Ulisses20

Avui, 9 de novembre, que parlin els poetes…
CRÒNICA DEL DEMÀ (1976) Miquel Martí i Pol

ARA ÉS DEMÀ

Ara és demà, no escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

[enviat per Patrici Batalla, mestre a l’escola El Puig]

Res que hem fet avui, des de València, milers de valencians que no podíem votar a Catalunya, però res de res, no ho hem sinó pensant què passava enllà del riu Sénia. De bon matí ja arribaven els wassaps dels amics que eren repartits per aquella geografia, ens enviaven imatges, cròniques, missatges, carregats d’emocions. I aleshores ja apamàvem una jornada d’èxit, però tant, tant, no sé si ni els més optimistes ho calculaven; bé, sí, potser l’Andreu Barnils, que és un crac, ens anunciava a Vilaweb que passarien aquelles tres coses, l’una el gran èxit i les cues tan llargues com haureu comprovat els que heu estat hores i hores, vivint la il·lusió i el goig.

He anat al camp a collir taronges, però li pegava voltes a aquelles cues, collia una caixa i mirava el telèfon, una segona caixa i tornava a mirar el telèfon, el twitter, el wassap, començava a ploure, com no t’espaviles, no continuaràs collint, mirava un altre colp el telèfon, uii, les cues eren immenses, els comentaris, les fotos… Després he baixat a cals pares, he posat al foc la paella, sense deixar de mirar el telèfon, he alçat ma mare, l’he rentada, l’he vestida, el telèfon a la vora, una ullada, una altra, collons, semblava impossible, tothom aguantava i explicava tot d’històries, hi havia els vells que votaven, cadascú amb cent històries d’emocions d’una força que aborronava, la paella al foc, l’aigua, prova-la de sal, què deia Vilaweb, aleshores, llegia què deien els amics que corrien per Barcelona, per Reus, uiii, quina festa, quin goig, quina gentada, quanta feina, i no poques imatges i moments per guardar, per emmarcar, hem dinat, encara he pegat cap al camp, he tornat perquè era molt moll, no podia collir perquè em xopava, i aleshores ja m’he assegut, porte set hores, o vuit, davant l’ordinador, el mòbil, escric l’apunt, el refaig, l’acabe, busque una foto, telefona el Jem, que em confessa que és el primer colp que s’emociona en política, que encara té el fred als ossos, perquè ell era voluntari i li ha tocat de ser dret al carrer recollint signatures per denunciar aquell estat, avui que a Sant Maria feia humitat, fred, que ningú no volia anar-se’n, no volia que s’acabés… No sé si hi ha gaires exemples de jorns amb eleccions que la gent vote amb aquell somriure, amb aquella mirada. No sé si n’hi ha res d’igual, a Europa. Aquests catalans no només van fent història, fan una lliçó de modos, de maneres, em sembla que fan didàctica d’allò que fan. I n’estan segurs que, tot plegat, tot això que fan, tindrà un premi, el més gros.

Per cert, no us oblideu de portar-los termos de café, o begudes o dolços, o el sopar calent, a tants voluntaris com continuen la feinada de fer avançar el recompte. Avui estem satisfets d’un jorn esplèndid, redó, que ha confirmat al món com són els catalans en la seua majoria, i quin desig tenen de viure en llibertat.

Ara tot d’analistes ens explicaran això i allò, mostraran estadístiques, es preguntaran què passarà demà, el 10N, i què dirà espana, això també s’ho preguntaran, els uns i els altres, malgrat que una majoria de catalans ha dit prou, que no els cal saber què diuen aquells, al contrari, perquè ja han demostrat de tenir veu pròpia, formada, sòlida, suficientment madura per començar a dir que ja són un estat nou d’Europa i del món.

Avui el primer dia. Per molts anys a tants com ho heu fet possible.