Ulisses20

Uns quants mestres valencians participem de l’escola d’estiu Rosa Sensat que enguany commemora els cinquanta anys amb unes jornades titulades ‘Sense límits’, de tanta programació, tan intensa i diversa com han preparat per atendre la formació voluntària dels mestres aquests primers quinze dies de juliol. Tres eixos obrin via i conviden els mestres a participar-hi, ecologies, desigualtats i cultures. El primer jorn, que vam trobar de molt d’interés, va començar per la ciència, la geografia, l’economia, la cultura, la divulgació científica, un coneixement globalitzat que no acceptava la superficialitat ni l’estudi regalat, jo vaig trobar especialment lúcid Martí Boada, però també Martínez Alier que insistia que llegíssem l’encíclica del papa, fins a sis vegades, i també Ramon Nogués, o la contundent denúncia d’Adrienne Diop contra les desigualtats, o l’Angel Pérez… Tot plegat una presentació densa, provocadora, de calat exigent, amb propostes per farcir l’escola amb idees i un pensament que reclama abandonar la ximpleria i reclama ciència —ep, això em recordava de nou Lucreci i Martí Domínguez. Compromís social, polític, a partir de les realitats socials d’escoles del món: la desigualtat nord-sud es viu sobretot en les escoles del nord, que no faciliten l’equitat, més aviat el contrari. Que sense pensar-hi, o justament, continuen abonant aqueixa desigualtat.

En el segon jorn, l’ús de les llengües en els diferents tallers ens ha copsat, perquè el català ha sigut bandejat voluntàriament en canvi que els forasters que hi participen puguen entendre allò que s’exposa. Ai, em sembla que som l’únic país que els mestres renunciem a la llengua, quan tenim convidats. I m’ha semblat que s’hi ha renunciat amb molta facilitat. Una llàstima, doncs, sobretot quan s’hi vol donar la sensació plurilingüe a l’escola, en canvi de bandejar una de les llengües que, casualment, és la nostra. I pitjor, tots els mestres joves que s’incorporen a aquesta dinàmica de les escoles d’estiu, entendran que el català no serveix, per entendre’ns de pedagogia amb el món, que només servirà per tancar-lo quan siguem a l’escola i prou, que després ja n’hi ha les llengües que són importants, però la nostra, no.

Estic convençut que això no passa a París, ni a Londres, ni a Milà, però a Barcelona, sí. Que encara exercim de provincians. Una llàstima, amb el goig que veníem, que ens passe com fa gairebé cinquanta?, trenta?, vint anys? Ah, que això abans no passava?, que la llengua justament era el puntal sobre el qual es bastia una pedagogia nova, moderna, necessària, de major llibertat i respecte? Una llengua que era la punta de la resistència!

Amb tota la devoció per un programa que no resta mèrits a Rosa Sensat i a la seua història. O sí.

Per molts anys.