Ulisses20

Ahir vam deixar compromés el primer capítol de la festa a Bétera, un intent de definir com volem la festa i quin preu estem disposats a pagar per ella, en una situació de crisi econòmica i moral. Podríem començar per proposar de llegir, perquè la cultura no ens farà lliures (Galileu o Lorca ves si van pagar ben cara tanta formació), però ens ajudarà a definir mínims, allò bàsic, elements imprescindibles: els límits i les identitats: per això caldria tornar a llegir dos magnífics articles sobre la festa: l’un d’Antoni Marzo, les alfàbegues i el jardí d’Adonis, i un altre de Gustau Barba, que féu una petita aproximació-comparació de la nostra festa i la festa d’Arenys. Això, partint del primer dels consensos: l’alfàbega és l’element principal de la festa major a Bétera, per tant caldria reivindicar-ne un major culte, que vol dir cura, atenció i presència durant les festes, i no solament el dia de la rodà. I si és el retor el primer que encengué la guerra, negant-se a tenir-ne cura de les alfàbegues dipositades a l’església, que tampoc no les volia regar, per què nosaltres li les hauríem de regalar tan gratuïtament? Potser que amb el canvi de personatge, les coses es facen d’una altra manera, fins i tot penseu a passar les alfàbegues per davant l’església aquell dia i prou (no fóra la primera vegada), ja convindrem que fem després: i ací ja parlem de mètode, que vol dir, com fóra millor que decidim què, doncs fent participar tothom de la festa: no és un acte col·lectiu, lúdic, de rauxa i diversió, doncs comencem per entrenar els veïns a decidir què volem i com, i després triarem la millor de les propostes. Ja podem organitzar un concurs d’idees per començar a innovar noves maneres. Pel que fa a l’alfàbega, Martí Domínguez ja en parlà abastament, hi ha la rodà, però abans el cultiu i l’hort que són principals, i el quinze d’agost és un jorn esplèndid, pel que fa al dia i la nit. Hem perdut la partida de pilota, que ara sembla irreparable a tot el país, però a curt termini només. Vaja que el quinze és el pal de paller sobre el qual fer rodar la vuitava.

Si hem començat la casa per la teulada, enlloc de debatre el sentit general de la festa, és per assegurar una mica de sal. Vaja, els valencians hem passat d’una dictadura que ens segà la festa i la manera de viure-la, amb tot de personatges propis de la calamitat, després per una transició tan trista com farcida de torpesa, fins arribar a la banalitat d’una política d’idiotes i corruptes que decidien què i com perquè es pensaven papots amos de l’eternitat. Vam passar directament a l’excés sense poder recompondre, ni aprendre ni comprendre. Sort que sempre n’hi ha alternatives. En té la política i el lladrocini, així que la festa amb major raó. Però les alternatives demanen intel·ligència, que les coses, fins i tot en festes, no són mai senzilles.

Polèmica 1: deures festius: què voleu els joves, va? La festa va lligada al treball; el treball necessita la festa (ací potser que trobem el segon consens): aleshores, què pensarà el jovent, aquest segment de la població important en la vida festiva del poble, si més del 55% es troba sense ocupació ni futur ni estudi gran part de l’any?, quin serà l’esperit amb el qual viurà la festa major de Bétera, un col·lectiu que paga els plats trencats d’un malson polític que ha durat tants anys?