilesa, qui l’ha venut a esquenes dels seus, com l’han pogut abandonar, no solament l’audiència, els milers i milers i milers de valencians que l’havien banyat en or, l’havien posat damunt un aparador d’aquells de colors i formes del remordiment més tronat, i hi deixaven ciris encesos, donacions, gojos escrits en papers de seda perquè ell els pogués recitar mentre llepava, enculava, ficava cap i tot en aquelles nits de xampany i dones.

No, el pitjor per als valencians no eren els diners robats, o els contractes, o negocis o vendes o compres o ves a saber què, no. El pitjor era el grau d’intel·ligència que ens representava, als valencians, la quantitat de lectures, saviesa i estudi que demostrem els valencians al món, cada colp que aquests funcionaris, frares o bisbots, escapularis de la pitjor llenya, graven al foc i a la pedra per segles i segles, que som terra de lladres. Sense escrúpols ni perdó.

 

Per cert, fa unes hores que han amollat Rus al carrer. N’hi ha més al carrer que dins, de lladres i corruptes del pp, molts més. El tresorer en va nomenar centenars que van lliures i en llibertat per governar encara més terra de lladres: funcionaris de got i ganivet. Escapularis. Franquistes en la seua majoria. O venuts a empreses d’energia, a banquers, a reiots de paradisos fiscals, sense escrúpols tots i cadascú.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent