Ulisses20

La llotgeta va quedar petita per acollir els xiquets i els pares en la segona activitat adreçada a la xicalla dins la programacaió de la fira de llibres a Bétera. Dani Miquel s’havia posat l’armilla de mudar, i una màgia especial, de músic, de bonhomia, de conversa major que sempre porta a sobre. Canta, perquè DaniMiquel és cantacançons (avui sens dubte l’home més buscat del país valencià), i canta cançons que el públic canta de memòria, parells i fills, perquè ves que corre amunt i avall les comarques, i la fira de Bétera tornava a lluir davant l’admiració: som un país excels, malgrat la política i els mediocres del pp, amb productes exquisits, ben elaborats, i amb artistes que valen el que pesen. Però hem patit el lladrocini més gran de la història, els valencians més que ningú, i en això es posen d’acord especialistes, crítics, polítics, periodistes, enòlegs, mestres, i encara en són pocs, perquè n’hi ha que no ho veuen. I malgrat tot, som capaços de bona música, de poetes, d’actors, d’empresaris, de llauradors (pobres, enguany ningú no els convidarà a res).

Dani Miquel es va posar el públic a la butxaca de l’armilla, amb tres botons grans de colors llampants, i va fer unes quantes cançons que ja semblen clàssics de l’animació infantil. Sí, algú em va dir que era el Xesco Boix valencià, quan vaig actuar al BarnaSants, que va, que va!, que li responc, ací n’hi ha un cabàs de música, però també de literatura popular, d’un deix especial tocat per aquella vareta, d’un humor mediterrani que entra per la pell, pels ulls… Vam canviar a correcuita l’altaveu, vam portar el tamburet (un catret modern), vam escampar les estoretes, i vam omplir fins al sostre. Ricard Peris, l’editor d’Andana, el va presentar, venien de l’Alcúdia amb una furgoneta i d’ací al cel, o a la porta (un dels desitjos del Dani seria visitar la Cartoixa i quedar-se a dormir unes quantes nits) amb la princesa ratolina, les cançons de Nadal, els dolços, els refranys, el miracle tornava a la fira que no podia parar, l’Ateneu era ple, dins i fora, a la llar, a la llotgeta, a la cambra, la fira de llibres guanyava alçada i acomplia l’objectiu d’oferir grans productes, bons productes, fets i refets malgrat els entrebancs.

Dani signava els llibres, la música, recollíem les estores, les cadires, i carregàvem el cotxe. Visitàvem la fira, Vicent Partal que tenia convidats especials de Beneixama, el convidava a visitar Vilaweb, i nosaltres el convidàvem a presentar el nou disc, el tercer musiqueries, possiblement a l’estiu, o a Nadal, tampoc no cal precipitar les grans ocasions… A l’Ateneu la gent era al voltant del foc, i uns altres ens preparàvem per acollir l’orquestra i la gent de l’Aljama. Encara mancava un postre final, Mixtures, que ens faria rodar el cap per la música de violes i violins, i encara no havíem tancat la vesprada. de cap manera no volíem tancar res. Encara no. Ah, però tot té el seu temps. Fins i tot el Nadal, i els llibres, i què sé jo quantes coses més. Per cert, ja sabeu que la paret de la llotgeta és sobre les pedres i els fonaments del castell, que quan sua la pedra, aquella humitat sembla que vulga dir-nos res! Jaume I va prendre aquesta plaça l’any 1239, potser que uns mesos abans fins i tot.