Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 9 de gener de 2015

Montaigne (2) L’home i el llibre

Continue impactat pels fets de París i el llibret sobre els Assaigs de Montaigne, Quaranta nits amb Montaigne, d’Antoine Compagnon; per cert, n’hi ha aquell home que s’estigué aquell temps al desert, quaranta dies i les seues nits, però sense els assaigs, sense Montaigne. He fet un salt en el llibre, perquè l’autor ja recomana que el llegim així o aixà, tant se val, i he triat l’article que acaba amb aquesta frase ‘l’home i el llibre són una sola cosa’. Sí, em demane com pot passar que el 50% de la població no vulga llegir mai res, i dels que llegeixen no us penseu que són l’altre 50%. No van així els càlculs. Però els polítics no dimiteixen per això, ni per coses pitjors. Però calcule que sí, que entre els mestres, almenys el 50% llegeixen, ho fan sovint, si no cada dia, almenys durant el cap de setmana: em demane quins llibres llegiran els mestres ara mateix que és divendres, o demà, que potser ja s’hagen recuperat de l’escola. Montaigne fa referència a la lectura sovint, als llibres, a tant de temps com pot dedicar-hi. ‘L’home i el llibre són una sola cosa, acaba Compagnon, i em demane si això passa amb els mestres, o amb els metges, o amb els llauradors, que el llibre i ells són una sola cosa. Almenys amb els mestres voldria pensar-ho, que cada mestre té la seua relació, la seua vida, que és consubstancial* amb un llibre, un de sol. I em demane quin, quin haurà triat cada mestra de l’escola on treballe. Repassa els mestres, els mestres de l’escola infantil, els de l’escola primària, els mestres de secundària, i vaig pensant quin és llibre que els ajusta millor a cadascú. Pense en el meu llibre, ara, el meu propi llibre, però no sé si m’atreviré a decidir-me, a decidir-me’n per cap de concret. En aquest article particular, Compagnon diu que Montaigne reescrivia els assaigs, hi afegia alguna cosa cada vegada. Montaigne en parla de la vellesa, que no necessàriament ens torna més savis, es compara ell mateix, de jove, de vell, i troba que són dos ‘jo’ diferents, que no sap quin és millor. Jo també em compare de jove i de gran, i sé que ara sóc millor, no més savi, això no, però millor, sí; en canvi, voldria tornar a ser jove un altre colp, amb això que ara sé. Un colp demanat el desig, per què no ha d’ésser complet? Però tornem al llibre, al llibre de cadascú, al llibre que escrivim cada dia, que portem anys escrivint. No, no, ja sé que no pot ser, que si n’hi ha tants que no llegeixen mai, molt menys podran pensar en un llibre ‘consubstancial’. O sí, potser que sí, que escriure’l, cadascú sense voler-ho expressament, va fent. És consubstancial a la vida. Una metàfora. Així que cadascú de nosaltres, jo ho pense així, som també un llibre, el nostre propi llibre. Però quin?  Això si ho demane als xiquets, dilluns mateix, ho pensen ràpidament i ho amollen sense gaire problemes. Fins i tot poden escriure les raons de la tria. Malgrat que després eixiran al pati i se n’oblidaran completament. Nosaltres, no. Nosaltres ens estarem hores, dies sencers, pegant-li voltes.

Això de París, per exemple, no puc traure-m’ho del cap. Aquella bestiesa, els periodistes, la sang freda per matar-ne dotze un darrere l’altre. Quin llibre, quin, podria explicar aquell horror, aquell home. «El que afecta l’un, afecta l’altre»

Finalment trobe que sí, que Compagnon té raó: l’home i el llibre són una sola cosa.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent