La vida penja a la platja
Aquelles imatges d’uns xiquets que van assassinar mentre jugaven a la platja va trasbalsar durant unes hores unes quantes consciències a occident. No gaires, però van ser suficients per distingir que hi ha platges de prendre el sol i fer una vida banal, i platges que algú ha convertit en un indret per morir. Els xiquets palestins eren a la seua platja, si és que ho podem considerar així, i els valencians i molts de forasters eren a Benidorm, per exemple. I la diferència és que mentre la majoria dels que eren ací podien jugar tranquils, o fotre’s un entrepà de truita amb sorra, i fins i tot tornar a casa; enllà a Palestina la realitat era que els xiquets tornarien a casa encaixonats o embolicats en robes guixades de sang. Però nosaltres podíem contemplar aquella platja, gairebé semblant a la nostres, atapeïda, i la dissort de viure en un lloc on la vida penja d’un fil, que és com viuen aquells desgraciats que els ha tocat de viure una vida d’amenaça, de terror, de mirades sense resposta, perquè no entenen qui els ha posat allà, si és que era sota aqueixes condicions que havien de viure. Ací, en canvi, els xiquets agafen els poalets i les paletes i el salvavides per jugar a la sorra, hores i hores de dura vida sota el sol de l’estiu valencià, i allà el salvavides no et salva de res, ni de l’aigua, ni de les bombes, ni dels tancs, ni de l’insult d’una vida amb tant de desequilibri, tan desagraïda. Ací els xiquets fan vacances i juguen lliures, entre panxuts, grassos, flacs, alts, baixos, mares que et vigilen que no et perdes, que vages en compte amb l’aigua, que dines i t’ho acabes tot, entre personatges de platja de milers de colors i dimensions, mentre allà han d’esquivar un fil que decidirà si continuaran vivint una hora més, perquè n’hi ha que han decidit que, ells, els palestins de Gaza i de tota Palestina, no tenen cap dret, cap ni un, a somiar una vida diferent, fins i tot banal, de paletes i poalets; la seua sort de xiquets ‘sense estat’ els ha marcat el temps i el miracle és salvar cada dia, fins l’endemà, i torna a començar. N’hi ha més casos, més exemples de xiquets que són d’aquesta condició, a l’irak, a l’iran, a nigèria, a etiòpia, a mèxic, a ucraïna, què en se jo, quants n’hi haurà ara mateix d’indrets al món tan desagraïts, allà la vida no val un pet i depens dels homes que aguanten els fils de centenars de milers de xiquets en un món sense drets, ni condicions, ni res de res.
Mentrestant nosaltres farcim cada matí la nevereta amb les llimonaes, l’ensalada russa, la truita i les tovalloles, els olis i l’estoreta i peguem cap a la platja a vore si ens deixen estacar el parasol, vet ací tota la nostra preocupació de simis entenimentats que busquem descans a la platja. Per cert, avui, quants n’haurà encertat aquell franctirador de l’instagram?, quants n’hauran esquarterat els tancs o quants n’haurà soterrat la sorra, un cap ací, un braç, el cos ferit, i quants fils hauran deixat caure els Netanyahu de torn en canvi de ser perdonats, besats i abraçats per tants nobles i grans dignataris d’orient i d’occident?
Li deixo un enllaç sobre aquests nens morts (assassinats) a la platja:
http://www.protestantedigital.com/ES/Sociedad/articulo/18648/Homenaje-de-artista-israeli-a-los-4-ninos-muertos
Cal recordar, també, que a Israel també hi han infants sota el perill de la guerra i de l’odi.
Atentament