El cervell de canari del menistre Montoro
Els valencians ni tenim cona de porc ni som gripaus de la fauna ibèrica, malgrat que a Madrit pensen que podem aguantar el càstig que la política espanola ens ha adjudicat com una plaga bíblica. N’hi haurà un dia que no només ens queixarem, que haurem pegat a fugir farts de la mediocritat que ha assaltat les nostres cases. De quina cosa ens queixem els valencians, es demana el menistre d’economia, un home que és una metàfora d’animal, ja trieu si tito, ànec o porc: ens queixem, d’una realitat que vostés, a madrit, han dissenyat contra nosaltres amb mala fel i mala llet. Ens queixem si ens roben, senyor menistre, i vostés ho fan cada dia, ves per què ens queixem: ens roben l’escola, que s’emporten els recursos dels nostres alumnes per destinar-los a tots els alumnes d’espana, madrit, extremadura, castella, mentre els nostres es queden amb un pam de nas. Ens queixem que els nostres hospitals patesquen de cotó, de tisores, de pinzes quirúrgiques, de mínims per atendre, mentre els seus malalts espanols, els de madrit, extremadura, castella o múrcia, tenen els recursos que els malalts valencians no tenim. Ens queixem de l’insult que significa tenir una via, una de sola, per arribar a Europa, lenta, torpe, espanola, ens queixem de no tenir un transport de trens professional via a Europa, ni unes rodalies dignes, mentre vostés els espanols de madrit castella extremadura o albacete llancen milions en vies ruïnoses, vies que paguem els valencians. Ens queixem dels clots en els camins rurals, de les desfeta de l’arquitectura, de l’abandonament del patrimoni valencià, de la manca de recursos per atendre allò bàsic i allò que vostés sí, vostés, menistrot, vostés sí que destinen a luxes que els valencians no tenim: ho sap que n’hi ha escoles de necessitats educatives que no han cobrat fa sis mesos?, ho sap que vam haver d’abandonar les brigades de muntanya, els bombers forestals, perquè no teníem recursos, ho sap que tenim un índex d’ocupació pública molt menor que la que vostés destinen a almoïnes…, ho sap que l’abandonament del camp valencià és fruit de l’ofeg econòmic de la política espanola, que ha primat furtar que invertir, robar que protegir, saquejar que innovar? Ho sap fins al punt que van legalitzar el robatori amb lleis que protegien més els madrilenys extremenys o castellans, aquests sí espanols, que no els valencians. De quina cosa ens queixem? Ara li diré el nom del porc si no el coneix: ens queixem que encara ens queixem solament, i que no tenim suficient majoria per declarar la independència fiscal, econòmica, per tenir una hisenda pròpia, per gestionar els nostres recursos. Ens queixem que només ens queixem, en canvi de dir-los “prou”, els valencians no som menys que vostés, no ho hauríem de ser, però necessitem escampar aquesta realitat que vostés amaguen a la majoria de valencians, per això ens han prohibit els mitjans, perquè no ho expliquem, per això no tenim manera d’anar dient com és la realitat espanola que ataca directament els valencians fa més de cent anys, sense vergonya els últims trenta, que damunt tenen la cara de preguntar-nos per què, per què ens queixem de no tenir, de no poder, de no respirar: és això mateix, ens queixem que no podem respirar per ofeg econòmic que madrit-espana ens provoca… I molts milers comencem a escampar la queixa perquè d’altres milers de valencians se n’adonen que amb espana no anem enlloc. NI volem anar-hi més.
Ens queixem que els cervells del canari governen des de la mediocritat, que al remat es tradueix en un deute històric de vassallatge submissió i jerarquia. Nosaltres els valencians no som criats, que és com vosté i tots els que han governat com vosté, ens tracten, criats d’una espana on, pel fet de ser de madrit extremadura castella albacete, tenen drets sobre els nostres diners. I quan vostés acaben de menjar, de dinar al plat, de fer-se les postres, els dolços, el café i ves a saber, només aleshores ens criden per venir a recollir les molles. Ves com és allò que vostés en diuen solidaritat entre els pobles. Aqueixa solidaritat, menistrot, que nosaltres li diem saqueig.
De quina cosa ens queixem, els valencians, menistrot? I vosté, cervellot que no ho sap, sap quantes potes són ‘sent’ un porc?
Benvolgut Dasí, tot i ser català, segueixo les seves cròniques, que m’ajuden a anar estant més al dia del que passa a l’estimat País Valencià. Avui me n’ha sorprès un detall: quina mal us han fet els pobres canaris, per ser comparats amb un personatge tan repugnant com el ministre Montoro ?
Benvolgut Josep, no pense que no ho havia pensat, això. Sobretot perquè Vicent, el meu sogre, s’hi dedicava a criar-ne, de canaris, i en tenia que refilaven que feia goig, en regalava a amics i a coneguts, perquè tenia mà a fer-los cantar, però crec que no em va vendre mai cap. Ara, ma mare feia ús de la frase, cervellet de canari, per referir-se a algú que tenia tan prim el seny com el pensament… També quan la torbava amb quina cosa soparíem, i ella em volia traure ràpidament de damunt. És veritat que, de cervellets de canari, no n’he menjats mai, però de corder, ai, eren bons, boníssims. Ara no sé si ho faria, sap, menjar cap cervell… En tot cas, gràcies pel comentari.