hospital de Llíria, capítol1
De primer, el temps. El temps d’aquest capítol és important per apamar el grau de neguit i torbació, quan un petit accident desvia allò que havies pensat que faries. Hem arribat a l’hospital de Llíria a un quart de set de la vesprà i hem eixit a tres quarts d’onze. Ja sé que no volíem anar-hi, a Llíria, que potser l’Arnau de Vilanova, el nostre hospital de referència a la ciutat, ens hagués fet més paper, però la primera decisió ha sigut aquesta, fem comarca, va, a veure com funciona aquest hospital comarcal. Naturalment que hem fet comarca.
En arribar i fer la fitxa d’entrada ens han convidat a passar a la sala on hi havia ja una trentena de persones, entre pacients i acompanyats. En quinze minuts ens han demanat a la sala de ‘triatge’. Sembla que en els nous protocols d’atenció hospitalària, és la sala que determinarà els següents passos. Ens ha rebut una infermera que ha apuntat el nom de la meua dona —la meua dona era la pacient, i li ha preguntat què tenia. Li ha demanat si era al·lèrgica i de sobte ha entrat algú demanant per la infermera. M’he quedat sorprés, que es pogués interrompre d’aquella manera mentre un pacient informa què té. La sorpresa ha augmentat quan la infermera ha abandonat la consulta sense dir-nos res i ha acompanyat la persona que la demanava. Ens hem quedat sols i ens hem mirat. En uns minuts ha entrat una segona persona, ara jo no sé dir si era auxiliar o infermera o metgessa, perquè tothom allà va amb bata blanca. Ens ha demanat si ens havien atés, ha mirat l’ordinador i ha tret una mena de braçal de paper identificatiu de la pacient, ha tornat a demanar si era al·lèrgica a cap medicament i, després de respondre, ha afegit un distintiu al braçal. Aquesta persona també ha abandonat la sala i, tres minuts després, ha entrat una tercera persona, ha mirat l’ordinador, ha dit que ja estava tot, que ara calia tornar a la sala d’espera i ja ens avisarien. Cap de les tres persones no ha mirat el peu de la meua dona, el turmell ja tenia el volum d’una mandarina. I creixia cap a la grandària d’una taronja nàvel. Hem tornat a la sala d’espera i ens hem mirat, sorpresos de com de ràpid i d’intermitent anava tot. Segons que m’ha explicat Empar, que és del ram hospitalari, màster en processos de gestió, esdeveniments adversos i millora per l’atenció, ara ja se suposa que sabien què tenia i qui l’havia d’atendre. Per exemple, ja saben que no li fa mal la panxa, ni el nas, que només té el peu malament, encara que ningú no li l’ha mirat, així que caldrà esperar perquè ens facen una placa.
Tres hores! No sabíem que calien tres hores per decidir enviar-nos a fer la placa. Durant les tres hores, sense llibres, ni wifi, ni connexió 3G —movistar també caldria que passés a l’UVI, pel robatori de preus i serveis. Ens han cridat els primers, però hem sigut els últims a ser atesos. No passa res, no passa res, anava dient-me. Les coses van així a Llíria, als peus de Sant Miquel. Després que ens han fet la placa ens han tornat a enviar a la sala d’espera. Mitja hora després ha passat un altre grup a fer-se plaques, Com que teníem temps i no havia agafat els llibres, observava qui entrava, quin aspecte feia, de quina cosa es podia queixar o patir… En efecte, almenys n’hi havia quatre o cinc pacients amb símptomes semblants: coixera, crosses, cadira de rodes… cap no semblava més greu que el nostre cas, a primera vista, que apuntava a fissura, per l’aspecte del turmell.
Per sort, han començat a cridar els pacients a les diferents sales on atenien els metges. Nyas, ens han cridat els últims, quan ja havien passat tots els del nostre grup i els del segon grup, que havien arribat molt més tard que nosaltres. Aleshores ja havia posat un full de queixa, per demanar els criteris d’atenció en casos semblants. En aquell moment m’han dit si em pensava que allò era una carnisseria, que un agafa torn. JO he pensat què tenien en contra de les carnisseries, però no ho he dit. Quan feia quatre hores que érem a l’hospital ens han cridat perquè ens visités el metge. Era una metgessa internista, que ha mirat el turmell de la meua dona —la primera vegada quatre hores després que havíem entrat a l’hospital— i ha començat a prémer per averiguar com era el dolor. De colp ha tornat a la seua taula i ha consultat l’ordinador.
—Tinc ací la placa, no crec que n’hi haja res de trencat, però vull confirmar-ho amb el trauma.
El trauma no hi era, així que ha agafat el telèfon i ha marcat.
—Si, la placa de la dona del turmell… si… Confirmat?, no hi ha res de trencat?
Ens ha mirat i ens ha dit, no hi ha res de trencat. Millor. De colp entra una altra persona a la consulta, sense avisar, i amolla: doctora, et demanen a laboratori. Jo dic, no és possible, una altra vegada, no. Impossible. Però m’he equivocat. La doctora se n’ha anat, no sabem on, i ens hem tornat a quedar sols, a la consulta, com havia passat feia gairebé quatre hores a la sala de triatge. Definitivament no teníem sort, en aquesta primera visita a l’hospital de Llíria. Però la salut no és una qüestió de sort, ni l’atenció sanitària tampoc. Esperem-ho. Per cert, com sabem que la placa que consultava a l’ordinador la metgessa corresponia al peu correcte? I a quina distància era el trauma? Era a l’hospital o era a casa?
Quan la metgessa ha tornat ens ha donat unes quantes indicacions, ha tornat a escriure a l’ordinador i ens ha demanat que l’acompanyàrem. Després ens ha indicat que ens quedàrem en aquell lloc exacte, ens ha lliurat un full i ha dit que farien un benatge compressiu, aleshores ha tornat a desaparèixer. En aquell moment arriba una altra infermera i ens pregunta què fem allà, i nosaltres «que ens ha indicat la metgessa que ens esperàrem que havia de posar-nos allò». De cap manera, diu la infermera, no poden esperar-se ací, vagen a la sala d’espera. No!, responc. No?, se sorprén la infermera. D’ací no em moc si no m’ho diu la metgessa. Ja fa quatre hores que esperem i jo no torne en aquella sala si ella no m’ho indica. Torna la metgessa i ens diu que sí, que hem de tornar a la sala d’espera. Au, paciència i cap allà que falta gent i turmells en forma de magrana.
Ens plantem abans d’arribar a la sala d’espera on comença el passadís de l’atenció. La metgessa que sembla que ha descobert el nostre malestar torna amb uns papers i ens torna a repetir que ara ens cridaran per posar-nos la bena, que no patim. Li demanem si podem tenir una còpia de la placa. Com?, de la placa? La placa és a l’ordinador. Però podem tenir una còpia? És que ara tinc molts pacients a atendre i no puc fer-los una còpia. La poden demanar al seu metge de capçalera. Sense la placa ni la còpia, passen deu minuts i ens diuen que passem a la sala de guixos (no cal dir que tots els anuncis, crides, clams i crits són sempre en castellà, sempre, com si a Llíria no entenguérem ‘els familiars de’ en comptes de ‘los familiares de…’ Una ruïna lingüística contra la salut dels valencians, xa.
Tornem a entrar en aquell passadís i demanem on és la sala dels guixos, ens ho indiquen de no bones maneres. En aquell moment, per les cares que fem i les coses que passen, em sembla que tenim tot l’hospital en contra. Si mai ens passa res, serà millor que no ens reconeguen. Quan arribem a la sala del guix, ens espera aquella infermera que no volia que ens esperàrem allà on ens havia indicat la metgessa. Demana que la meua dona passe a la llitera. Ho fa dificultosament, amb la magrana i el turmell, i aleshores ella esclata: entre les dues infermeres, la meua dona i la titular de l’hospital, hi ha un duel sobre si allò és o no un benatge compressiu i funcional, ja som gairebé cinc hores i no sé si queda paciència per driblar què passarà: no us ho creureu, que no, però mentre aquella dona infermera va posant-li la bena per cobrir el turmell-magrana, entra una altra persona que interromp la faena i demana a la infermera si pot eixir. Com?, com?… La meua dona esclata, exigeix allò que li ha ordenat la metgessa, la infermera li diu que és justament això que va fent, que no que no, que diu la meua dona, done’m el paper, reclama la infermera titular, ni pensar-ho, diu la meua dona, què??, demane-li’l a la metgessa… Apareix una altra infermera, o auxiliar o ves a saber, que vol agafar la cadira de la meua dona, li dic que no, que ja ho faré jo, eixim, a l’altra banda de l’eixida n’hi ha cinc persones de l’hospital xerrant, però ningú no ens obri la porta de vidre perquè puguem passar, segur que xarren de coses molt interessants, la meua dona porta la cama en alt per endavant, apunt per xocar contra el vidre… En aquell moment gire, sort que gire i agafe l’eixida d’ambulàncies. Ací les portes són automàtiques i no hi ha cap perill d’accident. Arribem al cotxe, són les onze de la nit, o gairebé… Jo encara havia de portar les taronges a l’escola, el cotxe és ple de taronges, i aquella nit la meua dona havia d’acabar una presentació sobre la qualitat i l’atenció en els hospitals valencians. Sí, hi ha diumenges que fins i tot el futbol és una benedicció. I la salut. Sobretot, la salut.